//Confinament: classe i salut mental

Confinament: classe i salut mental

Dia ¿trenta? de confinament: un altre dia en què no he fet res productiu, no m’he descobert a mi mateixa, tampoc he après una nova habilitat, no he llegit cinquanta llibres i no m’he tret de sobre tot el teletreball -o estudi- que tenia planejat. El planning del mes que em vaig fer el primer dia segueix ignorat sobre l’escriptori. Tampoc he aconseguit concentrar-me en les classes de zumba, ioga i cardio que tenia planejades per avui, per no perdre la forma. Un altre dia d’improductivitat -el capitalisme ens obliga a ser productives sempre-. Arriba la nit i la foscor castiga amb l’insomni. He hagut de comptar els dies en el calendari per a poder recordar en quin dia de confinament estic.

Quan acabarà tot això? Fa uns dies ens van ampliar l’estat d’alarma, un altre cop, a 15 dies més. Ens diuen que a finals d’abril estarem fora, potser principis de maig. M’ho puc arribar a creure? Tampoc em faig il·lusions. Si després no es compleix, l’hòstia serà pitjor. Una altra por colpeja la ment: i què serà de mi quan tot això acabi? Diuen que tot això només és l’inici de la crisi, després serà encara pitjor.

Ara han estat ERTES, què serà després? Què es farà en els centres d’estudi amb totes les classes perdudes? Ja ens han dit que no tornarem a tenir classes presencials aquest curs acadèmic. Tampoc sé si trobaré treball per a pagar la matrícula. Estrés. Angoixa. Ansietat.

Quan acabi tot això, haurem de parlar de totes les conseqüències psicològiques que el confinament i l’estat d’alarma està deixant a la població. El capitalisme ens crea ja unes patologies causades per la precarietat i la inestabilitat: la depressió, l’ansietat i l’estrès no ens són nous, no els estem descobrint ara. A tot això se sumen trastorns de la són i canvis en els nostres horaris, però també desgana, apatia i dificultats per concentrar-se. Com podem afrontar-los si part dels nostres mecanismes per lluitar contra les nostres tendències autodestructives -com són els nostres espais de socialització- estan bloquejats per l’estat d’alarma?

A aquesta solitud, també se li suma la por pel benestar i seguretat dels nostres estimats, la por per la incertesa que ens provoca una nova crisi. El bombardeig constant d’informació per part dels mitjans de comunicació de nous morts i contagis, el llenguatge bel·licista de l’entorn polític, l’estat policial que s’està gestant… Tampoc ajuden. El constant pensament de “què serà de nosaltres quan això acabi?” es manté: sortirem d’aquesta crisi reforçats com a comunitat, establint llaços de solidaritat i utilitzant tot l’ocorregut com a arma cap a aquest sistema assassí o servirà per a reforçar posicions populistes i d’ultra-dreta i, fins i tot, un ecofeixisme que ens presenta la desaparició de l’ésser humà com a alternativa a la catàstrofe ecològica?

No oblidem tampoc, que la principal víctima d’aquesta crisi sanitària és la classe treballadora. Al contrari del que ens venen: les pandèmies també entenen de classes, i sí que fan distinció entre rics i pobres. No partim d’una situació en igualtat de condicions en el moment en què la sanitat pública està col·lapsada a causa d’una dècada de retallades, mentre el sistema privat de salut continua reforçant les desigualtats socials.

El ric -sigui polític, famoset o empresari- que agafa el COVID-19 és atès amb prioritat i testat de seguida, sense ni tan sols tenir símptomes -quan la resta de mortals podem arribar a esperar tota una vida al fet que ens arribi la trucada del sanitari que ens farà el test, moltes vegades ni s’arriba a fer-, es va al seu centre privat de referència, on se li atén amb els recursos necessaris -i amb lliteres de sobres que no ofereix a la pública, que sofreix d’escassetat- i als dies és donat d’alta. La resta continuem passant el virus en quarantena a la nostra casa tret que se’ns compliqui, per a arribar llavors a uns hospitals que van desbordats i amb sanitaris fent jornades interminables per a poder fer front a la pandèmia.

El confinament també entén de classes: mentre uns estem en el nostre pis de pocs metres quadrats que amb sort té balcó, uns altres ens refreguen a la cara el seu pati, la seva piscina i el seu gimnàs personal en videos on ens ensenyen les 20 activitats -molt cares- que podem fer per distreure’ns durant la quarantena. Mentre uns ens quedàvem a les nostres cases el dia que es va anunciar l’estat d’alarma -moltes altres no van poder ni tornar amb les seves famílies-, uns altres se’n van anar a les seves segones residències en la costa Mediterrània, Cerdanya o les illes. Prioritats.

Ahir es va acabar el confinament total i moltes treballadores havien de tornar a les seves feines, tot i no ser essencials. Sembla ser que, per aquest sistema, és prioritari que l’economia no s’enfonsi i les classes dirigents no es vegin afectades -quan tenim a milers de famílies que no es poden acomiadar dels seus difunts ja que els enterraments comporten “aglomeracions” i “reunions” de conjunts de persones.

Mentre els nostres caps es troben ben protegits de la malaltia, nosaltres continuem anant a una feina -si encara no ens han fet un ERTE o ens han enviat a casa a teletreballar- que amb sort arriba a l’SMI, que ni tan sols és essencial i que no compleix els protocols sanitaris. Per arribar a elles hem d’agafar metros i trens saturats on no podem complir la distància de seguretat, posant-nos en perill, com no. 
Quan sortim de tot això hem de fer una important reflexió del que hem viscut aquestes setmanes: la primera és que la pública es defensa amb dents i ungles -i que tot qui pretengui privatitzar-la o acabar amb ella és un neoliberal sociòpata-, la segona que el capitalisme, em reitero, és un sistema assassí i incompatible amb la vida -en temps en què milers de treballadors s’estan quedant al carrer, el sistema busca mantenir sana la seva economia i no la societat, sense anul·lar els pagaments d’hipoteques, lloguer, aigua i llum de la població- i, finalment, que la desigualtat de classes s’intercala en totes les capes de la nostra vida: des de la nostra salut mental fins a com sobrevivim una pandèmia. Aquests dies penso molt en el “socialisme o barbàrie” de Rosa Luxemburg i podríem dir que estem en la pitjor de les barbàries.

Lucía Aliagas Picazo