Promising Young Woman és una pel·lícula carregada d’humor àcid, un thriller d’estètica embafadora. És l’estrena com a directora de l’Emerald Fennell, que també n’ha escrit el guió. Parla sobre la venjança pintada de colors pastel, en aquesta ocasió canviem la perspectiva, ara les víctimes prenen el poder i tenen molta ràbia acumulada. La premissa és molt cridanera: una dona, la Cassie (Carey Mulligan), surt de festa i es fa la borratxa, deixa que estranys se l’enduguin a casa i quan estan a punt de violar-la, es refà i els pregunta “què coi estàs fent?”. Tot regat amb versions de cançons mítiques de les Spice Girls i la Britney Spears. A més a més, trobem el punt inicial de moltes converses entorn de la cultura de la violació, ara n’apuntarem algunes.

En primer lloc, crida l’atenció la nova perspectiva que no se centra en el dolor de la víctima, sinó en la ràbia, un sentiment que incomoda veure’l en una dona. Més quan es tracta d’una víctima que no vol consol, que està enfadada i vol venjança i que la narrativa ens sol dictar que hem de sentir-ne pena. Explora també la possibilitat que la por canviï de bàndol, us imagineu que corregués la llegenda urbana que hi ha una dona que es fa la borratxa i, si te l’emportes a casa per violar-la, traurà de la bossa unes tisores i t’amputarà els genitals? Bé, no passarà, no us amoïneu, però vull recordar la notícia que va sortir el mes de juny de la dona que va tallar els genitals al seu cap en defensa pròpia. Potser calen més dones que perdin les formes, però no la raó (com les ha batejat l’Henar Àlvarez). I és que en el món de Promising Young Woman no hi ha descans ni hi ha felicitat fins que el dolor quedi reparat.

En segon lloc, exposa, com un mirall, les responsabilitats de tothom, des de l’agressor, passant per totes les estructures que ho permeten, ho toleren i fins i tot ho encobreixen, fins a l’espectador. Tots són persones individuals a qui la protagonista mira als ulls i exigeix responsabilitats, sense treva ni concessions. Cal destacar el càsting d’actors, especialment els homes que fan d’agressors, actors que sempre han fet el paper de “bon noi” o, en paraules dels Amics de les Arts “el gendre que volen les sogres”. La pel·lícula juga amb aquesta dissonància entre el que creiem que passarà i el que estem veient. I no s’allunya gaire de la realitat, la majoria d’agressors sexuals són coneguts de la víctima i es consideren “bons nois”, gairebé modèlics. En el món anglosaxó hi ha la frase boys will be boys, traduïda literalment és “els nois seran nois” i vol dir que els nens i els nois se’ls ha de perdonar quan fan trapelleries (o violen una noia), perquè són així, no ho fan amb mala intenció. Últimament s’està corregint per boys will be held accountable for their fucking actions que traduït és: “els nois es responsabilitzaran de les seves fotudes accions”. És a dir, que no podem minimitzar les agressions en innocents trapelleries, si no aquests nens i nois mai tindran consciència de les conseqüències dels seus actes. De la mateixa manera a la Promising Young Woman, aquests homes d’aparença innocent (alguns fins i tot ho verbalitzen) que no “estaven fent res” amb la protagonista es troben, segurament per primera vegada, amb un mirall que els retorna una imatge molt crua. I potser per primera vegada se’ls acaben les excuses, ningú minimitza les seves accions i els cau la màscara, són agressors.

Un altre aspecte a destacar és l’estètica de la pel·lícula que crea contrastos entre el dia i la nit, l’únic que es manté sempre són les ungles de colors. De dia, la Cassie fa vida normal, vesteix de colors pastel i tot el que l’envolta és dolç i vaporós. Porta un maquillatge natural, vestits de flors i es fa trenes. De nit, quan surt a “caçar”, adopta un estil gairebé grotesc, amb pantalons negres ajustats, talons gegants i accessoris d’or. El maquillatge també hi juga un paper important, amb la màscara de pestanyes correguda i els llavis vermells també desdibuixats. Altre cop, trobem una dissonància, ambdues imatges són la mateixa persona, però creiem que la primera es comporta d’una manera coherent i dolça i la segona, tenim permís per no respectar-la (la puta i la Ramoneta nostrades). Promising Young Woman, en cap moment entra a valorar els tòpics de la cultura de la violació sobre com anava vestida ni si anava provocant, tot això ja està superat. Com sabem prou bé, les agressions no depenen ni de bon tros de res del que la víctima hagi fet.

El final de la pel·lícula no el desvetllarem, us animo a aprofitar la fresca de les sales de cinema i que en sortir comenceu totes aquestes converses amb el vostre entorn, el debat està servit! Si opteu per veure-la doblada en castellà (en català no existeix), cal fer menció que malauradament el personatge de l’actriu Laverne Cox l’ha doblat un actor, sembla que una altra vegada hem de lamentar la transfòbia en el món del cinema.

Finalment, com es repara tot aquest dolor i aquesta ràbia? Doncs també s’apunta una solució: en primer lloc, ser conscients de l’agressió, sense excuses, en segon lloc demanar perdó i en tercer lloc, ajudar a reparar, deconstruir i reconstruir. I és que al final, els homes tenen molta feina pendent. A les dones ens violen i ens maten, sí, però els autors són ells. És per això que potser, la pròxima vegada que hi hagi una notícia sobre violència masclista (aquest 2021 ha sigut desastrós), al costat del telèfon d’atenció a les víctimes, es podria afegir el telèfon d’atenció a l’agressor. Perquè alguna cosa haurem de fer amb ells, no? I em sap greu dir que les dones ja no podem estirar més del carro, hi ha coses de les quals s’han de començar a responsabilitzar els agressors. A Barcelona hi ha el Servei d’Atenció als Homes per a la promoció de relacions no violentes al qual es poden dirigir homes de més de 21 anys que visquin, estudiïn o treballin a Barcelona i que tinguin la voluntat de canviar i millorar actituds, conductes i creences per relacionar-se de manera més respectuosa i no violenta. Les dones ja ens cuidarem i ens cosirem les ferides, vosaltres es-pa-vi-leu! I és que de nit, soles, borratxes, despullades, volem tornar a casa, però també fer-ho tranquil·les i felices.

Anna Blanco Gaya

Originalment publicat a Realitat.