Primer va ser l’abolició del treball infantil, després la jornada de 8 hores, els subsidis per incapacitat o atur i més endavant la seguretat social, la sanitat i l’educació públiques. Més d’un segle i mig de conquestes del moviment obrer gràcies al qual gaudim d’aquests drets que considerem bàsics i intocables, malgrat que estiguin en perill. I ara, ben entrat el segle XXI, un nou dret que hem de conquerir com a classe treballadora és la Renda Bàsica Universal.

Però què és això de la RBU? Bàsicament és una prestació social mensual, individual, universal i de per vida que serviria per a cobrir les despeses més bàsiques (menjar, lloguer, etc). No depèn de tenir feina ni de complir requisits burocràtics: és un dret pel simple fet d’existir. En aquest sentit, la RBU trenca amb la dependència total del salari i posa les bases per a una societat més lliure i igualitària. A Catalunya, la proposta ha guanyat pes en els darrers anys. El pla pilot impulsat per la Generalitat preveia que unes 5.000 persones rebessin una renda de 800 € mensuals (i 300 € per als menors d’edat). Tot i això, el projecte va quedar sense pressupost pels vots de la dreta i l’extrema dreta al Parlament, una mostra més de com el poder econòmic i els seus representants polítics bloquegen qualsevol avenç que qüestioni l’ordre existent.

Pel que fa a l’emancipació, una problemàtica que es dóna especialment entre les joves treballadores, la seva implementació seria tot un avenç, ja que les llogateres no haurien de patir per arribar a final de mes. A més, tenint en compte que moltíssimes persones han de deixar els estudis per motius econòmics, aquesta prestació donaria aire a tota aquesta gent per a formar-se o engegar els seus projectes personals i, fins i tot, poder dedicar més temps a la conciliació familiar i a la militància política o a l’activitat associativa.

Però el que ens sembla més important, com a treballadores i militants comunistes, és el fet que la Renda Bàsica Universal seria tota una eina per a alliberar-nos del treball i conquerir més drets. Les treballadores guanyaríem molt de poder de negociació davant l’empresa, ja que tindríem les despeses bàsiques cobertes i no ens veuríem obligades a acceptar feines precàries i denigrants. La conflictivitat social segurament augmentaria, ja que les treballadores perdríem la por a perdre la nostra feina per fer vaga o reivindicar millores laborals. La capacitat de mobilització seria, per tant, molt més alta per a pressionar governs i/o empreses i guanyar nous drets o per a demanar més implicació en la lluita contra l’emergència climàtica, per exemple. Molt probablement els sous acabarien pujant i la bretxa salarial entre homes i dones es reduiria considerablement. Les dones també podrien decidir divorciar-se o marxar de la llar familiar d’un home maltractador sense pensar en les conseqüències econòmiques que això podria tenir com passa en l’actualitat. Aquesta lògica també s’aplicaria per a altres persones o col·lectius que pateixen maltractaments físics o psicològics a casa per diferents motius. És evident que per tots els aspectes que s’han anat comentant, la salut mental de les persones milloraria moltíssim.

Així, la iniciativa de la Renda Bàsica és, probablement, una de les propostes més transformadores del nostre temps. En un moment en què el capitalisme global intensifica les desigualtats i el treball precari es normalitza, la RBU emergeix com una eina clau per a garantir una existència material digna i per a reforçar la capacitat de la classe treballadora d’organitzar-se i lluitar pels seus drets. Però, com sempre, cal preguntar-se: quina Renda Bàsica volem i al servei de qui ha d’estar? Hem d’entendre que si volem que aquesta sigui realment emancipatòria i ens ajudi a avançar en aquesta guerra de posicions que fem contra el capital, cal aplicar-la des d’una perspectiva d’esquerres i comunista. O sigui, hem d’entendre-la com una eina d’emancipació de la classe treballadora i no com una prestació neoliberal que suposaria la privatització de la resta de serveis públics i la desaparició de drets. Hauria de ser complementària a la nacionalització dels sectors estratègics (energia, aigua, etc), al control dels preus, a l’expropiació i creació d’habitatge públic, a l’ampliació i l’enfortiment de la sanitat i l’educació públiques per a fer-les totalment gratuïtes i de qualitat, entre d’altres.

És justament per aquest motiu que el moviment sindical majoritari encara mostra reticències davant la RBU. Organitzacions com la CGT o la Intersindical la defensen com a eina emancipadora, però CCOO i UGT hi mantenen una postura més distant. Per què? Principalment perquè desplaça el centre de gravetat del treball assalariat (la base històrica del sindicalisme) i obre un nou escenari: el d’una classe treballadora amb més llibertat per a negociar, organitzar-se o, senzillament, dir “no” a la precarietat. Però també perquè no totes les propostes de rendes bàsiques són iguals: en contraposició a la RBU transformadora i igualitària defensada per moviments socials, sindicats combatius i autors com Daniel Raventós, existeix una altra versió liberal o “tech-friendly” que promouen multimilionaris com Zuckerberg o Musk: una “pagueta” que substitueixi les prestacions socials i permeti continuar acumulant beneficis sense conflictes.

Així, des d’una perspectiva marxista, la pregunta no és si la RBU és bona o dolenta, sinó quin paper juga dins la lluita de classes. Si es planteja com una eina d’emancipació material (reduint la dependència salarial, reforçant els serveis públics i redistribuint la riquesa), pot esdevenir una autèntica conquesta social; però si s’utilitza com a excusa per substituir drets col·lectius per un “xec” individual, privatitzar serveis o desactivar la conflictivitat social, només servirà per reforçar el capital.

La Renda Bàsica Universal no pot substituir la lluita sindical, sinó complementar-la i enfortir-la. Amb les necessitats bàsiques cobertes, les treballadores podrien negociar des d’una posició molt més forta, rebutjant feines precàries i organitzant-se sense la por de perdre el sou. A més, permetria alliberar temps per a la formació, la cura, la militància o la vida comunitària, aspectes fonamentals per a construir una societat més justa i solidària.

És per això que el moviment obrer ha d’apropiar-se llavors de la primera visió i liderar la demanda d’una RBU emancipadora, vinculada a una fiscalitat progressiva sobre el capital, a la reducció de jornada i al reforç dels serveis públics essencials. Només així serà una eina de poder per a la classe treballadora i no una vàlvula d’escapament per al capitalisme. 

Entenem que davant d’aquesta conjuntura, el moviment obrer ha d’assumir tres grans tasques:

1. Reivindicar una RBU universal, suficient i incondicional, finançada amb impostos al capital, les grans fortunes i els beneficis empresarials.
2. Combinar la lluita per la RBU amb la defensa dels drets col·lectius, la reducció de jornada i la socialització dels serveis bàsics.
3. Construir aliances amb moviments juvenils, feministes i d’habitatge per fer d’aquesta reivindicació una causa popular i invencible.

En conclusió, la Renda Bàsica Universal no és cap carta als Reis Mags ni ho resoldrà tot, però pot ser una de les eines més potents per avançar cap a la superació del capitalisme i la construcció d’una societat socialista. No es tracta només de repartir diners, sinó de redistribuir poder: poder per viure, per triar, per dir prou i per decidir col·lectivament com volem treballar i viure, poder per organitzar-nos i emancipar-nos de l’explotació del treball assalariat. En definitiva, la RBU és un dret per conquerir, i com totes les conquestes obreres, només arribarà si la classe treballadora s’hi organitza, la fa seva i la defensa als carrers i centres de treball.

Lucía Aliagas

Secretària d‘organització

Apunts del debat “La RBU: un debat de classe” organitzat per la Fundació Neus Català el 23 d’octubre de 2025.