“(…) La juventud siempre empuja,

la juventud siempre vence,

y la salvación de España

de su juventud depende. (…) ”

“Llamo a la juventud” a Viento del pueblo, 1937

Miguel Hernández Gilabert

Aquests versos del poeta valencià Miguel Hernández són ben coneguts per les esquerres de tot l’Estat, han estat utilitzats en tots els sentits possibles i per totes les cultures polítiques que hi pugui haver. Aquest article és una relectura, interpretació i reivindicació d’aquests versos en clau de joventut, que penso que ens poden servir de guia per a fer front a la situació actual en la qual ens trobem com a joves comunistes davant de l’auge de l’extrema dreta.

El mite de la joventut ha estat cabdal en els grans moviments de masses del segle XX, sempre associat a valors com l’energia, la vitalitat, la iniciativa o la renovació en contra del conformisme, l’immobilisme, l’estancament o la inèrcia. Valors que sense un context no tenen cap connotació, van ser utilitzats per cultures polítiques antagòniques com el feixisme, el liberalisme o el comunisme. És en aquest sentit que Miguel Hernández escriu “Llamo a la juventud”, una exaltació de l’esperit juvenil en el context d’una guerra civil, que més enllà de ser una batalla entre “germans” s’havia convertit en una guerra d’extermini d’Espanya contra l’antiespanya.

En el poema la joventut apareix ni més ni menys que com a salvadora d’Espanya, com a últim reducte capaç d’acabar amb una bèstia que no sembla tenir aturador. La joventut salvarà el món del feixisme, perquè són les persones que més tenen a guanyar i a perdre.  Per entendre realment quina era la intenció de Miguel Hernández en escriure aquest paràgraf cal donar una ullada als versos anteriors: 

“Sangre que no se desborda,

juventud que no se atreve,

ni es sangre, ni es juventud,

ni relucen, ni florecen.”

Com a joves comunistes cal caminar en aquesta direcció, la joventut que no s’atreveix no és joventut. Actualment, hi ha una gran frustració entre la joventut treballadora del nostre país i aquest malestar l’està capitalitzant l’extrema dreta i el feixisme del segle XXI, mostrant-se com un moviment presumptament revolucionari, quan no són res més que el conservadorisme més radical. Han vist en els joves descontents un camp amplíssim per córrer i créixer i han reivindicat el mite de la joventut des del seu vessant més reaccionari, igual que van fer els dirigents falangistes, precisament molts no arribaven a la trentena, durant els anys del seu auge.

Davant d’això, com a comunistes i antifeixistes és més necessari que mai tornar a apel·lar a la joventut treballadora, fer créixer la consciència de classe a través de les organitzacions juvenils actuant en tots els àmbits de la vida, des del centre de treball fins a les escoles i instituts, passant l’educació en el lleure i els clubs esportius. Una bona xarxa col·lectiva, que articuli la classe treballadora, que la posi en contacte entre si, que sigui útil a la seva vida quotidiana és una de les millors receptes perquè els discursos racistes, lgtbifòbics, reaccionaris i classistes no puguin fer-se un lloc entre els més joves.

Els joves estem a tot arreu i des de tot arreu es pot combatre a l’extrema dreta, la lluita que se’ns presenta és crucial i el seu resultat serà determinant per la resta de segle, la Història no s’ha acabat. Cada espai de la vida pública és un espai on hem de guanyar la batalla a l’extrema dreta i l’hem de guanyar amb propostes que vagin més enllà de mantenir l’statu quo. Perquè és precisament aquest element trencador el que ha fet tan atractiva l’extrema dreta per als joves.

Els i les joves hem de tornar a ser protagonistes de la vida política i social del país, cal fer valer el mite de la joventut i reivindicar-lo, igual que Miguel Hernández el 1937, com a factor mobilitzador des de l’esquerra. Una esquerra desacomplexada, que fugi del mal menor i tingui una proposta superadora de l’ordre capitalista, que és el principal culpable de la misèria que ha fet créixer el nou feixisme.  

Arnau BR 

Responsable de Formació de la JCC