L’habitatge s’ha convertit en el problema més crític de la societat catalana. La gent viu insegura i preocupada, els mitjans de comunicació ho noticien i els polítics del Parlament i dels ajuntaments d’arreu del país donen respostes insuficients. Es parla de crisi de l’habitatge. Però això no és pas una crisi, això és un conflicte.
Les joves treballadores i estudiants, com la resta de la classe treballadora, ens trobem en la situació de no tenir garantit l’accés a l’habitatge. Moltes vivim de lloguer amb preus que cada vegada són més alts, immobiliàries que ens prenen el pèl i arrendadors que negligeixen l’habitabilitat de les nostres llars. Estudiem i treballem en ciutats regalades al capital financer, devorades pel rendisme en la seva forma moderna més destructiva. Ara ja no en tenen prou amb arrancar-nos la meitat del sou a canvi d’un sostre. Moltes vegades, prefereixen canviar-se a un model de negoci més lucratiu: els pisos turístics i els colivings. Volen convertir les nostres ciutats en parcs d’atraccions on una habitació sola val més que un pis sencer i on els barris que han acollit la vida social i popular seran escenaris de consum sense una població arrelada que tingui en els seus interessos cuidar la col·lectivitat del lloc on viu. I per això necessiten fer-nos fora de casa nostra, però nosaltres ens hi quedarem. Perquè això no és pas una crisi, això és un conflicte.
Quan executen més de set mil desnonaments en un any a tota Catalunya sense que aquestes famílies tinguin alternatives habitacionals segures, ens ataquen. Quan hi ha més pisos buits que persones sense llar, ens deixen morir. Quan la meitat dels immobles de la capital estan en mans de només el 7,5% dels propietaris, ens priven dels nostres drets. Quan els preus del lloguer superen el sou mínim, ens escanyen. Quan, després de deixar tanta gent sense accés a l’habitatge, antagonitzen l’ocupació i hi envien mercenaris —dins de la llei (la policia) i fora de la llei (Desokupa)— perquè els bancs i els fons voltor puguin tenir els seus milers de pisos buits, ens declaren guerra. Aquesta guerra no n’és cap de nova, és la lluita de classes que existeix des de l’aparició de les classes mateixes, i és la lluita de classes que se’ns imposa com a proletariat, com a classe desposseïda que viu de la seva força de treball, com l’única via de conquerir la nostra dignitat i avançar cap a la nostra emancipació.
Per això, no és suficient plantejar aquesta situació només com a crisi, com si fos una fase difícil que haurem de passar entre tots fins que, d’alguna manera, tot comenci a anar millor. Perquè és que no tots vivim aquesta crisi. Com sempre, els únics que paguen la factura de la crisi són els treballadors, mentre la burgesia l’aprofita per enriquir-se encara més. Això no és pas una crisi, és un conflicte. Equipem-nos, doncs, per guanyar aquest conflicte.
Com a classe treballadora, la gran arma contra la burgesia és l’organització. Ja fa temps que plantem cara al rendisme en els sindicats d’habitatge, siguin de barri o nacionals. Gràcies a això, hem pogut construir grans xarxes de suport mutu on les veïnes es protegeixen davant els abusos dels arrendadors. Així s’ha de configurar no només la nostra defensa, sinó també la nostra ofensiva.
Al sindicat, ens reunim per compartir els nostres casos particulars i trobar estratègies per arribar a la seva resolució a través de la intel·ligència col·lectiva. Aquesta xarxa solidària, que es desmarca de l’assistencialisme individualista que s’ha cultivat en sindicats laborals majoritaris, és una estructura que empodera les llogateres perquè tinguin la capacitat d’empènyer el seu propi conflicte i participar en el d’altres companyes, aixecant així un col·lectiu que s’autoreconeix com a subjecte polític capaç de ser el motor del canvi i l’impulsor de la seva pròpia emancipació.
L’organització de la classe treballadora en sindicats d’habitatge és imprescindible, doncs, perquè no ens apugin els preus del lloguer, perquè ens renovin els contractes, perquè ens arreglin tot el que necessitem per viure en condicions, perquè no ens colin clàusules abusives i ens facin pagar honoraris i quanties que no hem de pagar, perquè no ens facin fora, per quedar-nos a casa! Però combatre el rendisme no vol dir només defensar el dret a l’habitatge segur dins del capitalisme. Per aconseguir un habitatge digne, haurem d’extirpar d’arrel el rendisme, és a dir, acabar amb el negoci de l’habitatge. Els pisos han de ser per viure-hi, no per especular, no per fer benefici. És per això que l’habitatge no pot ser una mercaderia en una societat justa. Així, el sindicalisme de l’habitatge també ha de servir per avançar cap a la desmercantilització de l’habitatge.
D’aquesta manera, treballarem en la lluita per l’habitatge per enfortir la seva naturalesa popular i de classe, contribuint a les estructures i accions que continuïn apropant el moviment a la classe treballadora, als carrers, als espais populars i a la vida cultural dels barris i dels pobles i facilitant la seva en les assemblees i òrgans democràtics dels sindicats.
A més, emprarem el confront i la lluita combativa com l’única via que permet presentar-nos com a força col·lectiva amb interessos comuns per aconseguir victòries. No hem de permetre que les batalles per conquestes legals s’acabin reduint a una actuació merament reformista. Hem d’entendre la intervenció institucional amb l’objectiu de donar un respir a la classe treballadora i expandir les possibilitats d’enfrontament a l’hora de pressionar els rendistes, però sempre assolirem aquestes fites a través del xoc directe i col·lectiu de la classe treballadora amb les elits econòmiques i polítiques.
Per acabar, entenem que només assolirem la desmercantilització de l’habitatge en ple dret amb la superació del capital com a relació social dominant i, per tant, amb una transformació radical de la societat. Doncs, la lluita sindical s’haurà d’encaminar cap a una voluntat revolucionària de canvi polític radical. Així mateix, cal encabir la nostra incidència en el moviment per l’habitatge dins d’un projecte que treballi perquè les seves bases tinguin la convicció que la seva emancipació va lligada a la superació del mode de producció capitalista i portant també la ciència socialista a les masses que, només plantejant el seu propi conflicte amb la burgesia rendista a través d’aquesta instrucció política entendrà el projecte socialista de la superació del capitalisme com una necessitat de classe.
Amb aquestes consideracions, cridem totes les llogateres a organitzar-se en un sindicat d’habitatge, sigui en el del seu barri o en un de nacional com és el Sindicat de Llogateres, el nostre referent a Catalunya que, dins l’estratègia compartida amb la COSHAC, té les bases combatives i democràtiques per aixecar un front social per l’habitatge capaç d’invertir l’equilibri de forces i guanyar el conflicte contra el rendisme. Una llogatera desorganitzada és una treballadora vulnerable i desprotegida. Totes les llogateres organitzades són una força imparable. Perquè, com a forma d’explotació, no hi ha cap lloguer que no sigui conflictiu. Això no és una crisi, és un conflicte i l’hem de guanyar!
Àrea d’Habitatge de la JCC
