L’espai públic té un paper clau com a lloc de memòria, resistència i lluita col·lectiva. Catalunya, encara avui, és ocupada amb símbols feixistes, mentre les memòries de les resistències són silenciades.

L’espai públic és, en paraules del sociòleg i filòsof Henri Lefebvre, “la casa de tots”. Són els carrers, les places i els parcs on es troba la vida col·lectiva, l’intercanvi d’idees i l’exercici de drets. Però qui controla l’espai públic controla també la memòria i la capacitat d’organització popular. A Catalunya, aquest espai ha estat marcat per la violència del franquisme i les seves seqüeles: places, carrers, monuments i plaques que glorifiquen la dictadura encara impregnen pobles i ciutats. Aquest llegat no només configura el paisatge urbà, sinó que perpetua un relat que silencia les resistències, especialment les protagonitzades per dones, persones treballadores, migrades i dissidents.

Durant la Transició, es va optar per una estratègia d’oblit més que no pas de justícia. Molts símbols franquistes van quedar en peu, i encara avui dia, malgrat les iniciatives com la Llei de Memòria Històrica del 2007 o el Memorial Democràtic, es calcula que més de 3.000 elements feixistes romanen a l’espai públic català. Mentrestant, la memòria de les lluitadores republicanes —maquis, milicianes i activistes com la Neus Català, supervivent de Ravensbrück i exemple viu de la solidaritat antifranquista— resta gairebé invisible. Aquest buit no és casual: és el reflex d’una hegemonia cultural que privilegia la narració dels vencedors i margina les veus que van plantar cara al feixisme.

Això ha facilitat que l’extrema dreta —des de grupuscles neonazis dels anys noranta fins a partits actuals com Aliança Catalana i Vox— aprofiti l’espai públic per legitimar la seva retòrica d’odi. L’espai públic s’ha convertit en plataforma per difondre discursos xenòfobs, antifeministes, LGTBIfòbics i nostàlgics del franquisme. A Barcelona, per exemple, el Monument a Colom s’ha transformat en escenari de reivindicació nacionalcatòlica, mentre els moviments anticolonials i l’esquerra independentista lluiten per resignificar-lo, recordant els pobles indígenes i les víctimes del colonialisme.

Davant d’aquesta ofensiva, els moviments antifeixistes es mantenen ferms. A la imatge del “No passaran”, s’organitzen contramanifestacions per evitar que els carrers siguin segrestats per la intolerància. L’antifeixisme és una defensa col·lectiva de la vida, dels drets i de la dignitat dels nostres barris. La violència que exerceixen els grups d’extrema dreta no pot ser blanquejada, darrere hi ha un projecte ideològic que busca esborrar drets socials, expulsar les persones vulnerabilitzades i desmantellar tota forma d’organització popular.

La repressió urbana no és nova: el franquisme va fer servir la ciutat com a camp de batalla, escenari de control, censura i por. Avui, la violència feixista reprèn aquella tradició d’intimidació, i la defensa antifeixista respon. És necessari denunciar la impunitat amb què actuen grups ultradretans, sovint tolerats per la policia i tractats pels mitjans com a “nostàlgics”.

L’antifeixisme a Catalunya es teixeix a partir de la solidaritat de base: UCFR, col·lectius feministes i ecologistes ocupen les places amb tallers de memòria històrica, murals de militància política i actes culturals que reclamen “cap espai públic per als feixistes”. Altres espais com els Centres Socials Okupats —com Can Masdeu, La Lleialtat Santsenca o Can Vies— es converteixen en emplaçaments de cultura popular, xarxes d’ajuda mútua i solidaritat obrera. 

Les dones hi juguen un paper central. L’antifeixisme, el feminisme i l’antiracisme no són lluites separades. A la manifestació de l’8 de març del 2025, més de 25.000 dones i activistes van recórrer la ciutat amb pancartes on denunciaven la violència masclista com una expressió més de l’odi feixista, recordant que la lluita per la llibertat és inseparable de la lluita contra el patriarcat. És aquesta constància quotidiana la que teixeix xarxes de suport i transforma l’espai en territori de llibertat.

Els conflictes simbòlics al voltant dels monuments també són una batalla pel relat històric. L’estàtua eqüestre de Franco instal·lada al Born va ser retirada per la pressió veïnal i les accions antifeixistes. La substitució de la figura d’Antonio López, traficant d’esclaus, per un espai en record d’Idrissa Diallo, jove migrant mort al Centre d’Internament d’Estrangers de Zona Franca, mostra com la memòria també pot ser reparadora i anticolonial. Aquests actes són necessaris per construir una ciutat justa, que no glorifiqui el passat opressor sinó que reconegui les resistències oblidades.

Per combatre els discursos d’odi, cal recórrer a la recerca rigorosa: desmuntar mites sobre la “neutralitat” i l’“equidistància” que aixopluguen l’extrema dreta, i aportar dades i testimonis que configuren la memòria democràtica, tal com fa la Fundació Neus Català. L’acadèmia, les escoles i els mitjans tenen la responsabilitat de trencar amb la pseudohistòria que banalitza els crims franquistes o blanqueja els colonitzadors. Els estudis històrics, les dades sobre fosses comunes i el testimoni de les famílies memorialistes són fonamentals per enfortir una memòria democràtica i popular.

Però la lluita per un espai públic antifeixista també passa per un urbanisme transformador. Convertir cada plaça en un fòrum per al debat i l’organització obrera popular, teixir aliances entre la classe treballadora, els moviments de migrants, les feministes i l’ecologisme. Només des d’un front únic d’esquerres podrem desarmar la violència d’extrema dreta i recuperar l’espai públic.

Recuperar l’espai públic exigeix repensar les ciutats des d’una mirada comunitària i antifeixista. Significa trencar amb la lògica mercantil que redueix la urbanització a un conjunt d’actius immobiliaris i tornar a posar-hi al centre la vida, les cures i la justícia social. Cal reconèixer que les persones del col·lectiu LGTB, les infàncies, el jovent, les persones migrades, les persones amb diversitat funcional i la gent gran viuen i transiten l’espai de maneres molt diverses. Planificar amb elles vol dir garantir l’accessibilitat, fomentar la rehabilitació del parc edificat, i dotar els espais públics de zones verdes, d’estada i de trobada. És important impulsar una pràctica política que demostri que l’ecosocialisme revolucionari és una alternativa tangible. Això implica, com ja vam explicar a l’article Ecologisme de classe o barbàrie, publicat a la revista Maig, recuperar el marxisme ecològic, reivindicar les experiències històriques de planificació socialista del territori i situar la sobirania energètica, alimentària i productiva al centre del projecte polític. 

Transformar la ciutat és transformar les relacions de poder: significa col·lectivitzar els recursos, reforçar pressupostos participatius, assemblees de barri i mecanismes populars de decisió. Només un urbanisme al servei del poble, que prioritzi la cooperació i no l’especulació, pot esdevenir un veritable motor de transformació social i bastió contra l’extrema dreta.

Aquest model de ciutat no només combat l’odi i la desigualtat, sinó que construeix comunitat, memòria i llibertat. Defensar un espai públic antifeixista és garantir que cap persona sigui expulsada, silenciada o violentada per la seva identitat, orígens o condició social. És reconèixer que l’urbanisme no és neutral: pot ser eina d’opressió o de resistència. Apostar per una ciutat col·lectiva i inclusiva és apostar per una societat que cuida, que recorda i que lluita. Només des d’aquesta mirada podrem recuperar els carrers com a espais de vida digna, de trobada i d’organització popular.

Iván Cruz Paredes