Aquest article està basat en el Treball de Fi de Màster que vaig presentar el febrer de 2024 amb el títol “Entre la reforma i la revolució: trajectòries divergents dels comunistes catalans i portuguesos (1970-1982)”
La segona meitat del segle XX va ser testimoni d’una de les crisis ideològiques més profundes del moviment comunista internacional des de la ruptura del comunisme amb la socialdemocràcia als anys vint. Aquell horitzó que s’havia obert amb l’Octubre rus de 1917, que havia inspirat generacions senceres de militants i pobles arreu el món, va començar a esquerdar-se a partir de la Guerra Freda. La burocratització de la Unió Soviètica i la seva política d’inftervenció van alimentar tensions dins del mateix moviment comunista durant els anys setanta i vuitanta, fins a desembocar en una autèntica batalla estratègica i ideològica. En el cas del sud d’Europa i, concretament, de l’Estat Espanyol i Catalunya, aquests debats i fractures es van donar en la confrontació entre els coneguts sectors eurocomunistes i els ortodoxos.
Així, en aquest context, els Partits Comunistes de la Península Ibèrica va oferir dues respostes aparentment oposades a un repte similar: com transitar de la dictadura a la democràcia i quin paper havia de jugar el comunisme en aquest procés. Part de la direcció del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), al costat del PCE, va optar per l’estratègia eurocomunista, que reivindicava la “via democràtica al socialisme”, el pluralisme amb el PSOE i la independència respecte a l’URSS. A l’altre extrem, el Partido Comunista Português (PCP) es va mantenir ferm en les tesis marxistes-leninistes, fidel internacionalment a Moscou, però sense renunciar a un projecte propi en el marc del Processo Revolucionário em Curso després de la Revolució dels Clavells.
Des d’inicis dels anys setanta, Carrillo, Berlinguer i Marchais s’havien convertit en els principals referents de l’eurocomunisme. El debat que van plantejar no era només una polèmica doctrinal, sinó una manera de respondre a contextos nacionals on, concretament en el cas espanyol, la dictadura franquista es trobava en plena crisi de legitimitat i la correlació de forces havia obligat des dels anys setanta a plantejar noves sortides no-insurreccionals des de la lògica de la Reconciliació Nacional. A Catalunya, el PSUC s’havia convertit en el nucli de l’oposició antifranquista, amb un ampli arrelament als moviments socials i amb la voluntat d’articular un bloc democràtic ampli, fet que el va empènyer a cercar la legitimitat en la defensa de la pluralitat i el parlamentarisme.
Mentrestant, a Portugal, el PCP va seguir un camí oposat. El 25 d’abril de 1974, la Revolució dels Clavells va obrir un escenari inèdit: un procés revolucionari que combinava el paper del moviment obrer i camperol amb el lideratge dels militars del Movimento das Forças Armadas. En aquest context, el PCP va reafirmar la seva fidelitat al marxisme-leninisme i a l’aliança amb l’URSS. Durant el PREC, el PCP va impulsar nacionalitzacions, sanejaments, la reforma agrària i control obrer de les fàbriques; després, amb el retrocés de les conquestes d’abril, va fer de la defensa de la Constitució de 1976 el seu gran baluard. Així, mentre el PSUC celebrava el míting eurocomunista de Madrid el març de 1977 al costat de Berlinguer i Marchais, reivindicant el socialisme en llibertat i l’autonomia dels partits comunistes, el PCP denunciava aquestes posicions com una moda efímera i insistia en la necessitat d’una etapa democràtica revolucionària que obrís pas al socialisme. Álvaro Cunhal, Secretari General del PCP, defensava que no hi havia via democràtica sense transformació profunda de les estructures econòmiques, mentre Carrillo afirmava que la combinació de democràcia i socialisme era no només possible, sinó imprescindible per evitar un nou Xile.
Aquestes dues trajectòries van convergir, paradoxalment, en la crisi. El PSUC, malgrat la seva aposta per la via democràtica, no va evitar l’escissió: el V Congrés de 1981 va obrir la porta a la sortida del sector prosoviètic i a la fundació del Partit dels i les Comunistes de Catalunya (PCC). El PCP, per la seva banda, va sobreviure com a força cohesionada, però va passar a jugar un paper minoritari en un sistema dominat pel Partit Socialista i pel centredreta. A la pràctica, tant la via eurocomunista com la línia ortodoxa van veure limitades les seves expectatives en un escenari marcat per l’hegemonia socialdemòcrata i, més endavant, pel col·lapse del bloc socialista.
En conclusió, mentre a Catalunya la correlació de forces semblava haver fet inviable un escenari revolucionari i insurreccional, a Portugal el 25 d’abril havia obert una finestra insòlita per a la transformació socialista. Tanmateix, els límits d’aquestes estratègies també són reveladors. L’eurocomunisme, que pretenia oferir una sortida moderna al projecte comunista, va acabar essent víctima de les seves pròpies contradiccions, ja que voler mantenir una identitat revolucionària sense qüestionar el marc liberal va generar tensions internes i una pèrdua progressiva de referencialitat. El PSUC en va ser l’exemple paradigmàtic, amb la crisi interna que el va dur a l’escissió i a la pèrdua del paper central que havia tingut durant la Transició. El PCP, per contra, va resistir sense cedir en els seus principis leninistes, però això el va portar a un aïllament creixent en una democràcia que, després del PREC, es consolidava sota hegemonia socialdemòcrata i liberal. El que en el moment àlgid semblava una aposta de coherència es convertiria, amb el pas dels anys, en una limitació per influir en la governabilitat i les grans decisions polítiques.
Amb la caiguda del Mur i el col·lapse del bloc socialista, totes dues estratègies es van veure arrossegades per una crisi més àmplia: la del moviment comunista internacional i la del seu projecte històric, però el debat que va travessar aquells anys – com avançar cap a l’emancipació social en contextos democràtico-burgesos – continua sent una qüestió oberta, que interpel·la avui qualsevol projecte de transformació social. Les condicions han canviat, però el fons del debat segueix viu. Potser, més que receptes, el que ens deixen aquelles experiències són preguntes que encara ens acompanyen: quin paper ha de jugar avui la unitat popular i les aliances socials en la transformació política? Quina forma pot prendre avui la ruptura en societats marcades per la globalització i la crisi ecològica? Com treballem des dels Partits Comunistes per recuperar la centralitat i l’hegemonia que havíem gaudit dècades ençà al moviment obrer, estudiantil i veïnal?
Lucía Aliagas
