El passat març es va inaugurar al vestíbul de l’edifici històric de la Universitat de Barcelona una exposició sobre les dones de la història de Catalunya. Servint d’exemple de la importància que té la història de la dona pel rectorat de la UB, aquesta exhibició va estar elaborada amb una forta presència del que avui anomenem intel·ligència artificial (IA) generativa.

El primer que crida l’atenció són les imatges que protagonitzen cada plafó, que n’ocupen la meitat de l’espai i recorden instantàniament l’estil visual d’imatges generades per IA que totes hem vist arreu. Després d’una inspecció no gaire més detinguda, és fàcil identificar-ne les errades típiques: ombres incongruents, llums sense font aparent, formes que es fusionen, perspectives estranyes i fins i tot abelles amb tres ales. Les fotografies i documents històrics reals, en canvi, estan reduïdes a dimensions més petites i col·locades en els racons inferiors de les pàgines, si és que hi són. Per si no n’hi hagués prou, els textos informatius també fan aquella sensació que hi ha alguna cosa que no acaba d’estar bé.

“Ara, el pinzell de cabells llisca per la superfície de la roca dibuixant l’escala, la cistella, el teu cos mig assegut a la corda, i a sota, el teu amic que sosté les cordes que t’ajuden a apropar-te al niu de la mel. La roca sembla xuclar el pigment roig. Mentre sents el bel d’una cabra, una pedra roda per la muntanya i un voltor planeja davant teu. Asseguda de costat, a l’abric deixes imatges que els humans llegiran durant generacions. En elles expliques com fou aquella caça de cabres dins del barranc, i com aquells insectes menuts que ens fan xisclar quan ens piquen col·laboren, com nosaltres, per donar el millor que tenim i ens fa sobreviure” —Un fragment d’un dels primers plafons de l’exposició… calfreds.

La qüestió és que no és l’únic lloc on la IA generativa està esborrant històries reals. Sempre impulsada pels techbros i personatges afins (o directament bots), ja és comú veure a les xarxes socials vídeos de reconstruccions “històriques” (“tendències de moda de cada dècada”, “l’evolució dels mobles”, “l’aparença de Juli Cèsar i Abraham Lincoln segons la intel·ligència artificial”) que no donen informació veritable sinó un compendi d’imatges que no són més que la descuidada mescla digital d’allò que aquell programa haurà trobat en la seva base de dades catalogat com a “moda dels anys vint” o “Juli Cèsar fotorealista”: resultats molt allunyats de reconstruccions fetes per investigadores especialistes en cada tema.

L’AI slop —un terme que s’està fent servir per descriure el tipus de contingut generat per IA poc versemblant o de poca qualitat— ja fa mesos que regna a internet, però veiem ara com també arriba a les universitats, institucions a les quals confiem la generació de coneixement. Una exposició que hauria d’haver estat elaborada per especialistes, gent que coneix o sap trobar les històries d’aquestes dones tan importants de la nostra història, i no un programa de predicció de text que ha triat “un seguit de dones escollides de manera més o menys aleatòria” (fragment del text de presentació de l’exposició).

Es presenta així un dels grans problemes que ha d’afrontar la ciència a partir d’ara. Cada vegada més trobem indicis de generació de text per IA en articles científics fins i tot a revistes de gran prestigi. És destacable el creixement de la popularitat de paraules més comunes en textos d’IA com per exemple (en anglès) “delve”, “commendable” i “meticulous”, o figures amb lletres fora d’ordre i il·lustracions sense sentit. Més vergonyós encara, ja es comencen a trobar coses com “Aquí tens el teu resum: ” o “Aquí tens l’article escrit sense que es noti que és generat per IA: “. A més, com més informació artificial hi hagi disponible, més aquesta tindrà presència com a font pels mateixos programes d’IA, creant un bucle que causarà un contingut d’informació real cada vegada menor i una degeneració del coneixement. Aquesta preocupació s’agreuja quan altres estudis indiquen, a més, que els models de generació de text actuals no saben donar respostes correctes ni la meitat de vegades, en mitjana. Si la UB està fent divulgació amb aquestes eines, quant queda perquè els llibres de text de les nostres escoles estiguin escrits també amb IA, plens d’informació falsa i imatges descuidades?

Tot i ser un conflicte vàlid i important, la qualitat del contingut generat artificialment no ha de ser la raó per rebutjar-lo. Si aquests programes comencessin a generar informació fiable i imatges impol·lutes, continuarien havent-hi altres problemes.

Sabem que qualsevol automatització té el potencial de treure càrrega de treball a la classe obrera, però en un context de capitalisme aquesta plusvàlua es reserva pel benefici exclusiu de la burgesia. Així, l’opció de no contractar investigadores i il·lustradores per una obra de divulgació és promoure aquesta dinàmica i excloure les treballadores de la recerca de participar en un homenatge en principi de tanta importància. Sembla difícil de creure que no s’hagi tingut en compte l’opció de recórrer a alumnes de la mateixa universitat per realitzar un projecte que hauria tingut un gran valor d’aprenentatge per aquests.

També s’ha vist a internet el debat sobre IA generativa en l’art. La IA pot fer art? És art bo? Hem de silenciar l’”AI art“? El debat ja fa temps que s’allarga massa. Les respostes són senzilles i contundents per qualsevol que entengui l’art amb una concepció d’artista i de classe. Un programa informàtic no pot fer art. Una persona sí que pot fer art amb una eina d’IA. Aquest art pot complir la seva funció artística amb més o menys èxit, però es pot continuar criticant fins i tot quan sigui indistingible d’art elaborat amb altres mètodes. La IA no és una eina democratitzant per a l’art, tot el contrari. Desfer-nos del procés creatiu és deslligar-nos de l’artista en nosaltres. Un programa que pot generar una obra completa a partir d’una frase no és com altres avenços tecnològics que han facilitat la feina als artistes i ofert noves maneres de crear. La creació instantània d’obres d’art les converteix no en obres, sinó productes; i ens converteix a nosaltres no en artistes, sinó consumidors. Si hem de creure en l’art com a res polític, les nostres inquietuds i emocions s’han de manifestar en el procés creatiu. No podem deixar que els nostres espais artístics s’omplin d’obres buides asimovesques les quals només ens limitem a observar. No creant, estem reduïdes a consumir, i no qualsevol producte, sinó un que està controlat per noms tan confiables com Elon Musk, Mark Zuckerberg, Jeff Bezos.

Perquè la “intel·ligència artificial” és també un símbol identitari. Existeix fa anys i han decidit referir-s’hi amb aquest terme més atractiu per poder introduir-la a absolutament totes les aplicacions que fem servir cada dia i fer semblar que l’hem de necessitar per tot el que fem. El gran impuls de part de les grans empreses tecnològiques perquè la IA arribi a tot arreu ens ha de deixar alerta. Estem entrenant programes capaços de vigilar la nostra presència digital millor que mai, que de la mateixa manera que no demanen consentiment per usar qualsevol material disponible a internet, tampoc ho fan per obtenir dades. Programes que són utilitzats per generar informació falsa que dona un nou significat a l’era de la postveritat, que tot i ser imperfectes serveixen per justificar l’abaratiment del treball tecnològic, que a les escoles està fent que els alumnes evitin tasques educatives creant la necessitat de repensar-les, que tenen una eficiència energètica i un impacte mediambiental esfereïdors i, per acabar de rematar-ho, tot això està en mans de multinacionals que només ho usaran per continuar enriquint-se i aixafant la classe treballadora.

Com a joventut comunista, és necessari reflectir sobre aquesta nova realitat, tot valorant quins perills ens porta i què en podem treure de profit. N’hem de rebutjar l’ús categòricament? És una eina per a la classe treballadora? Ho pot ser dins del context del capitalisme? Com haurien evolucionat els models d’aprenentatge automàtic en el comunisme? Amb la IA s’ha obert una capsa de pandora que pot tenir ramificacions polítiques sense precedents. El seu ús ja és massiu i normalitzat, i per això s’han d’analitzar els contextos que porten als seus usos més i menys polèmics, des del recreatiu fins al professional passant pel terapèutic. Per totes aquestes finalitats, però pensant sobretot en l’última —poder la més trista—, és un recurs d’accés molt facilitat que a priori sembla donar solucions que moltes vegades no estan a l’abast de la persona mitjana, posant en evidència la manca d’estructures de suport del suposat estat del benestar i també l’aïllament derivat del creixement de l’hiperindividualisme. Quan no tenim persones, recorrem al robot. Per crear, per produir, per curar.

Per protegir-nos dels seus riscos i combatre l’estratègia de les multinacionals tecnològiques, formem-nos i encetem el debat sobre l’artefacte de la intel·ligència artificial.

Jade