El 10 de gener del 2025, les camarades de la Pirinenca van entrevistar en Baha Jaradat, membre de la Comunitat Palestina de Catalunya. Aquí teniu l’entrevista íntegra, per si voleu recuperar algunes de les idees tan importants que ens van transmetre els camarades.
El 7 d’octubre del 2023 va significar un abans i un després en la lluita per una Palestina lliure, ja que el genocidi sionista es va fer més present que mai després de 75 anys d’ocupació. Però molta gent s’ha volgut quedar en aquesta data com si fos l’inici de tot, quan realment no és així. Per què és tan important reivindicar que tot això va començar molt abans del 7 d’octubre?
Realment, això no va començar ni el 7 d’octubre. També molta gent diu que va començar el 1948. Realment, la idea de la colonització i l’ocupació de Palestina apareix des del 1870. Fou el 1897 quan es va fer la primera conferència del moviment sionista i es va voler construir i aplicar el projecte sionista, que es basava en la creació d’un Estat. Hi havia moltes opcions de territori i, per desgràcia, ens va tocar a nosaltres. A partir d’aquí, al final del 1800, Anglaterra ja era, en aquell moment, la primera potència mundial. A partir d’aleshores, van començar a exercir pressions tant econòmiques com de poder sobre el govern, principalment el govern d’Anglaterra. El primer acte significatiu per part del govern britànic va ser el 1917, amb la declaració de Balfour, que va prometre la terra de Palestina al moviment sionista. A partir d’aquí, es van iniciar accions pràctiques que van culminar el 1947, amb massacres en pobles petits, fins a la creació de l’Estat d’Israel el 1948. Des d’aleshores fins pràcticament el 2006, cada tres o quatre anys, es produïen massacres en diversos pobles, amb comunitats senceres que van patir atacs al llarg d’aquests anys.
També és quan van tenir lloc les intifades, oi?
Sí, les intifades van ser una resposta a cada acte significatiu. La primera intifada va tenir lloc entre 1987 i 1991. Posteriorment, a inicis dels anys 90, es van signar els Acords de Pau d’Oslo. No obstant això, és cert que Israel mai ha complert cap acord de pau, i n’hi ha hagut molts. Molts palestins estaven en contra dels d’Oslo, perquè les condicions fins i tot eren més favorables cap a Israel, però es van votar igual pensant que potser servirien d’alguna cosa. Però no.
Quines diries que són les raons darrere aquesta impunitat tan gran d’Israel i Netanyahu i per què és tan difícil trencar-la?
Les raons darrere la gran impunitat d’Israel i Netanyahu, i la dificultat per trencar-la, són diverses. Per exemple, a partir del 7 d’octubre de 2023, hi ha hagut un augment de l’atenció cap a Palestina. Anys enrere, gairebé ningú en parlava, i això feia que l’Autoritat Palestina busqués una figura internacional que li donés suport i legitimitat davant la comunitat internacional. Per això van intentar complir els acords de pau, malgrat que Israel no respectés la seva part, ja que no tenien cap altre suport internacional significatiu. Els acords, com els d’Oslo i Madrid, eren importants perquè l’Autoritat Palestina necessitava el reconeixement oficial d’alguns països per reforçar la seva posició. Tot i això, Israel no ha complert aquests acords, i, de fet, alguns països que els van garantir, com Espanya amb l’Acord de Madrid, tampoc han exercit suficient pressió per assegurar el seu compliment. La venda d’armes i la falta d’accions concretes per part de la comunitat internacional han contribuït a aquesta impunitat. Actualment, caldria replantejar els acords, sigui cancel·lant-los o exigint-ne el compliment per part d’Israel, per intentar trencar aquest cicle d’impunitat.
De fet, una de les demandes de la Comunitat Palestina de Catalunya a l’Ajuntament de Barcelona, la Generalitat i el govern de l’Estat espanyol és que compleixin la seva part dels acords internacionals. També exigiu el trencament de relacions amb Israel. Per què?
Perquè la relació entre la Generalitat i l’estat d’Israel implica molts aspectes. Inclou l’intercanvi de comerç d’armes, tant en venda com en compra, i també la col·laboració en l’entrenament de cossos com els Mossos d’Esquadra, que durant anys han rebut formació a Israel. A més, aquestes relacions també abasten àrees com les investigacions científiques i tecnològiques, on sovint es fan proves sobre la població palestina abans de la comercialització. Tot això té un impacte moral molt fort, ja que no es pot defensar els drets humans mentre es participa en pràctiques que els vulneren.
De fet, vau rebutjar la medalla d’honor de Barcelona que Collboni us volia atorgar el passat novembre. Al comunicat que vau penjar vau escriure el següent: “Avui, el nostre poble segueix patint un genocidi i no estem disposats a posar-nos al costat d’un alcalde que no ha treballat pels valors que diu defensar amb aquest reconeixement”.
Collboni, abans de les eleccions de l’Ajuntament de Barcelona, va dir que el primer que faria si guanyava seria restablir la germanor amb l’Ajuntament de Tel Aviv, i així ho va fer. Evidentment això ens va generar rebuig, i vam decidir no acceptar la Medalla d’Honor de Barcelona de les seves mans. No es va rebutjar la medalla en si mateixa, sinó perquè insistien que fos Collboni qui la lliurés, i això era inacceptable per a nosaltres.
També a la UB es va fer l’acampada d’estudiants aquest any passat, que reclamava el trencament de relacions de la Universitat de Barcelona amb Israel. No se’n parla tant que les universitats de Tel Aviv també donen molt suport a l’exèrcit.
Deixa’m explicar una cosa perquè ho entenguem bé. A l’estat d’Israel no hi ha ningú considerat civil a partir dels 16 anys. Això es deu al concepte de “nació armada” que tenen en la seva constitució. A partir d’aquesta edat, tothom forma part de l’exèrcit israelià, sigui metge, representant de televisió, professor universitari o estudiant. Aquest concepte és clau per entendre moltes coses. Per exemple, al principi del 2024, alguns metges d’un hospital israelià van fer declaracions esgarrifoses, afirmant que calia matar cada nen palestí perquè no creixés i es convertís en adult. Aquesta mentalitat es deriva de la integració total de la comunitat en l’estructura militar. Tots els òrgans de la societat israeliana, inclosos els aparentment civils, serveixen les necessitats de l’exèrcit. Aquesta realitat també afecta les universitats. Les investigacions i les inversions acadèmiques, incloent-hi les de països com Espanya i els Estats Units, es fan en funció de les necessitats militars d’Israel. Sovint es presenta com una activitat acadèmica pacífica, però en realitat està orientada al servei de l’exèrcit. És important generar pressió social, ja que el sistema està dissenyat per perpetuar aquesta situació, fent molt difícil anar-hi en contra.
Com respondries a la falsa idea que el conflicte entre Israel i Palestina és una guerra entre parts iguals o una guerra religiosa, quan en realitat es tracta d’un govern i un exèrcit que estan destruint i colonitzant la terra d’un altre grup?
Bé, no es tracta d’una guerra. De fet, Israel està perdent militarment, perquè el que fa el seu exèrcit a Gaza és simplement destruir-ho tot. No sóc expert en temes militars, però si has perdut la capacitat de controlar, això significa una destrucció total. Parlant d’anys, dir que l’exèrcit israelià és el més fort i que no pot enfrontar-se a un grup com Hamas, suposadament format per uns 30.000 lluitadors, no es pot considerar una guerra civil. Si realment fossin només 30.000, això no seria una guerra. Tampoc és cert que l’objectiu sigui destruir Hamas; això és només una excusa per mantenir la destrucció contínua. Volen que la gent surti de Gaza per deixar la terra buida, però gràcies a la resistència del poble palestí, no ho aconsegueixen. Això no és una guerra, és un genocidi. Els drets humans i la llei internacional són clars, però que s’apliquin o no, ja és una altra cosa. Pel que fa al racisme i l’islamofòbia, crec que ja ningú es creu que això sigui un conflicte religiós. Els moviments sionistes utilitzen la religió per reclutar, però a Palestina gairebé el 40% de la població és cristiana. Molta gent pensa que Palestina és només musulmana, però cal recordar que Jesús també era palestí. Els llocs més sagrats del cristianisme, com Betlem i Natzaret, són a Palestina. A més, hi ha ciutats amb jueus palestins, però no formen part de l’Estat d’Israel. A Palestina, mai he escoltat parlar de cristians i musulmans com a conceptes separats. La gent viu junta. He tingut companys de tota mena a la universitat, cristians, musulmans… És fora de Palestina on he sentit parlar d’aquests conceptes com a divisions. A Barcelona, per exemple, el 7 d’octubre de 2024, es va fer un acte amb la presència de la Guàrdia Civil i els Mossos, on es deia que l’exèrcit israelià és el més moral del món. Això també és una vergonya. Utilitzen la religió per donar suport a un moviment que en realitat no té res a veure amb la religió.
Com creus que es pot explicar que hi hagi persones que, davant de la situació a Palestina, miren cap a l’altra banda o ho ignoren completament?
No és que els faci igual, sinó que sovint busquem el camí més fàcil. Fins i tot la gent que expressa opinions contràries ho sap perfectament, però molts prefereixen evitar el conflicte. De fet, en 2023 i a principis de 2024, molta gent va perdre la seva feina per donar suport a la causa palestina. Això genera por. Han aconseguit crear un ambient de por, i això és una realitat, per desgràcia. En part, crec que la gent té por de perdre la feina, de perdre amistats o de no voler afrontar problemes. Però vull recordar que, al final, per molt poder que tinguin els estats i els governs, el poder real el tenim nosaltres, com a poble. Cal no oblidar-ho. Si la meva manera de ser o la meva opinió afecta algú, ho sento, però és difícil no expressar el que penso. És esgotador sentir-se impotent, sense poder fer res. Quan et prens el camí fàcil, simplement ho ignores i continues. Però ignorar la situació, sense voler-ho, és permetre que les coses segueixin així. Al final, tots formem part d’aquesta comunitat, tant a nivell internacional com a la nostra pròpia societat. No importa en quin país vivim, formem part d’una comunitat global i crec que cal seguir parlant, com a mínim.
Tots hem vist les imatges de bombes caient i de bales que maten innocents, però més enllà d’aquestes imatges de violència física, hi ha un altre aspecte igualment devastador: la prohibició d’entrada d’ajuda humanitària a Gaza. Com creus que la prohibició de l’ajuda humanitària per part d’Israel impacta en la vida dels palestins i contribueix a la crisi humanitària?
També cal recordar que aquesta situació no és nova. Aquesta realitat existeix des de 2006, i especialment des d’aquesta data fins al 7 d’octubre, el control sobre els aliments que entraven a la franja de Gaza es realitzava segons la població i la quantitat de calories per persona. Es calculava així la quantitat d’aliments permesos. Aquest control és extrem: es fixaven unes certes calories a l’any per persona. Imagina’t una situació així! Si això és el que consideren, no m’estranya que prohibeixin tota ajuda humanitària. A més, han destruït tots els hospitals a Gaza, deixant la població sense cap tipus d’atenció mèdica. La prohibició de l’ajuda humanitària és una vergonya per a la comunitat internacional, però per Israel no és res nou. És una vergonya que la comunitat internacional segueixi parlant de solucions de dos estats, mentre es permeten situacions com aquestes. Per exemple, si cerques “recollir l’aigua de la pluja per als palestins” a Google, veuràs que és il·legal. És il·legal per un palestí recollir l’aigua de la pluja, mentre que per un israelià és completament legal. Tot això contribueix a crear una situació insostenible per a la població palestina.
Al final, no és possible conviure amb qui et vol matar.
A part, són ells els qui no volen conviure amb nosaltres. La primera ministra israeliana va afirmar que “els palestins grans moriran i els joves no ho recordaran”. Però prefereixo dir-ho d’una altra manera: ni ells mateixos ens han deixat oblidar, ja que l’ocupació i l’expansió continuen de manera incessant. No volen només un palestí, el principal obstacle en totes les negociacions de pau és que no volen establir fronteres. Per què? Perquè volen més que això: volen complir el projecte “d’Israel gran”, que segons ells s’estén des del riu d’Egipte fins a l’Èufrates, tal com es reflecteix a la seva bandera. Això implicaria el 70% de Síria, tot el Líban, el 45% de l’Iraq, tot el nord de l’Aràbia Saudita, una part d’Iran i la meitat d’Egipte. Com es pot construir una convivència amb un poble que pensa d’aquesta manera? Ells tenen una frase que diu: “Les fronteres són allà on hi ha un soldat”. Com pots construir una solució de dos estats amb algú que afirma que això no és una opció?
A més, no es tracta només de la qüestió dels dos estats, sinó que s’està defensant molt la idea d’un alt al foc, però cal deixar clar que això no és suficient. És necessari recuperar l’Estat palestí.
Sí, la situació va més enllà del que sembla. No és complicat, és molt clar per a qui vulgui veure-ho. No es complirà per part d’Israel, i això ja ho sabem. Fa uns mesos hi va haver un alt al foc entre Hezbollah i Israel al Líban, però tampoc es va complir per part d’Israel. I fins avui, cada dos o tres dies hi ha una violació d’aquell acord. Això ha estat així durant molts anys, i no canviarà. A diferència d’altres anys, després del 7 d’octubre de 2023, s’ha revelat la veritable cara del que està passant. Ara tenim ministres que ho publiquen obertament a les seves xarxes socials, dient clarament que es tracta d’una matança total. El que està passant és visible i, malgrat això, no es complirà l’alt el foc. Però fins i tot si es complís, com es solucionaria la situació a Gaza? I no només a Gaza, també a Cisjordània, on molta gent s’ha oblidat de la realitat que es pateix. A Cisjordània hi ha milers de persones arrestades, i ningú parla del que passa a les presons israelianes amb els palestins. Aquesta situació és molt greu. No se sap què passarà amb la gent que està tancada a les presons israelianes, que són molts més dels que es diu. Només des del 7 d’octubre, la situació ha continuat de manera constant. Ahir a la nit van arrestar moltes persones i ningú parla d’elles. Ningú sap què passa amb aquestes persones. Ni la Creu Roja ni cap altre organisme internacional o de drets humans tenen permís per veure com es tracta la gent a les presons israelianes. I sempre es parla dels ostatges israelians, amb aquesta visió seva dels “nostres”, però quants palestins hi ha allà dins? Hi ha nens, incloent-hi nens menors de deu anys, a les presons israelianes. Això no entra en cap cap humà.
Com influeix la deshumanització dels palestins per part d’Israel en les accions que es porten a terme contra ells, com ara els assassinats, desplaçaments i altres violacions dels drets humans?
La deshumanització és evident, però el que ha permès que això es perpetuï al llarg dels anys és el control dels mitjans de comunicació. Quan es parla d’una notícia relacionada amb aquest conflicte, sovint es redueix a una qüestió de quantitat o de percepció. El problema és que les xifres enormes de morts i desplaçats acaben convertint-se en simples números, mentre que es minimitza el patiment individual de cada persona darrere d’aquestes xifres. La realitat és que per a moltes persones, aquestes tragèdies no tenen el mateix impacte emocional perquè són considerades llunyanes o repetitives. Però això no hauria de ser així. Per a nosaltres, cada vida, cada història, cada persona té un valor únic. Això no és només una qüestió de números, sinó de persones amb somnis, amb familiars, amb experiències de vida. Tot i això, és important recordar que cap ocupació ha durat per sempre. Un dia sortirem endavant i serà una glòria per a tots els palestins, perquè en el seu sofriment hi ha també la seva perseverança.
Volia fer-te una pregunta més personal. Tu ets palestí i portes 10 anys a Catalunya. Quan et vas unir a la Comunitat Palestina de Catalunya i per què ho vas fer?
Sí, fa 10 anys que vaig arribar a Catalunya, i des de llavors he estat involucrat en diverses activitats, com conferències, per explicar la meva visió personal. La meva motivació sempre ha estat intentar obrir els ulls a les persones, perquè, com a palestí, no tenim gaire accés als mitjans de comunicació, així que intentem utilitzar el boca a boca per compartir la nostra realitat. Abans d’arribar-hi, ja estava involucrat en aquest tipus d’activitats, perquè volia transmetre el que passava. A la Comunitat Palestina a Catalunya, vaig començar a implicar-me més activament quan el genocidi va començar a intensificar-se de manera escalonada. Cal dir que això no és la primera massacre ni el primer genocidi; si revisem els esdeveniments entre 2006 i 2018, veurem que també hi va haver una gran quantitat de morts i destrucció, comparables a les tragèdies actuals. Sempre he considerat important parlar-ne i sumar esforços per afrontar-ho junts, amb més força, perquè així podem fer més per aconseguir que la nostra causa sigui escoltada. No només necessitem ajuda en forma de donacions, sinó també el suport dels mitjans de comunicació perquè ens facin lloc i donin visibilitat a la nostra situació. Quan la situació va empitjorar, vaig decidir involucrar-me més profundament per acompanyar els que ho necessiten, ser part de la lluita i treballar units per una mateixa causa.
L’última pregunta que et faré és sobre la sensació d’impotència per no poder ajudar. Què diries que pot fer la gent a peu de carrer per donar suport de manera efectiva a la causa i contribuir a la lluita?
Crec que és una de les coses més difícils per a mi de respondre, perquè per a mi és una pràctica de vida diària. Per exemple, tot i que potser per a molta gent un boicot a certs productes no sembli tenir un gran impacte, per a mi és essencial. A part d’això, hi ha activitats organitzades per l’entitat. En la meva implicació personal, soc membre de la Junta Directiva i de la Comissió General. A part de la tasca organitzativa, també fem un gran esforç per mantenir-nos units i comunicar-nos entre nosaltres. Ens donem suport mútuament, compartint les nostres experiències, emocions i pensaments, ja que estem vivint una situació molt difícil. Aquest esforç no només ens afecta en la tasca, sinó que també impacta la nostra vida personal. Moltes vegades sentim que estem perdent el contacte amb la nostra vida social i personal, ja que tot el nostre temps i energia s’hi inverteixen. Aquesta situació és esgotadora i necessita molt de suport i recursos, no només a nivell logístic, sinó també emocional. Tot i això, seguim buscant maneres d’ajudar-nos entre nosaltres i de continuar amb la nostra lluita.
Podeu escoltar el 5è episodi de la Pirinenca sencer a:
https://www.youtube.com/watch?v=LhkbXByRy1Y
