Per aprofundir en la figura de Manuel Sacristán tenim amb nosaltres Víctor Ríos. Historiador, militant comunista, investigador del Centre d’Estudis sobre els Moviments Socials de la UPF i deixeble del mateix Manuel Sacristán i Paco Fernández Buey. Va ser membre de l’equip de Julio Anguita a la Direcció Federal d’Izquierda Unida, assessor del president Hugo Chávez de Veneçuela i actualment és responsable de formació de Comunistes de Catalunya i membre del seu comitè executiu.
Comencem per una pregunta més aviat personal: com recordes les primeres trobades amb Manuel Sacristán a les Joventuts Comunistes i com eren les seves classes de formació política?
Jo el vaig conèixer quan tenia 15 anys, al curs 67-68, quan vaig ingressar a les Joventuts Comunistes. En aquell temps, en la clandestinitat, el partit tenia una comissió de formació encapçalada pel Manuel Sacristán, Paco Fernández Buey, Joan Ramon Capella, entre d’altres. La formació bàsica incloïa una part de marxisme i història del moviment obrer, i una altra sobre la política del partit. En la part de marxisme i moviment obrer venia el Manolo. Recordo especialment com ens feia llegir i pensar a partir del Manifest Comunista. Nosaltres veníem amb les lectures fetes i amb preguntes preparades, però ell no feia una lliçó magistral. Ens preguntava sobre el que havíem llegit, per veure si ho havíem entès realment.
Feia preguntes que ens deixaven descol·locats. Per exemple, sobre la frase del Manifest que diu que la història de totes les societats fins avui és la història de la lluita de classes, i que aquesta lluita pot acabar amb la victòria d’una classe… o amb l’enfonsament de les dues. Nosaltres sabíem qui eren els “bons” i els “dolents”, però no ens havíem fixat en aquesta possibilitat d’enfonsament comú. I això és el primer que ell ens preguntava. Ens deixava suspesos. El Manolo era una persona molt sàvia i, alhora, molt modesta. No era només algú amb molts coneixements, sinó algú que t’ajudava a pensar i et plantejava finalitats. Era un savi de debò, però no treballava per la fama. Ho veies en la seva manera de fer, en la seva vida i obra.
Deia coses com: “Jo no soc historiador, que consti, però crec que això es refereix a…” i ens portava cap als romans, a les invasions bàrbares, i després feia el salt cap a la història contemporània. Ens preguntava si això podia passar avui, si la lluita de classes es podia anar podrint fins al punt d’acabar en un enfonsament global abans no arribi cap victòria. Aquí ja apuntava a una reflexió ecològica: potser estem en una crisi civilitzatòria tan greu que ens enfonsem tots plegats abans que una classe guanyi a l’altra.
Aquest és un dels grans temes del Sacristán. Però abans d’entrar-hi, com interpretava ell la crisi del marxisme tradicional i com proposava renovar-lo? Quin paper tenia, per a ell, la lectura crítica dels clàssics?
El Manolo es va fer comunista als 30 anys, mentre estudiava a Münster, a Alemanya, en l’únic centre europeu de lògica formal. Allà va conèixer un important comunista italià i també treballadors comunistes alemanys, en un moment en què la democràcia cristiana il·legalitzava el Partit Comunista. Això el va impactar, i es va fer comunista.
Tenia una base molt sòlida en lògica, epistemologia i filosofia, i això li permetia fer una lectura molt lliure i rigorosa dels textos marxistes. Es podria dir que, a més de marxista, era marxòleg: un estudiós de Marx. Va entendre que de Marx no en sortia un sol marxisme, sinó diversos. No és el mateix Marx vist per Lenin que per la socialdemocràcia alemanya, per exemple. Ell no s’adscrivia a cap corrent marxista establert. Deia que el marxisme no és una ciència com la física, sinó una recerca de fonaments científics per a l’esperança i la lluita. Tampoc és només un humanisme, tot i que en part ho és. Per a ell, el marxisme requereix voluntat: la història no avança sola. Així anava construint un marxisme propi, molt proper al de Gramsci o Lukács, que donaven un paper central a la voluntat revolucionària i a la cultura política. També valorava molt el marxisme viu de Lenin, del qual es considerava hereu.
I com entenia la relació entre marxisme i ecologisme? Quina connexió hi veia entre la defensa del medi ambient i l’emancipació de les classes treballadores?
El pensament del Manolo va evolucionar. El seu marxisme es va fer més sòlid i madur amb el temps. Hi ha dos fets clau que el van fer replantejar coses. Un és la invasió de Txecoslovàquia per les tropes del Pacte de Varsòvia el 1968. Ell admirava la tasca dels comunistes txecs, que intentaven democratitzar el socialisme, i va condemnar fermament aquella intervenció. Això el va fer veure que calia revisar moltes coses. El segon moment és cap al 1972, amb la primera cimera mediambiental d’Estocolm i el llibre Els límits del creixementdels Meadows. Aquestes obres advertien que el planeta tenia límits, i que el creixement econòmic il·limitat era insostenible. Ell va veure que aquests nous problemes no havien estat abordats pel marxisme clàssic com calia. Sí, Marx i Engels tenien consciència ecològica, però limitada pel seu temps. Al segle XX, calia una revisió profunda del marxisme i també de la idea de comunisme. El comunisme no podia ser ja “el paradís de l’abundància” amb creixement infinit, sinó una proposta compatible amb la sostenibilitat del planeta. Per això el Manolo repensava tot: el comunisme, la crisi, el paper del moviment obrer… tot en clau ecològica.
El Sacristán va defensar l’ecopacifisme. Com diferenciava aquest concepte del pacifisme tradicional?
Manuel Sacristán planteja una diferència clara entre la lluita per la pau i el pacifisme com a cultura de la no violència, a l’estil gandhià. En la lluita per la pau hi havia les diverses tradicions del moviment obrer —comunistes, anarquistes, socialistes— que no han traït la seva pròpia història. Aquesta tradició marxista, més clàssica, reconeixia que la lluita de classes és inherent i que la burgesia mai no deixarà el poder de forma pacífica, sinó que reaccionarà violentament per mantenir-lo. Per això, és necessari defensar-se, i en alguns casos, emprar la revolució com a via, com es va veure a la Rússia soviètica, la Xina o Cuba. Aquesta és la tradició del marxisme, on la guerra és vista com un element inevitable i fins i tot positiu per conquerir el poder.
En canvi, la tradició no violenta i pacifista, representada pel gandhisme, manté la no-violència com a principi absolut. Sacristán argumenta que ara ens trobem en un moment històric nou, on l’armament nuclear té un poder destructiu capaç d’esborrar tota la humanitat. Això obliga a replantejar les posicions tradicionals. Un marxisme que accepti l’ús de l’energia nuclear com a arma per derrotar els capitalistes estaria fora de lloc, i de fet, persones com el ministre de defensa de l’Alemanya Oriental i fins i tot Mao Zedong van proposar utilitzar la guerra atòmica per destruir el capitalisme, però això és perillós i irracional.
Sacristán, per tant, diu que no podem fer broma amb aquest tema, perquè la guerra atòmica no només destruiria el capitalisme, sinó que enfonsaria tota la humanitat. Així, ell planteja que a més de la crisi ecològica, la supervivència humana està amenaçada per la possibilitat d’una guerra nuclear, cosa que obliga a revisar la tradició marxista que veia la guerra com inevitable.
En aquest sentit, Sacristán connecta amb les reflexions d’Einstein i Bertrand Russell, que van ser científics conscients del perill que suposava l’energia nuclear com a arma. Per això defensa un pacifisme que vagi més enllà del pacifisme tradicional marxista, que integri la no violència com a element central, tot mantenint la legitimitat de la defensa pròpia i la lluita armada en contextos colonials o de resistència nacional, com a Nicaragua.
Quin paper té per a Sacristán l’imperialisme i el potencial de violència en la legitimitat de la violència revolucionària?
Sacristán sempre ha considerat que el capitalisme real mata, i això es fa evident no només a través de la fam o l’explotació, sinó també a través del colonialisme i l’imperialisme. Per això, va defensar que la lluita armada contra l’imperialisme és legítima, especialment quan la resistència es dona en el marc dels estats-nació on es produeix aquesta lluita. No creia en una insurrecció mundial sincronitzada, però sí que pensava que a cada país la lluita armada contra les classes dominants era una resposta històrica i legítima quan el poble vol un canvi real.
Països com El Salvador o Nicaragua són exemples on aquesta legitimitat és clara, segons ell.
Com analitzava Sacristán el subjecte revolucionari a les societats industrials i la feminització del treball i la societat?
Sacristán reflexiona sobre el subjecte revolucionari partint de les teories de Gramsci i Lukács. Gramsci, continuador de Lenin, és per a Sacristán una referència clau, sobretot per la seva experiència de derrota davant del feixisme i el patiment viscut a la presó. Sacristán manté que la contradicció principal de la societat actual continua sent la que existeix entre capital i treball, i que la classe treballadora és la força central que pot alliberar tota la humanitat de l’explotació econòmica i la dominació cultural. La novetat que aporta és que la classe obrera no només és un subjecte social i econòmic, sinó que també és un subjecte ecològic.
Això vol dir que els treballadors són els que transformen la natura i, per tant, tenen una responsabilitat crucial en garantir la supervivència de l’espècie humana i la conservació de la natura. En aquest context, Sacristán destaca especialment el paper de les dones, que han tingut una experiència històrica en el treball de cures i el treball no remunerat, fonamental per a la subsistència de la humanitat. Les dones, a causa d’aquesta experiència, tenen una consciència més clara dels límits del planeta i de la necessitat de protegir-lo. Per això, Sacristán parla de la necessitat de feminitzar el subjecte revolucionari, és a dir, que els valors i experiències associades a la cultura femenina passin a ser part de la cultura majoritària de la transformació social. Aquest concepte de subcultura femenina el contraposa a la cultura dominant i també a la cultura proletària tradicional, i defensa que la subcultura de grups dominats —com les dones, les minories sexuals, els pobles indígenes— s’ha de convertir en la cultura universal majoritària dels moviments emancipatoris.
Aquest plantejament va tenir un paper fonamental en el pensament de Sacristán gràcies a la influència de la seva companya Giulia Dinolfi, que ja era comunista abans que ell i el va ajudar a desenvolupar la importància del feminisme per reconstruir la identitat del subjecte transformador. També menciona a Wolfgang Harich, comunista de l’Alemanya Democràtica, com a pioner en advertir que els homes necessiten el feminisme per repensar el subjecte de la transformació social.
Què volia dir per Sacristán la idea de viure ja d’una altra manera en coherència amb l’horitzó emancipador?
Per a Manuel Sacristán, aquesta idea era fonamental i central en els seus últims anys de vida. Es tracta d’una concepció que ell va incorporar i expressar amb molta força, especialment visible a la carta fundacional de la revista Mientras Tanto, una revista que va néixer de la col·laboració d’una dotzena de persones provinents del PSUC, que compartien la necessitat de reformular el pensament comunista tradicional. Aquesta reformulació implicava incorporar noves perspectives i sensibilitats, com les que representaven el feminisme (l’obert, l’o violeta), el pacifisme (l’o blanc) i altres horitzons que ampliaven el clàssic ideari comunista — no es tractava només d’un canvi polític, sinó d’una transformació profunda i integral.
Segons Sacristán, i com compartíem nosaltres, no era suficient només canviar de polítics o de polítiques; calia canviar la política mateixa. I per als comunistes, això volia dir que la política havia d’incorporar, de manera concreta, en la nostra vida quotidiana, els valors i els elements que volem que defineixin la societat futura. Això implicava una coherència vital, posar en pràctica en el present les formes de vida i relació que aspiràvem a generalitzar. Aquest plantejament s’oposava radicalment a la lògica dominant del neoliberalisme i l’individualisme, exemplificat en la frase atribuïda a Margaret Thatcher segons la qual “la societat no existeix, només existeixen individus”. Aquesta idea havia ajudat a reforçar un individualisme desconnectat que, mitjançant la publicitat, els mitjans i el consumisme, destrueix el sentit de comunitat i solidaritat entre les persones. Davant d’això, Sacristán rebutjava qualsevol mil·lenarisme ingenu que pensés que el dia en què s’arribés al comunisme seria quan finalment es podria començar a construir la nova societat. Ell afirmava que la nova societat — la societat que volem — cal construir-la des d’ara, amb les persones que formem part del present, sabent que estem immersos en l’ideologia dominant. El primer pas és canviar hàbits, maneres de viure i relacionar-se. Per exemple, no podem dir que volem salvar el planeta i, alhora, seguir perseguint compulsivament l’últim model de cotxe, mòbil o qualsevol objecte de consum; això és antiecològic i, a més, no ens fa viure millor, sinó més alienats.
Sacristán donava gran importància a la construcció de vida comunitària, al treball cooperatiu i a l’associacionisme. Defensava aprendre a viure millor amb menys, no imposat per una austeritat autoritària dels rics, sinó una cultura voluntària d’autocontenció, com a manera de reconfigurar les nostres necessitats. Cal diferenciar entre les necessitats bàsiques materials, que tothom té dret a satisfer per garantir una vida digna, i les necessitats induïdes pel sistema capitalista, que ens impulsa a consumir compulsivament sense que això ens porti a una vida més plena ni justa. En definitiva, reconstruir la nostra vida donant valor a la socialitat, a la comunicació i al comunitarisme, enfront de l’individualisme i d’una forma de gaudir la vida diferent a la que promou l’oci massificat i embrutidor dominant. La felicitat, per a Sacristán, és una altra cosa: una felicitat que projectem cap al futur però que també hem de començar a viure en el present.
Una mica seguint aquest fil, com entenia Sacristán la política com a ètica col·lectiva i quina crítica feia del lideratge i del tacticisme?
Manuel Sacristán entroncava amb una tradició molt ampla, que va des de Marx fins a la concepció de la polis grega, on la política és una activitat ciutadana i col·lectiva que implica la participació de tothom. No entenia la política com una activitat exclusiva d’una classe professionalitzada, sinó com un espai que fem tots i totes. Aquesta visió té molta influència de Gramsci i la seva idea d’una política amb ètica i compromís social.
Per a ell, una política que no tingui una base ètica és inviable i porta inevitablement a la decadència i la corrupció. Aquesta separació cínica entre política i ètica —que avui dia està molt estesa— condueix a la “politicaria”, una forma de fer política baixa, interessada i destructiva. Sacristán denunciava que aquesta situació afecta no només la cultura política dominant sinó també bona part de l’autodenominada esquerra, que ha caigut en l’institucionalisme, en el tacticisme i en una dinàmica on el col·lectiu queda relegat a un segon pla, mentre que els dirigents es converteixen en líders autoritaris en el pitjor sentit de la paraula.
Per a Sacristán, la direcció política i el lideratge tenen un paper important, però han de ser instruments al servei del col·lectiu, amb dirigents que siguin exemples i referents que aprenen del col·lectiu, no que s’imposen per damunt. El lideratge que no fomenta la construcció col·lectiva és un lideratge nociu que perjudica l’emancipació.
Un partit polític, segons Sacristán, és un instrument col·lectiu, una eina que ha de representar una alternativa política, intel·lectual, moral i vital, i en la qual els dirigents han de donar exemple i formar-se contínuament amb la participació activa del col·lectiu. L’actual tacticisme i institucionalisme, amb l’obsessió per l’electoralisme a curt termini, és una part clau de la derrota cultural, ètica i política que ha patit l’esquerra occidental, i això explica moltes de les dificultats actuals.
I amb tot això que hem parlat, per què creus que la visió de Sacristán del marxisme és una base útil per repensar un comunisme pel segle XXI?
Crec que la seva visió és útil per diversos motius. Primer, perquè Manuel Sacristán és un exemple viu, una persona que va posar la seva vida al servei del que defensava. El més important del seu llegat és el seu exemple vital. El seu itinerari, la seva trajectòria, eren molt més valuosos que la seva obra escrita, tal com deia el seu amic i deixeble Paco Fernández-Buey. La seva obra no era teòrica per ser aplicada passivament per altres; era una eina de transformació activa, que es modificava i s’adaptava segons els reptes i necessitats del moment, sense caure en el dogmatisme o en el dogma mort de citar els clàssics per a fer guerres de barbes entre comunistes.
La teoria ha de ser una eina viva al servei de la pràctica i la vida, i això Sacristán ho encarnava. Per això insisteix en que el comunisme ha de ser també alegre, que ens ajudi a viure millor i no un projecte d’autoimmolació, encara que sí que exigeix esforç i compromís. El sacrifici és part de fer avançar un projecte col·lectiu, però no és l’únic element. A més, el seu llegat intel·lectual implica una revisió del marxisme com un instrument viu que cal actualitzar constantment, no com un conjunt de fòssils dogmàtics. L’obra de Marx, Lenin i el Manifest Comunista són eines molt útils si es llegeixen amb rigor, reflexió i en col·lectiu, sempre adaptant-les als reptes contemporanis.
Finalment, Sacristán combinava això amb una gran capacitat didàctica, empatia i connexió amb la gent, sobretot amb els més humils. Ell practicava aquesta connexió real, fent classes d’alfabetització i esforçant-se per fer comprensible la seva visió als treballadors i joves, sabent que la manera com aquests joves construeixen la seva identitat comunista és clau per no repetir traduccions mecàniques del comunisme clàssic. Aquest model d’actualització i adaptació és molt valuós per qui avui intenta reformular el comunisme per al segle XXI.
És un repte necessari, urgent i possible, malgrat que l’enemic insisteixi a presentar la transformació social com impossible o impensable. Qui creu que és més difícil acabar amb el capitalisme que salvar la humanitat es confon. La lluita per superar el capitalisme és, en realitat, la lluita per la supervivència de la humanitat, i Sacristán és un exemple que ens inspira a mantenir aquesta actitud fins al final.
Una última pregunta més personal. Val, no volíem acabar sense parlar de la teva experiència amb el comandant Hugo Chávez a Veneçuela. Quin era el teu paper en aquells primers anys de la revolució i què en destacaries?
En primer lloc, el meu paper havia de ser molt discret, ja que era assessor internacional del president Chávez, i la discreció era essencial en aquell moment. Amb els anys, això ja es pot dir obertament, però en aquell període la discreció era un compromís bàsic per a qualsevol assessor extern. Va ser un període molt intens i vaig aportar el que vaig poder. Vaig estar, amb algunes interrupcions per motius personals i laborals, aproximadament una dècada, des del 2004 fins al 2015. Crec que Chávez era un gran home, un militar culte, molt allunyat de l’estereotip o la caricatura que se n’ha fet sovint a Europa. Era exigent, disciplinat i alhora sabia escoltar.
El meu paper principal va ser aportar elements teòrics, basats en la meva experiència a l’esquerra comunista espanyola i a la direcció d’Izquierda Unida, combinant treball polític i teòric. Vaig ajudar sobretot a fer un balanç crític dels socialismes del segle XX, que Chávez necessitava per plantejar el socialisme del segle XXI, una proposta que es va començar a formular just quan jo vaig arribar i que es va donar a conèixer públicament el 2005. També vaig ajudar a organitzar equips per analitzar la realitat de Veneçuela i mundial, per disposar d’eines teòriques i metodològiques que permetessin una anàlisi rigorosa i col·lectiva del context en què es desenvolupava la revolució bolivariana. Això em va donar un coneixement profund del país i de l’obra de govern, i també em va ensenyar a fer govern, no només a fer oposició o resistència, com havia estat la meva experiència anterior a Europa.
Aquest aprenentatge m’ha servit molt en la meva trajectòria posterior, ajudant-me a superar un eurocentrisme acrític i a ser més sensible a visions del món no occidentals. També em va ajudar a ser un “sentipensant”: una persona que posa els sentiments i les emocions al mateix nivell que el raonament, cosa que el marxisme europeu, molt influït per la il·lustració cartesiana, sovint ha descuidat. La cultura llatinoamericana, amb el paper central de les dones en la societat, ha aportat una força de sentiment i emoció a la política transformadora que manca sovint a Europa. Aquesta combinació de raó i passió és imprescindible. I jo he après molt d’aquesta cultura, que viu la vida amb menys però amb més felicitat i construcció col·lectiva, un aprenentatge molt valuós davant la cultura consumista i individualista occidental. Aquest és un aprenentatge que valoro profundament, i que també he rebut de la meva experiència a altres països d’Amèrica Llatina com Brasil, Nicaragua o Cuba.
