Ens acompanya l’Àngel Camacho, militant de Crida LGBTI, organització per a l’alliberament sexual i de gènere dels Països Catalans.

El pròxim dissabte és el 17 de maig se celebra el Dia Internacional contra la LGTBI-fòbia. Per què continua sent essencial reivindicar dies com el 17 de maig, especialment en un context de retrocés de drets i auge del reaccionarisme?

Doncs precisament perquè encara no ens hem alliberat plenament, i estem vivint un creixement constant d’agressions. El 17 de maig commemorem exactament això: una realitat estructural que fa que patim cada cop més violències. I tot això passa en un context on hi ha un auge de l’extrema dreta i dels discursos d’odi LGTBI-fòbics, que no només legitimen aquestes agressions, sinó que les reforcen.

Les legitimen i, a sobre, les invisibilitzen. És el típic que passa en dies com aquest, o com el 8 de març, que surt gent de sota les pedres a dir que per què se celebra això, que ja no cal reivindicar res. Quines són les vostres demandes respecte a la reforma de la Llei 11/2014 contra la LGTBI-fòbia?

Ara mateix està en tràmit una proposta de reforma impulsada per l’Observatori, i des de Crida hi hem fet unes quatre o cinc grans propostes. La primera és que les agressions es tractin amb un enfocament reparador, fent servir els mecanismes de justícia restaurativa que tenim disponibles dins del context capitalista. Perquè entenem que, si una persona comet una agressió i només se li imposa una multa, això no transforma res. Aquella persona, al final, no aprèn ni es responsabilitza del que ha fet.

Per tant, proposeu mecanismes que vagin més enllà del càstig.

Exacte. Volem processos que posin el focus en la reparació. En segon lloc, proposem reformar la Xarxa SAI —el Servei d’Atenció Integral a les agressions LGTBI-fòbiques— perquè sigui de titularitat i gestió completament pública. El sistema actual, en molts ajuntaments i consells comarcals, està externalitzat, i això genera molta precarietat per a les professionals que han de fer aquesta feina. Per exemple, hi ha casos en què només tenen contractes de 10 hores setmanals per fer front a tota la realitat de la LGTBI-fòbia. Això és totalment insuficient.

Aleshores enteneu que hauria de ser l’administració pública qui ho assumís directament.

Exactament. Creiem que hauria de ser un servei estable, garantit i proporcionat per l’administració. També plantegem la creació d’una quota laboral trans en els processos de contractació pública. Ens agradaria que això s’apliqués a totes les empreses i contextos, però, com a mínim, volem que la Generalitat inclogui aquesta quota en tots els seus contractes.

També heu reclamat la inclusió de les companyes asexuals, que no s’esmenten a la llei.

Sí, no apareixen ni un sol cop. Això vol dir que queden fora tant de la protecció contra l’LGTBI-fòbia com de qüestions com les teràpies de conversió. I la realitat és que hi ha una patologització molt forta del col·lectiu asexual.

I, paral·lelament a aquesta reforma, també reivindiqueu la llei transcatalana.

Sí, proposem recuperar i aprovar la llei transcatalana que reconegui les companyes migrades i no binàries. És una llei que es va començar a treballar, però que va quedar encallada, i és urgent que es recuperi. I justament, com dèiem abans, aquest any la jornada coincideix amb Eurovisió. Per això la mani té aquest doble vessant: és una diada contra la LGTBI-fòbia, però també és una oportunitat per denunciar el sionisme i solidaritzar-nos amb el poble palestí.

Moltes coses molt interessants s’han anat comentant. Anem a desgranar-les una mia. Per començar, parlem del tema dels SAI, els Serveis d’Atenció Integral per a persones LGTBI. Ens podries explicar, per qui potser encara no els coneix, què són exactament i quin objectiu tenen?

Sí. La Llei 11/2014, aprovada aquell mateix any, és la llei catalana contra la LGTBI-fòbia. Va ser la primera d’aquest tipus a l’Estat espanyol, i en el seu moment es considerava pionera tant a nivell europeu com mundial. Entre altres coses, preveia la creació d’un servei d’atenció integral i permanent a les víctimes de la LGTBI-fòbia.

La realitat, però, és que el desplegament d’aquests serveis ha estat molt desigual i desordenat. En molts casos, han estat els propis ajuntaments qui n’han assumit la gestió de manera precària o externalitzada. N’hi ha que, per falta de recursos, han acabat derivant la responsabilitat a un tècnic de joventut o d’atur que, com a molt, hi pot dedicar dues hores a la setmana. Això és del tot insuficient per abordar una realitat tan complexa.

Aquest servei havia de ser integral i permanent, no només per atendre agressions LGTBI-fòbiques, sinó també per donar suport en altres qüestions: acompanyar processos de trànsit de persones trans, resoldre dubtes de famílies amb fills o filles dissidents, o moltes altres situacions. Per això demanem que es reguli i s’estructuri com una xarxa pública a nivell nacional.

I quina importància doneu a aquesta mesura? És a dir, de quina manera pot tenir un impacte real en la vida de les persones LGTBI?

D’entrada, perquè la gran majoria de persones LGTBI no s’atreveixen a denunciar agressions. I no ho fan, sobretot, per por de no ser cregudes, per desconfiança cap als Mossos d’Esquadra o per por als processos de revictimització que sovint es donen en l’àmbit policial. Per tant, cal que hi hagi, més enllà dels cossos de seguretat —que també han de tenir la formació i eines necessàries—, professionals que siguin propers al col·lectiu i que puguin atendre aquestes situacions amb sensibilitat i coneixement.

Et faré ara una pregunta similar, però en relació amb la quota laboral trans dins la contractació pública. Què representa per a vosaltres aquesta proposta i quin efecte creieu que tindria en la integració de les persones trans al mercat de treball?

Les persones trans són, probablement, el col·lectiu que pateix més desocupació. Fa uns anys es parlava de xifres properes al 80%. Les dades més recents indiquen que la desocupació oscil·la entre el 30% i el 50%, que continua sent una barbaritat.

A més, més del 50% de les persones trans han patit situacions de sensellarisme. És un col·lectiu amb una precarietat extrema. I en el context actual, els mitjans que garanteixen una vida digna —tenir una llar, accedir a recursos bàsics— passen, malauradament, pel treball i, sovint, per l’explotació laboral.

Per això creiem que cal garantir aquest accés. Una manera efectiva és establir una quota laboral, com ja es fa a l’Argentina, on s’ha implementat una reserva del 0,1% de les places en determinades convocatòries públiques —i també en algunes empreses privades— per a persones trans. Aquest tipus de mesures poden marcar una gran diferència a l’hora d’accedir al mercat laboral.

I, a banda d’això, també exigiu l’aprovació de la llei trans catalana. Perquè se’n va aprovar una, però no recordo ni en quin any va ser. Crec que ja estava en fase de debat, però va rebre moltes crítiques per qüestions com les que vosaltres denuncieu: que no incloïa ni les persones no binàries ni les persones migrades. Per què és tan important tenir en compte l’especificitat d’aquests col·lectius?

Clar. En el seu moment, el 2023, es va aprovar la llei estatal que, malgrat que tothom en deia “llei trans”, el que realment es va aprovar va ser una llei LGTBI de caràcter general. De fet, hi havia una proposta molt potent per part del moviment trans d’una llei específica, amb un conjunt de demandes molt clares. Però al final el PSOE el que va fer va ser agafar tres o quatre articles d’aquella proposta, col·locar-los dins d’una llei LGTBI genèrica, i això és el que es va acabar aprovant.

Això va deixar fora moltes demandes del col·lectiu. I, a més, tot aquest procés es va utilitzar amb finalitats partidistes. Recordem l’enfrontament tan lamentable que hi va haver entre Carmen Calvo i Irene Montero, en un moment en què el que estava en joc eren els drets d’un dels col·lectius més vulnerables i oprimits de la societat.

Per això el que demanem és que tots aquells sectors que van quedar fora —com les persones migrades i les persones no binàries, que actualment no tenen cap reconeixement legal— obtinguin aquest reconeixement. A la legislatura passada del Parlament de Catalunya es va iniciar el tràmit d’una llei trans catalana que, a més, havia sorgit d’una iniciativa de base de diverses entitats catalanes. Però amb la convocatòria electoral va quedar encallada en un calaix. Ara el que reclamem és que es recuperi urgentment, perquè les companyes trans migrades i les companyes no binàries necessiten que se’ls reconeguin els drets i la protecció legal.

També les persones asexuals, que has mencionat abans. Tot just comentàvem que el col·lectiu trans és un dels més vulnerables, però les persones asexuals també són de les més oblidades. És com una lletra que sovint no es té en compte i que potser va una mica més endarrerida —no per culpa seva, sinó per culpa de la societat— a l’hora d’aconseguir drets que les protegeixin.

Totalment. Sempre ens anem deixant lletres pel camí, dins del mateix col·lectiu. I, de fet, moltes d’aquestes violències també es reprodueixen internament. Vivim en una societat capitalista que exigeix que la unitat de reproducció de la classe treballadora sigui la família. Aquesta família ha de ser productiva: ha de reproduir la força de treball.

Aquest model es basa en el matrimoni monògam, heterosexual… i també heterocèntric. Perquè cal reproduir-se literalment: tenir descendència perquè la burgesia pugui transmetre la seva herència i perquè la classe treballadora pugui generar nova mà d’obra per ser explotada. I, en aquest context, hi ha una part important de la societat que no encaixa en aquests patrons: ni monògams, ni heterocèntrics, ni heterosexuals.

Un dels col·lectius que qüestiona directament aquest model són les companyes asexuals. A Catalunya tenim l’Associació Catalana d’Asexuals, que fa anys —vuit o nou— que treballa en aquest àmbit. Per això és essencial comptar amb elles i reconèixer-les. Una llei contra la LGTBI-fòbia hauria d’emparar-les, perquè també pateixen violències específiques, també pateixen teràpies de conversió i també se les patologitza.

Ara que ho comentes, m’has fet pensar en una cosa que recordo de la universitat i que em va agradar molt quan ens la van explicar: que tot el concepte de gènere i sexualitat també és molt colonial. Hi ha moltes cultures precolombines, per exemple, que no tenien una visió tan binària com la que es va imposar des dels països colonitzadors. Aquesta visió anticolonial també la incorporeu d’alguna manera?

Sí, per a nosaltres és molt important entendre que el gènere i la sexualitat, tal com els entenem ara, tenen un origen eurocèntric i capitalista. I ha estat el colonialisme qui ha imposat una forma concreta d’entendre aquests conceptes arreu del món.

El fet que hi hagi estructures de gènere i sexualitat diferents segons l’època, segons el mode de producció o la cultura, ens demostra que no són qüestions essencials, immutables o biològiques. Són construccions socials al servei dels interessos dels poderosos. En aquest cas, de les elits colonials europees.

I ho han imposat com a eina de control social, per mantenir el poder i explotar, esclavitzar i dominar.

I parlant dels interessos dels poderosos… s’apropa el Pride, o l’Orgull. És un mes en què, com cada any —i és la cantarella que totes coneixem—, moltes institucions i marques treuen el logo amb l’Arc de Sant Martí per aprofitar-se comercialment del moviment LGTBI. En aquest sentit, com veieu vosaltres aquesta instrumentalització? I en concret, què en penseu del cas de Pride Barcelona, que és l’entitat que intenta mobilitzar i organitzar l’esdeveniment a la ciutat?

Doncs, justament, Barcelona és una excepció a Europa i al món perquè ha mantingut una manifestació política, reivindicativa i organitzada pel moviment de manera ininterrompuda des dels anys 70. Aquest any farem la 49a manifestació.

A altres ciutats, com Madrid o València, hi ha hagut anys en què es va deixar de fer la mani per manca de relleu generacional. I, amb el temps, s’hi van anar incorporant empreses. En molts casos, les entitats que hi havia aleshores ho van acceptar. Així, la manifestació va anar derivant en una desfilada comercial, on els interessos d’algunes empreses han substituït la reivindicació política.

A Barcelona també ho van intentar. L’any 2001, hi va haver un debat important perquè algunes empreses van venir amb carrosses i se les va fer fora de la mani. Van intentar muntar el seu propi Pride i va ser un fracàs econòmic. Tant, que no el van repetir.

No els va funcionar, perquè darrere no hi havia cap reivindicació real. I és a partir del 2009 que ho tornen a provar, organitzant un nou Pride impulsat per l’“Associació Catalana d’Empreses de Serveis per a Gais i Lesbianes”. És a dir, un grup d’empresaris que ofereixen serveis a la carta com si fossin una mena de nínxol de mercat.

Ara aquesta associació ha canviat de nom i es fa dir “Cambra de Comerç LGTBI”. Una cosa totalment desastrosa. I el 2018 va ser especialment significatiu: aquell any, per primer cop, van contraprogramar la manifestació històrica.

Van organitzar el seu Pride a la mateixa hora, però no els va sortir bé, perquè nosaltres vam fer la nostra mani com sempre. Fins i tot van pressionar explícitament la Comissió Unitària perquè deixéssim de convocar la nostra. Deien: “No, no, vosaltres deixeu de fer la vostra, que nosaltres ja estem fent el que toca”.

I aquell any, a sobre, el lema del seu Pride era “Refugiades, welcome”. En teoria, ho feien com una acció filantròpica, però era totalment hipòcrita. Entre els seus patrocinadors hi havia, per exemple, V de Travel Brand, que és una filial d’una aerolínia que deporta persones migrades.

És a dir, posen “Refugiades welcome” en el cartell, però les empreses que els financen participen activament en la deportació de refugiades. També hi havia V&V i Airbnb, que feien activitats pròpies dins del marc del Pride. I aquestes empreses són les mateixes que contribueixen a la gentrificació dels nostres barris, que ens fan fora de casa.

Aquest és el context real del Pride: un conjunt d’empreses que només s’hi impliquen quan els suposa un benefici econòmic. No hi ha cap interès activista, polític o militant. El que volen és convertir la lluita en un esdeveniment de consum.

Tot això que expliques també ens porta, salvant les distàncies, al tema del boicot a Eurovisió. Aquí també hi trobem una connexió, perquè s’ha instrumentalitzat molt la lluita LGTBI per part d’estats com Israel o els Estats Units. Es fa servir aquest discurs del tipus “com podeu donar suport a Palestina si allà us tancarien a la presó?”, bla, bla, bla… Un discurs ridícul que no té cap ni peus. Però que serveix, d’una banda, per desacreditar el suport al poble palestí i, de l’altra, per justificar la participació a Eurovisió. I no oblidem que Eurovisió està molt associada a la comunitat LGTBI, especialment als homes gais.

Exacte. I nosaltres, des de Crida, ho hem tingut clar des del principi. Per això formem part de la coalició Però complicitat amb Israel, que justament denuncia aquest pinkwashing i aquest homonacionalisme promoguts per l’estat d’Israel.

Israel ha construït una imatge de marca molt concreta per vendre’s com un estat progressista: com l’única democràcia d’Orient Mitjà, com aquell petit tros d’Europa enmig de la barbàrie àrab i musulmana. En aquesta construcció d’identitat, ens han fet servir a nosaltres per dir: “Som l’únic país on podeu existir, l’únic de la regió on podeu entrar a l’exèrcit, l’únic on podeu venir a fer turisme segur sent LGTBI.”

Però res d’això és veritat. Són les pròpies palestines dissidents les que es troben amb una contradicció brutal: pot ser que no tinguin tots els seus drets reconeguts a Palestina, però quan van a Israel, tampoc. Perquè el fet de ser palestines les converteix en persones de segona, si és que arriben a ser considerades persones.

És més: l’Estat d’Israel extorsiona moltes d’aquestes palestines dissidents que se sexilien i intenten trobar una mica més de llibertat dins d’Israel. Però tampoc la troben, perquè continuen sent discriminades per ser palestines.

Per això nosaltres ho tenim molt clar: no se’ns pot utilitzar, i no en el nostre nom es pot justificar ni un genocidi ni un estat colonial com el d’Israel.

Sí, totalment. I ara torno a un tema que també havies esmentat al principi: la crisi habitacional i l’accés a l’habitatge. Hem parlat de com afecta la discriminació per identitat de gènere o orientació sexual. De quina forma es manifesta, exactament? Has apuntat el tema del sensellarisme dins del col·lectiu trans, però podries desenvolupar-ho una mica més?

Sí. Les dades que tenim ara mateix diuen que un 54% de les persones trans han patit, en algun moment de la seva vida, situacions de sensellarisme. I si mirem el conjunt del col·lectiu LGBTI, les xifres estan entre una quarta part i una tercera part. El col·lectiu asexual, per exemple, també és un dels que més ha patit aquesta problemàtica.

Això es deu, primer, al fet que patim més precarietat econòmica. De fet, les llars LGBTI cobren, de mitjana, un 20% menys. Hi ha un mite que diu que els marietes cobrem més, que tenim més capacitat de consum… però les dades diuen el contrari. Un informe de fa un o dos anys, en el context de l’Estat espanyol, ja recollia aquest 20% d’ingressos menys.

A això se li afegeix el fet que l’habitatge s’ha mercantilitzat. Els lloguers pugen com l’escuma, i a sobre hi ha una LGTBI-fòbia molt concreta dins el sector immobiliari. Posa’t en el cas d’algú que vol llogar un pis i té veïns que l’assetgen per la seva identitat. O d’un propietari que no et vol llogar el pis per ser migrant —quan veu el teu NIE o el passaport i et diu que no.

També passa amb companyes trans, que quan presenten un DNI que no concorda amb el seu aspecte físic, els diuen que no. I això, encara que sembli irracional —perquè de vegades el capitalisme és profundament contradictori—, passa. Et diuen que no et llogaran aquest pis o que no te’l vendran. Això genera unes taxes altíssimes de sensellarisme i una dificultat enorme per accedir a l’habitatge.

I quines polítiques públiques creieu que caldria implementar?

Evidentment que en calen. Però partim d’una base: és una problemàtica que afecta tota la classe treballadora. Per tant, el que sempre diem és que les polítiques pel conjunt de la classe treballadora són, en si mateixes, polítiques LGBTI.

Si demà s’implementés de veritat un parc d’habitatge públic, assequible i social per a tothom, aquest problema desapareixeria. Si demà s’aprovés una renda bàsica universal, perquè tothom tingués garantit un mínim per viure només pel fet d’existir, aquest problema també desapareixeria.

Per això el nostre primer missatge és al conjunt de la classe treballadora: polítiques per a totes, són polítiques per a totes.

Ara bé, mentre no arribem a això, calen polítiques específiques. Necessitem un programa específic per a persones LGBTI, i especialment per a persones trans, perquè puguin accedir a l’habitatge. És com amb la quota laboral trans: no renunciem a l’objectiu final, ni a una revolució socialista, ni a una renda bàsica universal o un parc públic d’habitatge. Però mentrestant, evidentment no deixarem de reclamar aquesta quota laboral, ni un programa d’habitatge específic.

En el marc de la manifestació de Sant Jordi per la llengua, vau parlar del capitalisme rosa i de com aquest genera continguts en castellà i en anglès pensats pel turisme, excloent així la llengua catalana. Fins i tot dèieu que “les dissidents sexuals i de gènere estem fartes de no poder expressar-nos lliurement”. Com pot ser que ens manqui tant vocabulari —com marieta, bi, bollo, etc.— en català?

Doncs precisament, com que som una llengua minoritzada, ens costa molt generar paraules noves i crear neologismes, sobretot en l’àmbit col·loquial. I en l’àmbit queer-dissident, ja fa uns anys que algunes companyes que venien del FAGC, després el JAG, i després el Brot Bord, van crear el que s’anomena l’argot bord. És un projecte que es pot buscar a internet, amb un blog on hi ha centenars d’entrades amb propostes d’un argot propi en català.

És una feina que va sorgir de recuperar mots que moltes companyes havien sentit a casa. Deien: “Ostres, el meu avi deia això”, “al meu poble es deia allò altre”… I a partir d’aquí es van voler recuperar aquestes expressions per poder-se expressar i socialitzar en català. De fet, han començat a aparèixer paraules noves, i una que reivindiquem especialment és bord, que donava nom al BroadBord. Aquesta paraula es proposava com a traducció del terme queer, evitant així usar terminologia estrangera, i connectant-ho amb una paraula que en català fa referència a un animal o arbre que no dóna fruit —que no dóna fills—, que no “serveix per a res”. Una metàfora potent per traduir la idea de queer.

I en el context d’emergència lingüística en què ens trobem, en què no podem socialitzar plenament en català, i on moltes persones acaben sexiliant-se cap a Barcelona per viure la seva sexualitat més lliurement, passa que poden viure-la… però no poden fer-ho en la seva llengua. I això també passa amb les que som d’aquí. Per tant, iniciatives com aquesta de recuperar l’argot bord, de generar espais que anomenem cultura borda, fora del capitalisme rosa, són aportacions humils però importants.

Parlant d’aquesta dificultat per crear llenguatge queer en català, em ve al cap una altra qüestió: quins referents LGTBI tenim a Catalunya? Perquè, tot i que en l’època recent en podem enumerar alguns, quan busquem figures històriques costa molt més. De fet, per aquest episodi de La Pirinenca, vaig buscar una cita per començar-lo i no en trobava cap. Em vaig tornar boja buscant i al final vaig posar una cita de la Marsha P. Johnson —una dona increïble, li faig un petonàs des d’aquí—, però em va fer molta ràbia no trobar cap cita o arxiu de memòria LGTBI en català. Quina importància doneu a recuperar aquests referents i com es pot fomentar una major representació del col·lectiu en la nostra història i cultura?

És molt important recuperar la nostra pròpia història. És veritat que partim, històricament, del que va passar el 28 de juny del 1969 a Stonewall. A partir d’aquí bevem d’una història molt occidental, molt yankee. El nostre moviment neix en gran part d’allà, i s’ha construït molta mitologia al voltant d’aquell moment. I és una mitologia important, perquè també ens serveix per explicar-nos a nosaltres mateixes generació rere generació.

Ara bé, allò va ser un aldarull més, i sense treure’n valor, el que va ser fonamental va ser tota l’organització que va venir després: la creació del Gay Liberation Front, que va vincular per primer cop l’alliberament sexual i de gènere amb una visió marxista i de classe. I això és clau.

Per això, per nosaltres, la discussió no és tant si la Marsha va ser la primera o la segona a llençar la pedra. El que importa és que hi era i que aquell acte va generar un procés organitzatiu real.

I aquí als Països Catalans també tenim molts referents. Per exemple, es parla del cas de les Carolines: segons alguns relats, el 1931 hi va haver una marxa en resposta a un atac a un urinari públic —que era un espai de socialització, un lloc de cruising. L’hi van posar una bomba, i com a resposta es va fer una mena de processó d’adéu, una primera mostra de mobilització LGBTI de l’època.

Més endavant, tenim referents com Amanda Klein, una comunista lesbiana que va formar part del Movimiento Español de Liberación Homosexual als anys 70 —una organització clandestina. Ella va ser una de les primeres a portar una anàlisi de classe dins del moviment, que aleshores era més liberal, i gràcies a això es va transformar en el FAC (Front d’Alliberament de Catalunya), amb una aposta clara: vincular la lluita LGTBI amb les lluites de la classe treballadora, el feminisme, el sindicalisme, el moviment veïnal…

I des del 1975 fins avui s’ha mantingut aquest fil roig i rosa. Aquí, a diferència d’altres llocs on hi ha hagut una ruptura generacional i una absorció per part del capitalisme, nosaltres hem mantingut una història pròpia, amb continuïtat. I això és molt valuós.

Sí, i ara que parlaves de Stonewall, em sembla molt encertat. Perquè aquí també tenim el nostre 26 de juny del 1977, a la Rambla, que va ser la primera manifestació LGTBI als Països Catalans.

Sí, totalment. És un referent fonamental.

I parlant del concepte de sexili, que també m’ha semblat molt rellevant… És una idea que s’ha començat a sentir molt més en els últims anys. Sempre ha existit, però el concepte com a tal ha agafat força. Com el descriviu vosaltres, especialment en el context dels Països Catalans?

El sexili, en aquest cas, és el procés pel qual persones dissidents sexuals i de gènere deixen el seu lloc d’origen pel fet de ser dissidents, i es desplacen a un altre lloc on creuen que podran viure més lliurement la seva identitat o sexualitat.

Això passa tant en clau interna (dins dels Països Catalans) com en clau internacional. A nivell intern, parlem de gent que ve d’entorns —no necessàriament rurals— però sí de ciutats petites, amb pocs referents i poques oportunitats per socialitzar. Moltes d’aquestes persones acaben venint a Barcelona, on hi ha més espais, més anonimat i —suposadament— menys agressions.

Però això no sempre és cert. Perquè l’anonimat que et protegeix com a dissident també amaga l’agressor. I cal destacar que la visió urbana que tenim sovint del món rural com a lloc conservador o carca no sempre és justa: el problema no és tant la mentalitat, sinó la manca d’espais i referents.

Si ets marica o trans i vius en un entorn rural, és molt difícil socialitzar amb altres com tu. Pots sentir molta soledat. Sí, les noves generacions tenen internet, però la solitud persisteix. Mira, obres el Grindr a Barcelona i tens 100 perfils a menys de 100 metres. Te’n vas a un poble i tens 0 persones al teu voltant. I si en surt alguna, ni tan sols hi posa la cara.

Això afecta tot el col·lectiu. I després hi ha el sexili internacional, amb companyes que fugen de països amb repressió i es desplacen cap a ciutats occidentals amb l’esperança de viure millor. Però el que sovint troben és racisme, també dins del mateix col·lectiu LGTBI.

Per tant, no podem banalitzar aquests processos, ni deixar que ens els venguin —com fa Israel— com si fossin paradisos de llibertat. No ho són. Tampoc aquí ho hem tingut fàcil històricament.

Sí, totalment. I quan aneu a llocs com Palestina, segurament podeu parlar-ne obertament i veure que la realitat és molt més complexa, no?

Sí. Fa dos anys vam participar en una brigada a Palestina i vam poder parlar amb entitats de la societat civil. Ens explicaven la seva realitat, i moltes coses ens sonaven molt: semblava que estàvem parlant d’aquí fa 30 o 40 anys.

Per exemple, ens deien: “Les persones LGBTI no poden militar en organitzacions revolucionàries”. Però aquí, durant el franquisme, tampoc. Al Partit Comunista no deixaven entrar dissidents sexuals perquè deien que cantarien a la policia. Tenim exemples com Gil de Biedma, Pasolini i molts altres que podien aportar molt i no els van deixar participar.

Per tant, la realitat d’allà no és tan diferent de la nostra, històricament parlant.

I ara sí, última pregunta —la més contundent. Què vol dir per a vosaltres unir la lluita per la llibertat de gènere i sexualitat amb altres lluites socials?

Nosaltres ho enfoquem des de dues perspectives. La primera: hem de donar suport a totes les causes justes. Encara que hi hagi contradiccions. Torno a l’exemple de Palestina: ens diuen “us discriminarien”, “us penjarien”… que, per cert, no és veritat. Però encara que ho fos, estem parlant d’una lluita contra el colonialisme, una lluita per l’alliberament d’un poble. No ens hem de justificar constantment. Donar suport a una causa justa no requereix permís.

La segona perspectiva és que la nostra opressió prové de l’explotació de la classe treballadora. El capitalisme, per funcionar, necessita un model de família molt concret: heterosexual, monògam, amb dos gèneres molt diferenciats i amb rols molt marcats. Aquesta estructura serveix per reproduir la mà d’obra.

Així que tot el que patim com a persones LGBTI és, en el fons, el que pateix la classe treballadora, amb una capa afegida d’opressió. I el nostre alliberament només pot arribar amb l’emancipació de la nostra classe. Per això, a tope amb això.