Fa uns dies vaig llegir que les pròximes eleccions municipals seran, en teoria, el 2027. Això em va fer pensar. En dos anys em tocarà votar a mi i a totes les persones amb les quals comparteixo temps i espai cada dia. Les persones del meu curs. Tota la gent de batxillerat que he estat coneixent haurà de decidir a qui vol confiar, en un principi, els seus drets i el seu futur. Sé que no hauria de ser així, però tenir aquesta nova responsabilitat em preocupa. I no per por d’equivocar-me o a no saber decidir bé, em preocupa pel que visc cada dia.
Sempre he cregut que les escoles i instituts són un reflex de la societat. Però ara ho veig més que mai. Ara m’adono que totes aquelles persones amb les quals jo m’he discutit, trobant-me havent de defensar drets humans fonamentals indiscutibles, han crescut i que, igual que jo, tots passarem a tenir veu i vot en un camp molt més ampli que el pati d’un institut, com són unes eleccions.
Crec que aquestes discussions en les quals m’he trobat recurrentment durant aquests últims anys són un problema greu i que no tothom té en compte. És impotent estar a classe i veure com constantment hi ha faltes de respecte cap a companyes de col·lectius minoritaris sense que cap adult, en teoria responsable, hi intervingui. Intentar parlar-ho perquè veus que no està bé i que no hi hagi cap mena de resposta. Això porta a entendre que hi ha gent que aquest tipus de comportament ja el té interioritzat. No veuen la falta de respecte, no veuen la falta d’humanitat que porten les seves paraules i les seves accions.
A quin punt hem hagut d’arribar perquè s’hagin normalitzat i acceptat insults enmig de classe per motius de gènere, classe o procedència. Aquests insults tenen un nom. Són actes masclistes, homofòbics, classistes i racistes, que molt sovint ja indiquen el pensament feixista d’on provenen. El feixisme està cada vegada més interioritzat a les aules i sembla que tornem enrere en el temps. Tots aquests hàbits no venen de sota les pedres, venen d’una educació en aquest pensament. Tots aquells nens i nenes que fan comentaris faltant el respecte als seus propis companys i companyes ho fan perquè ho han après en algun altre lloc. No és el que ens ensenyen a classe, però la immensa majoria de cops tampoc ens ensenyen el contrari.
Tot el que passa als instituts no es queda només a les aules, no són casos aïllats. Tot aquest odi i aquesta agressivitat no són cosa exclusiva dels centres educatius, formen part de la vida quotidiana de molta gent. És important frenar aquests actes, estem en una edat on es comença a formar el nostre pensament polític. M’agrada dir que als amics de tota la vida els tornes a conèixer com no els havies conegut abans. Els debats i discussions sobre política són recurrents i anem aprenent els uns dels altres, però en un principi ens basem en el que ens han ensenyat en el nostre entorn, tant a casa com a l’escola. Si en aquest entorn no hi té cabuda el respecte, com se suposa que ha de tenir-ne en les noves opinions que s’estan formant durant aquest període? Per això és important que se’ns ensenyi a relacionar-nos basant-nos en el respecte i l’empatia.
També és necessari que des dels centres educatius se’ns proporcioni un cert coneixement que ens ajudi a desenvolupar el nostre pensament crític. Donar-nos context per a poder fonamentar millor les nostres opinions. Parlar dels drets humans, del que va representar el feixisme, de la història d’Espanya, del perquè de la pobresa al món, entre d’altres. Donar-nos lloc a debatre sobre temes que ens generin dubte, però sempre procurant que ens basem en dades objectives que permetin analitzar els fets. És important frenar d’arrel aquestes agressions, per lleus que siguin. Perquè l’odi es retroalimenta. El que avui “només” insulta, demà pot estar agredint físicament pel mateix motiu.
Sovint llegeixo notícies del que es diu en el món de la política. Hi ha faltes de respecte constantment, persones que proclamen en contra dels seus propis drets, però alhora persones que pensen només en elles mateixes i no són capaces de mirar més enllà del seu melic. I per alguna raó no em sorprèn. No em sorprèn perquè és al que estic acostumada. És el que vivim els i les joves diàriament a les nostres classes.
Com se suposa que hem d’anar cap a un millor futur si els que l’hem de decidir, anem en contra de nosaltres mateixos. Com hem de tenir una bona convivència si al mateix moment, no som capaces de pensar en la resta. És el futur de totes i tots i només nosaltres podem aconseguir que sigui adient. Hem de seguir continuar perquè es deixin de normalitzar actes d’odi perquè “són coses de nens”. Cada vegada ho som menys, de nens.Hem de lluitar per a poder continuar decidint el nostre futur i hem de lluitar per una bona educació que ens ensenyi a ser persones.
Lluna
