Les classes de secundària, batxillerat i universitat són petits cosmos, on el jovent passem els nostres primers anys de vida vivint tota mena d’experiències. Però aquestes realitats no s’escapen d’imitar els rols de poder que trobem en la societat capitalista. Fins a quin punt una classe és un reflex de la societat que vivim i com afecta això als joves?
Com van dir Marx i Engels al Manifest Comunista: “La història de totes les societats que han existit fins avui, és la història de les lluites de classes”. I els centres educatius no s’escapen d’aquesta afirmació. De la mateixa manera que Marx i Engels van dividir la societat en dos grans grups, nosaltres podem fer el mateix amb els integrants d’una classe, sigui a l’institut, universitat o formació professional.
Els alumnes que viuen en situacions de vulnerabilitat pateixen els esquitxos de la desigualtat social, i el seu rendiment acadèmic es veu afectat per una situació que els obliga a desviar l’atenció de la seva formació. Això els pot portar molts problemes per no entregar treballs, deures, etc. a temps. I sovint reben l’esbroncada d’un escèptic professor que en molts casos, exercint un rol de repressor, acaba perjudicant una persona que, ni molt menys, té culpa de la situació que viu.
La constant comparació entre alumnes, creada pel sistema de qualificacions, genera un sentiment de culpabilitat a aquestes persones. Ja que els alumnes sense cap mena de problema social ni econòmic, agafen el rol d’exemple a seguir, de l’esforç, la constància en un model educatiu que en els darrers anys ha agafat una deriva molt més “meritocràtica” que no pas de cooperació entre estudiants. Les escoles no poden convertir-se en fàbriques que es dediquin a crear persones destinades al mercat laboral actual.
Actualment els estudiants han interioritzat els mecanismes d’una empresa, és a dir, l’aula s’ha transformat en una espècie de mercat on els alumnes competeixen entre ells per dominar el mercat. Aquest fet ha creat que altres alumnes actuïn de manera dominant sobre els altres i se n’aprofitin, ja que hi ha estudiants que es veuen obligats a vendre els seus treballs a altres, per tal de poder aconseguir un mínim de diners, uns diners que el sistema és incapaç de proporcionar a una joventut cada cop més abandonada.
De nou veiem com les aules són un reflex de la realitat, ja que els alumnes més vulnerables s’han d’esforçar el doble per poder arribar al nivell exigit, per un sistema que no està pensat per ells ni per a ells, en canvi la minoria d’alumnes que viu una situació economicosocial estable fent un mínim d’esforç ja arriben. I a sobre el professorat afirma que els primers, treuen les notes que treuen perquè no s’esforcen suficient. Un discurs purament neoliberal.
Aquesta situació de desigualtat s’ha vist agreujada des del començament de la pandèmia de COVID-19 l’any 2020, quan es va començar a implementar l’escola a distància per la majoria dels alumnes de Catalunya. Això ha provocat que moltes famílies no hagin pogut seguir el curs amb normalitat per falta de recursos. Per tant veiem que una persona que visqui en un entorn de renda baixa té més possibilitat de repetir curs, o fins i tot abandonar els estudis, que un estudiant de renda alta.
L’aparell capitalista genera una situació de competició constant entre els individus, i l’educació no és una competició. L’actual sistema educatiu transforma l’estudi en una acció “automàtica” que els alumnes, convertits en màquines, han de fer. Això provoca que no s’estudiï per aprendre, sinó per obtenir un “salari” que en aquest cas seria la nota. Com tot en el capitalisme. El treball de les persones s’ha transformat en pura mercaderia amb un valor.
Per tant ha d’haver-hi un canvi radical del sistema productiu actual, perquè pugui existir la possibilitat de canviar el sistema educatiu, cap a un sistema més inclusiu i d’aprenentatge compartit que no busqui crear màquines sinó persones cultes, crítiques i disposades a lluitar per un futur més just per a tothom.
Arnau Bonet Ragel
