Avui, per acomiadar la primera temporada de La Pirinenca, i també per acomiadar-les a elles —no ens enganyarem—, ens fa molta il·lusió comptar amb Gemma Polo, cantant de Roba Estesa, per si no ho havíeu endevinat. I Clàudia García Albea, la seva violinista.

Durant aquest any, des que vau anunciar que plegàveu, s’ha estat parlant molt de la pèrdua d’un gran referent musical. El 2011, quan vau començar, se us va passar pel cap que un dia seríeu referents? I com heu conviscut amb aquesta etiqueta al llarg del temps?

Clàudia: Al començament, jo, almenys, quan vaig entrar a Roba Estesa, per molt que ja n’era fan (jo vaig entrar el 2014) era més una sensació de… Som unes col·legues que ens ajuntem per fer música, passar-nos-ho bé i participar de la indústria musical, si es pot dir així, però des d’un context molt underground, molt de llocs autogestionats i per les famílies i les amigues, una mica. Llavors, crec que quan vam fer més el salt va ser amb el primer disc, Descalces. Ja vam començar a trepitjar escenaris més grans, ens vam posar… vam tocar més de peus a terra, vam formar part de la indústria musical i tot l’entremat que hi ha, en què, com deies, et pots trobar molt sola en el panorama.

Gemma: Jo sí que tenia… projecció. Jo sí que tenia la projecció de ser un antecedent, la veritat. Deixaré de fer-me la persona humil, que no esperava res. Sí, jo ho esperava tot. Però no sabia com es feia, perquè era incapaç d’imaginar-ho. Però sí que reconec una llavor: anar de festa, ser adolescent, i anar a concerts d’Obrint Pas. Veure la magnitud d’Obrint Pas com a referent i dir: sí, crec que volia que el projecte arribés a alguna cosa similar —a nivell de persones als concerts, discografia, implicació col·lectiva. Aquesta sensació de ser públic en un concert i notar que allò va més enllà d’aquell moment concret. Treballàvem en aquella direcció, però clar… l’altre dia vaig anar al Serrana Cuir, i hi havia Les Silvestres, un projecte preciós, amb veus, polifonies, cançó tradicional… I una col·lega em va dir: “Ai, m’han recordat molt a Roba Estesa.” I vaig pensar: què dius? Això està superproduït! Nosaltres érem tres tocant amb qualsevol cosa!

Us he preguntat per l’inici, i ara us pregunto pel final. Quina és la reflexió decisiva que us va portar a posar fi a Roba Estesa, i per què ara?

Clàudia: Doncs posar-nos a nosaltres pel davant. Les nostres vides, els nostres cossos. Estàvem molt contentes de com havia anat la producció i el llançament de l’últim disc, i també estàvem en un moment intern de reconciliació després de sortides del grup. Tornàvem a connectar. Va ser una experiència increïble, i en vam quedar molt orgulloses. Però també… la indústria.

Gemma: No és que sigui la culpable, però una sèrie de factors fan que no sigui sostenible tot el temps un projecte on hi poses el cos, les hores, i ho has de conciliar amb altres coses. El problema no és la indústria, és la conciliació i l’economia. La nostra relació amb la indústria. Del 2020 al 2023, Roba Estesa, pel projecte que és, hauria d’haver-se estabilitzat. I això no va passar. Després de gairebé 10 anys, si un projecte no s’estabilitza, la feinada i la inversió necessàries són estratosfèriques. I s’ha de combinar amb frustració, energia, l’equip… i aquí és quan tot comença a pesar.

També teniu una manera molt col·lectiva de treballar. Fins i tot les lletres les feu en un drive compartit. És molt autèntic, però imagino que també molt lent i es pot encallar més.

Gemma: Som totes tan exigents i tan neuròtiques que ho gestionem molt bé. Els nivells són altíssims, però regulats. Hem crescut i construït la nostra identitat amb processos col·lectius. Fer-ho tot així ens surt natural. Requereix organització, sí. Treballem per comissions… de vegades d’una sola persona! Fer-ho sola seria inviable. Ara hi ha gent que diu: “Ara traureu projectes individuals…” Ni muerta! La feinada que és, i entre cinc ja distribueixes responsabilitats. És molt més lleuger. No és el mateix decidir sola que fer-ho entre cinc. Si triomfes, entre cinc. Si perds, també. És molta feina per fer-la sola.

Vull entrar en un altre tema, perquè quan us vaig fer l’entrevista l’any passat, recordo que, Gemma, vas dir una cosa així com… Al principi, quan éreu més normatives o més hegemòniques, tothom us estimava i hi havia molt reconeixement i molts premis, i éreu l’hòstia, estàveu a totes les festes majors i que guai, i mentre us heu anat fent més radicals, tot això s’ha anat diluint i no… no ha sigut així.

Gemma: Jo últimament estic fent una mica aquesta traducció, perquè per mi hi ha un factor aquí que tota l’estona ens estem deixant quan fem una anàlisi del panorama cultural, que és el creixement tecnològic. I això implica una economia i moltes altres coses. O sigui, el creixement tecnològic em refereixo a les maneres de produir: la manera de produir música, de produir discos, de produir contingut digital, que abans no existia. Aleshores, hi ha tota una esfera que impacta directament en la cultura. Abans parlaves de cultura popular i pensaves en concerts, en barraques, en festes autogestionades… I els ajuntaments potser contractaven una cosa molt petita, molt local, però no tenien la responsabilitat plena de portar la música mainstream, perquè la música mainstream era… no sé, una altra cosa. Andy & Lucas. I, en canvi, ara nosaltres estem exigint als ajuntaments que portin música en català, que ens contractin, que contractin a nosaltres i a totes. I això fa potser deu o quinze anys hi havia una nit que era La Pegatina, Bongo Botrako, La Troba Kung-Fú, i era el producte local. I això no era mainstream, encara que tingués una nit a la festa major. Aleshores, ara és totalment al revés. Les festes majors estan plenes de Figa Flawas, Buhos, Julieta… Vull dir, això sí que és un canvi boig. Què passa? Que tot això també és fruit d’un creixement o una inversió o un canvi en la producció, i que exigeix unes economies que abans, si feies barraques i festes populars, els bolos no passaven dels 3.000 euros. I ara els bolos són caríssims, i els ingressos són caríssims, i tot és caríssim. No sé si podem fer aquest tipus de traduccions, perquè ara estem parlant d’uns altres codis, i per mi no és fatxa el que ara és mainstream, igual que no era fatxa el que abans era mainstream. Potser és un producte més blanc, potser més neutral, potser està més d’acord amb unes hegemonies que formen part de l’estructura productiva, però això no vol dir que sigui fatxa. No, vull dir, tot i això, seguim tenint ajuntaments que programen música en català. Si estigués tot en mans de fatxes, això no passaria. I aquí sí que hi ha hagut un canvi.

Creieu que hi ha un fort moviment sindical i de classe dins la indústria?

Gemma: És impossible que hi hagi un moviment d’aquí… Em canvio la samarreta. Em fico la samarreta del sindicat… És molt difícil, perquè el món de la música és extremadament precaritzat i fragmentat. No és el mateix les necessitats que tinc jo com a cantant de Roba Estesa, que és una SL, que el concertino de l’Orquestra de l’Auditori, o un profe de música d’un poble del Pallars. Tot està molt fragmentat dins del món de la música. I després, on es mouen els quartos és entre relacions mercantils. Aleshores, és molt difícil que tu demanis drets laborals sent una entitat mercantil. Però és que, alhora, si has de ser una entitat mercantil, és perquè no hi ha una regularització dels drets laborals. És un peix que es mossega la cua.

Clàudia: Hi ha coses regularitzades, però ningú els hi fa cas.

Gemma: Exacte. Com altres models que es poden fer a França o… I que aquí, a més, a molt poca gent li interessa el sindicalisme. A molt poca gent li interessa tenir drets laborals. Això també és una altra realitat.  Estem tenint unes maneres d’entendre el viure de la música que estan molt més a prop de les dinàmiques yankees que de les de la cultura popular. Els yankees no tenen drets laborals, tenen contractes que ofeguen els artistes, però guanyen molt, inverteixen molt, i és un altre tipus de relació, que no és de teixit de base, de barri, de fer alguna cosa amb el teu entorn.

I creieu que és més difícil identificar un artista com a classe obrera?

Clàudia: Jo crec que encara hi ha una mica d’idea de l’artista lligada al geni. El capitalisme ha capitalitzat molt aquesta figura, i ara és més un empresari que un artista tancat al seu món. I amb el que dèiem abans, amb tota l’evolució tecnològica, ara és més allò de “ens ajuntem per produir això perquè ho peti a la ràdio”. Potser sí que s’ha trencat amb la figura de l’artista, almenys en el món de la música.  A mi m’ha vingut això al cap, que costa veure’l com a classe obrera. Però també hi ha una cosa del servei. Quan formes part de la classe obrera, el servei té a veure amb la comunitat, no només amb servir el patró. I aquí sí que rellisquem, molts artistes. I això no vol dir fer servei comunitari, eh? Pots estar com un llum i fer merdes que no serveixin per res, a mi em sembla superlegítim. Però fins i tot aquestes merdes que no serveixen per res han de fer feliç algú que vagi més enllà de tu. Algú o alguna cosa més enllà de tu.

Gemma: Sí. I després, amb el que dèiem abans, que necessàriament ens hem de fer autònomes o treballar amb intermediaris per poder fer concerts, perquè no estem dins d’una regularització pública. I això pot fer que, sent una SL, puguis inflar el teu producte i tenir un catxet molt més alt que altres grups. Perquè no estem sota les mateixes lògiques legals. Això ens desconnecta del món obrer. També hi ha penya que no ho fa perquè no vol. Hi ha gent que no pot, però si no pots connectar-te, tampoc pots pujar el catxet. Tot depèn del context.

Si parlem de diversitat, vosaltres heu reivindicat l’etiqueta ‘bibolli’. Creieu que és una part del col·lectiu que sempre havia sigut representada de forma molt unidimensional?

Gemma: En la revisió constant que hem fet nosaltres de manera molt orgànica, vam incorporar-lo per visibilitzar-ho, en un moment en què nosaltres també estàvem posant consciència en això i en com des de allò LGTBIQ+, o sigui, quines violències han travessat allò bisexual, o quines opressions, per visibilitzar-les també. I també com a visibilització de les nostres pròpies identitats i experiències internes.

En quin moment vau incorporar, per primer cop, el tema d’intèrpret de llenguatge de llengua de signes?

Gemma: Doncs això és la Sandra, que el 2016 ens va enviar un correu electrònic després de Barraques de Banyoles. I ens va dir… Eh, m’agradaria molt fer d’intèrpret amb altres. I nosaltres vam pensar, genial, xuli, vine. I ja està, hi vam quedar un dia, vam quedar diversos dies, ta-ta-ta-ta-ta. I al final, doncs, es va incorporar com fixa, i sí que hi va haver les reflexions de… no estarà… Aquesta figura no volem que estigui apartada d’un lateral, volem que estigui central, volem que sigui una figura compartida amb la veu principal, tal, tal. Aleshores, bueno, va ser bastant orgànic, i sincerament, i també, congruïtment, no ho vam buscar, no ens havíem plantejat mai que hi hagués una traducció o una interpretació en llengua de signes damunt de l’escenari. I res, i després de la Sandra, doncs, va vindre l’Eiden, i ara, doncs, estem òrfenes de llengua de signes, però per l’última estesa hi haurà llengua de signes. A la gent li ha importat poc, però. Vull dir que mai ens han contractat específicament per això, i nosaltres hem sostingut la metodologia, per dir-ho d’alguna manera, durant més de cinc, més de set anys, més de… sí, cinc, set anys, i no hi ha hagut tampoc ningú que revalorés allò com, ostres, o sigui, quan dic algo dic institucions. Sí, sí, se’ns han donat premis, però era com el projecte sencer, i es feia la menció, efectivament, perquè era important fer la menció. Però tampoc ens ha sortit més feina ni menys feina per portar a interpretar en llengua de signes, vull dir… Sí, o sigui, jo crec que la gent, com a gent del carrer, el públic com que és una cosa que s’ha valorat molt, i que també alhora nosaltres hem pres consciència també que la feina que hem acabat fent amb això ha sigut més de visibilització d’aquesta figura que no tant d’arribar… D’inclusió.

Després de gairebé 15 anys de trajectòria, què ha canviat i què segueix igual de la Generalitat, com li vulgueu dir? Que segueix igual? I què ha canviat?

Gemma: Que segueixen igual moltes coses, perquè jo obro el meu iPod del 2011 i ara mateix surt tontos que hi ha ara. No, tontos, no. Eh… hi ha moltes coses que… No, realment han canviat moltes coses, el que passa que sembla que des de fora sempre estiguin els mateixos. Però allà darrere han canviat moltes coses. El que passa és que han canviat per afavorir justament aquests mateixos. Vull dir que el que és problemàtic és això, que els canvis no són per afavorir altre tipus de representacions, altre tipus de músiques o altre tipus de maneres d’entendre lo cultural, sinó per… o sigui, per protegir molt més les coses que funcionen i que donen quartos.

Clàudia: Jo crec que abans del Covid estàvem com… Anem cap a un lloc, i de sobte, si la pandèmia va com… Bueno, que hi va haver un punt de la pandèmia que semblava… En plan, a veure si això ens serveix per adonar-nos que les persones més vulnerables o més precàries, davant d’una crisi, encara ho són més, no? I… De sobte, el neoliberalisme va fer com un creixement cap amunt, i jo crec que això ha impregnat com els últims anys de… Això, no? Les dinàmiques de la indústria. Llavors, bueno… També hi ha aquesta cosa que jo deia abans de lo individual, no? Com que potser abans hi havia una cosa més de… Les bandes de música. De portar instruments damunt de l’escenari. Això és una cosa que ha canviat, no? Que ara… És exòtic.

Aquest és un debat que portem molt temps tenint: la música a Catalunya era molt més política abans, amb molts grups que anaven a tope amb les reivindicacions, i ara sembla que això ha canviat. Què ha passat? És un tema que us hagi cansat d’escoltar, o com ho veieu vosaltres? Quin és el vostre punt de vista, la vostra ‘hot take’ sobre aquest canvi?

Gemma: És que ara estic pensant en què diem que és polític i què diem que no és polític, i si polític vol dir fer cançons que parlin sobre política, o si polític és posar-se damunt d’un escenari, o les dues coses alhora… Evidentment, qui fa política? Perquè a mi, que he fet política a 400 euros, tampoc sé si em servia de gaire, saps què et vull dir? I a part, fa 10 anys la política que feien aquells 400 euros tampoc era una política gaire interessant, sorry. Vull dir… I tampoc crec que la política que hagi fet roba estesa damunt dels escenaris hagi sigut res revelador. Nosaltres agafàvem discursos que ja s’estaven treballant i parlàvem a les nostres assemblees i a les nostres militàncies i en fèiem cançons. Però no érem agència de canvi, crec. La música forma part de lo cultural, però és impossible entendre-ho com… Entendre que les agències del canvi són els petits engranatges d’aquesta gran estructura. És molt ingenu pensar-ho.

Per què creus que és pensat així?

Gemma: Perquè la premsa necessita clickbait i qualsevol títol. La premsa és una cosa que s’ha d’aprofitar. La premsa és una cosa que s’ha d’aprofitar i que serveix. Hi ha artistes que reivindiquen el contrari. Nosaltres no fem política damunt dels escenaris. Això ha generat un nom. Què és fer política i què no és fer política damunt dels escenaris? Nosaltres ho hem dit en molts moments, que aquests discursos també són polítics en el sentit que diuen coses i generen un impacte. I diu més que diguis que no fas una cosa que que la facis. Aquests discursos al final neixen des d’un privilegi, des d’unes dinàmiques que estan fent de referents.

Quin llegat us agradaria deixar? Si és que el concepte de llegat us ressona.

Gemma: Sí, sí que ens ressona. Jo crec que en 10 anys esperàvem que hi hagués més bandes de ties. I això és una frustració, la veritat. Esperàvem que el llegat fos bandes de ties. I el llegat és quatre projectes que segueixen amb les mateixes dinàmiques hiperprecaritzades de cupo, de subvenció d’igualtat terrible. I que segueixen sent la cosa especial, i que segueixen sent la cosa femenina a la qual se li fa menció. I que no tinguem festes majors i barraques… No parlo de l’Ajuntament, sinó de l’Organització Popular. El 90% d’un cartell són bandes de ties. I que això hagi esdevingut o comenci a esdevenir norma. A mi m’hauria agradat que fos un llegat. Que 10 anys ja haurien donat per això. I no perquè la gent no faci bandes. Bandes n’hi ha. No perquè no hi hagi oportunitats. I quan dic bandes de ties, dic bandes de ties i bandes de música que no siguin les mateixes vuit cançons tota l’estona. I penya racialitzada damunt dels escenaris, fent música amb l’idioma que li surti de la punta del nas. I amb la llengua que sigui. Alguna cosa que tingui una mica més de reflexió de la societat. Però això també diu que la societat a vegades, fins i tot l’autogestionat i l’esquerrà, està absolutament fallant.

Clàudia: Doncs jo diré que el llegat que deixa la roba estesa també són les cançons. Perquè tenim una mica també aquest lema de la roba… Com ho dius? La roba es recull però les cançons duren per sempre. I jo crec que és guai també, almenys reivindicar-ho, com a grup que hem fet coses molt diferents a nivell musical. Tenir uns rimes diferents. I allà estan com a referents musicals també per qui se’ls vulgui escoltar i se’ls vulgui… Perquè a vegades també passa en general, no? Moltes vegades que tu fas unes cançons com a grup i algunes persones se’ls en queden unes, les altres no, jo crec que si t’agafes tota la discografia pots veure moltes coses molt diferents. I ben enriquidores.

Gemma: Sí que estem contentes i orgulloses. Som molt conscients del valor, del privilegi també, i del regal que ha sigut poder viure durant uns anys. No íntegrament, però sí dedicar la nostra vida a poder fer cançons, discos, a muntar directes i a viatjar pels Països Catalans amb una furgoneta tot l’estiu. Amb les nostres compes, i que és una experiència que a molt poca gent es pot permetre, o a molt poca gent se li dóna l’oportunitat. I jo crec que des d’aquesta part estem molt contentes, molt orgulloses i molt agraïdes amb la gent que ha fet durant tots aquests anys. I que l’altre dia fèiem l’exercici de l’última estesa, com seria el concert ideal per una persona que era molt fan de roba estesa el 2017? I amb una persona que és aquest perfil de persona que s’ha enganxat a l’últim disc i que compra tot el merch, però realment tenia 9 anys quan ha començat. Però la meva experiència seria així. Aleshores, com aquesta perspectiva tan llarga de perfils tan diferents crec que ens fa sentir molt plenes i que ens connecta molt amb el que sí que té a veure amb cultura popular, el que sí que té a veure amb teixit, el que sí que té a veure amb comunitat, que és mirar-se als ulls de la gent quan fas un bolo i no sentir que estàs allà tirant la canya a la penya. Els senyoros en general, de la manera que es relacionen amb el públic, és des de lo seductiu. I nosaltres veure que en cap cas el nostre projecte té a veure amb la comunitat, que no només tenia a veure amb això, sinó que tenia a veure amb algú que ubicava una mica més energèticament el dalt i el baix dels escenaris.