JOCS FLORALS 2026
L’obra en prosa guanyadora d’aquest any ha estat “Nota per a tu, l’inexplicable” de Jaume Hidalgo!
Hi ha presències que no es poden explicar amb paraules, com la calma d’una tarda que no saps per què et fa plorar, com el silenci abans d’una veritat que ho canvia tot. Així ets tu. No ets només una persona que estimo; ets una experiència que visc cada dia sense comprendre del tot, i potser és això el que et fa tan immensa.
Tu tens una manera d’estimar que no pesa, sinó que allibera. Una dolçor que no cansa, sinó que cura. Em mires amb una tendresa que no exigeix res i, tot i això, ho transforma tot. Quan m’abraces, el món sembla recordar-me que encara hi ha espais on no arriba el soroll, on la pau existeix sense demanar permís.
Hi ha en tu una llum que no encega, però que guia. És estrany, però quan penso en tu, no penso en futurs ni promeses —penso en la serenitat d’ara mateix, en el miracle de compartir aquest instant amb algú com tu. Em portes una pau que no sabria descriure, perquè no és absència de guerra, sinó presència teva. És una pau que s’arrela, que fa niu en mi.
I jo, que havia après a sobreviure sol, ara no sé imaginar la vida sense la teva manera de ser. No per dependència, sinó per reconeixement. Perquè sé que hi ha alguna cosa en tu que parla amb la meva ànima sense necessitat de veu, que em reconcilia amb parts meves que jo mateix havia oblidat.
Hi ha dies en què et miro i em sembla increïble que siguis real. No per idealització, sinó per la teva manera silenciosa de ser meravella sense fer soroll. Ets amable en un món que ha oblidat què vol dir ser-ho. Ets carinyosa amb una sinceritat que desarma. Ets forta d’una manera tendra. Ets tot el que pensava que no trobaria mai.
Hi ha sentiments que no es poden desenterrar perquè no són secrets ni obsessions, sinó arrels. I el que sento per tu és això: una arrel fonda dins meu que ja no sabria extreure sense trencar-ho tot. T’estimo d’una manera que no és possessiva, sinó reveladora. T’estimo com s’estima la veritat quan per fi arriba.
I si algun dia em perdo, si m’enfonso, si callo massa… recorda només això: no podria viure sense tu, no perquè no sabés respirar, sinó perquè amb tu vaig aprendre què volia dir, realment, viure.
Jaume Hidalgo
L’obra de poesia guanyadora d’aquest any ha estat “La nena del fred” per Iván Cruz Paredes!
I
Englantina en marges d’ombra suau,
la nena aprèn el fred sense nom.
Les parets murmuren pols i runa
i el pa es guarda com tresor antic.
Porta als ulls la fam feta silenci
i als dits la sang que ningú no diu.
II
Flor natural li creix dins la ferida,
un remolí de pols i de preguntes.
Llegeix els marges que el món esborra,
obre llibres com si fossin finestres,
cada paraula esquerda el seu límit
per on s’escola un demà impossible.
III
Viola d’ombra aprèn dir nosaltres
en places on el vent crida els noms,
mans diverses s’alcen i es troben,
filant veus amb un pols compartit,
la ciutat cansada de silenci
tremola sota el pes dels seus passos.
IV
Englantina roja trenca el silenci,
quan el luxe escriu murs sobre la pell
ella surt del seu laberint fosc
i troba trampes a cada frontera,
els palaus només respiren por
i el carrer és aula oberta a totes.
V
Flor natural ja no demana permís,
s’organitza com pluja constant,
teixeix consignes amb fils de vida,
la nena del fred ja no va sola.
Els noms tornen a les places buides
com llavors que trenquen l’asfalt dur.
VI
Viola d’acer sosté tota la nit,
contra ombres d’un ordre antic i rígid,
la història ressona amb veu de ferro
i ella respon amb memòria viva.
Cada pas seu dibuixa un relat,
al cos guarda arxius que persisteixen.
VII
Englantina amarga creua fronteres,
l’exili parla llengua sense casa,
duu la llengua cosida a la pell
com mapa viu que no es pot confiscar.
En terres noves sembra paraules
perquè mai no siguin vençudes.
VIII
Flor natural en terra estranya creix,
comunitats es troben sense nom,
es parla baix però el pensament s’alça
i en cada gest hi resta la memòria.
La cultura és foc que mai no cessa
ni sota cels que ignoren el seu nom.
IX
Viola antiga, el retorn és ferida,
troba el país desfet entre la pols,
els carrers han perdut tota la veu
i les places obliden el seu joc.
Però, sota runa, encara batega
la ciutat que espera ser dita.
X
Englantina obre camins cap al futur,
ja no és només la nena del fred,
és la suma de moltes i de totes,
una idea que avança sense fre
en la terra remoguda del demà,
planta justícia amb les seves arrels.
Iván Cruz Paredes