La memòria històrica no només consisteix a recordar i explicar allò que va passar, sinó també allò que no va poder passar, per assenyalar-ne les causes i aprendre’n. Perquè com bé diu la dita, qui no coneix la història, està condemnat a repetir-la. I 2026 és un any important per visibilitzar un esdeveniment polític, esportiu i cultural que no es va culminar, però que va assentar un precedent que, anys més tard, lluitaríem per recuperar: el 90è aniversari de l’Olimpíada Popular del 36 a Barcelona. Un projecte antifeixista que volia fer front als Jocs Olímpics que s’havien de celebrar a la Berlín nazi aquell mateix any.
Tot va començar el 1927, quan l’Ajuntament de Barcelona demana al Comitè Olímpic Internacional acollir l’XI Olimpíada que s’havia de celebrar el 1936, ja que feia anys que volia ser ciutat olímpica – de fet, havia encetat la construcció de l’estadi de Montjuïc que seria inaugurat el 1929 -. I malgrat que, per les converses entre Barcelona i el COI, tot apuntava que la ciutat rebria els JJOO, amb la proclamació de la República Catalana dins la Federació Ibèrica a Barcelona, la II República Espanyola i la constitució de la Generalitat de Catalunya el 1931, la COI opta per Berlín i no per la Barcelona republicana i progressista. Dos anys després, l’any 1933, arriba el partit nazi al poder i Hitler veu en els JJOO una oportunitat propagandística pel seu règim.
Davant d’aquest escenari, les esquerres internacionals comencen a dibuixar propostes per fer front als JJOO de Berlín, que clarament no respecta l’esperit olímpic de fraternitat i entesa entre pobles i races. Fins al punt que el 1935 La Internacional Roja de l’Esport – els comunistes – organitzen el Comitè Internacional per la Defensa de la Idea Olímpica, que a Espanya es concreta en el Comitè Espanyol de Defensa de l’Esperit Olímpic. És llavors quan s’estableix la idea d’uns jocs populars i antifeixistes com a front d’intervenció militant. Això, però, mai hauria estat possible sense uns antecedents previs: durant la revolució bolxevic, el moviment comunista es va dividir en socialistes reformistes (socialdemòcrates) i en comunistes (la branca més radical), i malgrat que van tenir una forta rivalitat fins ben entrats els anys trenta, ambdós bàndols van potenciar l’organització d’esdeveniments esportius internacionals amb caràcter polític: els reformistes creant el 1920 la Internacional Esportiva de Lucerna, que organitzaria les Olimpíades Obreres; i els comunistes, creant l’any següent la Internacional Roja de l’Esport (que, de fet, era l’àmbit esportiu que penjava de la Internacional Comunista), i organitzant les Espartaquiades. Aquests, doncs, van plantejar per primera vegada un esport anticlassista fet per i per a la classe treballadora, qui havia estat privada d’aquests espais per no tenir temps ni diners – dues coses indispensables per a practicar l’esport fins aleshores -.
Així doncs, el 1936 a Catalunya neix el Comitè Català Pro Esport Popular (CCEP), agrupant entitats esportives i culturals catalanes, que concreta el projecte d’organitzar uns jocs populars internacionals, com a alternativa als de Berlín. Al maig es constitueix el Comitè Organitzador de l’Olimpíada Popular, del qual Lluís Companys n’és el president honorífic. I en només tres mesos, es creen les comissions necessàries, comitès representatius a diverses ciutats espanyoles, es fan contactes internacionals, s’organitzen les infraestructures i es prepara el programa. Tot gràcies a entitats socials i esportives populars de Catalunya, dels comitès d’obrers i de les militants.
La competició comptava amb 19 modalitats esportives (atletisme, futbol, rugbi, tenis, bàsquet, natació, handbol, ciclisme, ping-pong, boxa, lluita lliure, pilota basca, tir, rem, bitlles, beisbol, escacs, gimnàstica i aviació sense motor), però la proposta també cultural. Tant era així, que el subtítol de l’Olimpíada era Setmana de l’esport i el folklore i comptava amb una àmplia oferta cultural amb activitats a teatres, casals i ateneus de la ciutat, la participació de gegants, bastoners, la Patum de Berga, un himne amb lletra del poeta Josep Maria de Segarra i música del compositor alemany Hanns Eisler. Inicialment, havia de durar quatre dies, però per l’elevat volum d’inscripcions es va preparar tota una setmana d’activitats, allargant-la del 19 al 26 de juliol de 1936. De fet, Barcelona va rebre uns 20.000 visitants d’arreu per gaudir de l’esdeveniment. I com no podia ser d’altra manera, s’anava a realitzar principalment a l’Estadi de Montjuïc, però també a altres espais com la Fuixarda, la pista de Maricel Park, Piscines i Esports, l’Estadi de Les Corts del FC Barcelona i el camp de futbol del Júpiter. Sobre aquest últim escenari, m’agrada recalcar que la majoria dels dirigents de la CNT i la FAI vivien al voltant del camp i aquest va servir de punt de referència i organització de les columnes que van combatre per l’avinguda Icària i la zona de les drassanes i el final de la rambla a Barcelona el 19 de juliol del 1936.
Com l’Olimpíada Popular va ser considerada un front d’intervenció militant, des dels fronts populars que lluitaven contra l’avenç del feixisme (organitzacions obreres, partits comunistes i socialistes…) van fer convocatòria per augmentar la participació, aconseguint la inscripció de més de 6.000 atletes – tot un èxit comparat amb els 1.429 atletes en els JJ00 de LA del 1932, o els 4.106 als JJOO de Berlín -. A més, i en comparació als JJOO hegemònics, aquests permetien la representació de nacions amb i sense Estat (com Catalunya, Galícia, Euskadi, o el Marroc, que estava ocupat per Espanya i França), fent una clara declaració política de quin model polític i social es defensava des del moviment. Un altre tret distintiu era la barreja que es feia entre esportistes d’elit i persones sense experiència, corroborant la clara línia popular, inclusiva, anticapacitista i antielitista que tenia. Per a les dones, també va ser una iniciativa que trencava amb la seva exclusió en l’esport, no només perquè van poder participar en igualtat de condicions i van assegurar una superior presència de dones en comparació als JJOO de Berlín, sinó perquè el Club Femení i d’Esports, una entitat esportiva composta exclusivament per dones, va formar part del Comitè Organitzador, permetent estar en els òrgans de decisió del projecte. Són exemple: Eva Dawes, qui després d’haver participat en una competició a l’URSS i ser víctima de represàlies al Canadà, es va retirar de l’esport professional i va decidir boicotejar públicament els JJOO de Berlín; Marina Ginestà, qui va col·laborar en l’organització junt amb altres companyes comunistes; Margot Moles, qui va participar en l’Olimpíada Obrera d’Anvers el 1937; o Mercedes Núñez Targa, que més tard va ser deportada al camp de concentració nazi de Ravensbrück.
Però el 19 de juliol, quan hi havia la inauguració prevista a l’Estadi de Montjuïc, la capital es desperta amb trets i un cop d’Estat, obligant la suspensió de l’esdeveniment i l’organització de la classe treballadora i les forces republicanes per lluitar contra els feixistes. La gran majoria dels atletes i visitants van ser repatriats, però d’altres es van allistar a les milícies antifeixistes, convertint-se en l’embrió de les Brigades Internacionals.
Com pot ser, però, que un acte que va mobilitzar milers de persones, va assentar un precedent en la concepció de l’esport com a front, va ser l’embrió de les Brigades Internacionals i va proposar un nou paradigma pels esdeveniments esportius i culturals, no només no es recordi, sinó que ni tan sols es conegui? La combinació de més de quaranta anys de dictadura que ha volgut mitigar la capacitat obrera de mobilitzar masses per causes socials i polítiques antifeixistes, i la posterior fase de capitalisme salvatge, que ens ha pres l’esport com un front d’intervenció, portant-lo al terreny liberal i usant-lo com a eina per fomentar valors d’exclusió i competitivitat.
És per això que, davant la mostra que l’esport és un moviment i motor social i de classe, cal recuperar-lo i fer-lo nostre. Perquè no hi ha cap esport que intrínsecament tingui uns valors determinats, sinó que és qui hi participa i qui ocupa l’espai qui en determina les dinàmiques. En aquesta línia, múltiples entitats, clubs esportius, centres cívics, i institucions ens hem unit enguany per a crear un extens programa d’activitat i esdeveniments que commemorin tot allò que va ser i no va ser l’Olimpíada Popular de Barcelona del 1936.
Júlia Ariño
