Un dels espais on es desenvolupa la batalla de les idees és a l’oferta cultural. Avui en dia, la indústria del cinema i de la televisió prové sobre manera dels EUA. Això els hi comporta uns beneficis econòmics molt grans, però la conseqüència amb un impacte més fort i més invisible és en les aspiracions i desitjos de les persones. Tots els nens i nenes volen assemblar-se als seus actors i actrius preferits, portar la roba que ells i elles porten i consumir com ells i elles consumeixen.

En els darrers anys, Corea del Sud s’ha adonat de la importància que la indústria cultural pot tenir en l’economia nacional i ara cull els fruits de la inversió que ha fet en la indústria musical i televisiva. El seu PIB ha augmentat gràcies al consum de música, televisió, cinema, així com gràcies al creixement de turisme afluent, motivat per un desig de consumir aquesta cultura coreana. Tanmateix, no es tracta únicament d’augmentar beneficis econòmics, sinó que la seva cultura s’ha globalitzat.

Corea del Sud i altres països que avui en dia potencien aquest sector no són els primers a adonar-se de la importància de la cultura en la influència dels desitjos i aspiracions de la població. A l’URSS i, concretament, a la RDA ja es va desenvolupar una forta indústria cultural. La diferència amb la indústria d’aleshores dels EUA? El seu objectiu no era el benefici econòmic, era difondre els ideals de l’internacionalisme, el feminisme i el fi de l’explotació de la classe treballadora.

Durant l’ocupació soviètica d’Alemanya, el 1946, es crea la Deutsche Film AG (DEFA), un estudi cinematogràfic, amb l’objectiu d’ajudar a restaurar la democràcia, alliberar les ments del feixisme i fer créixer ciutadans socialistes. Mentre que els EUA, Regne Unit i França no veien les produccions alemanyes com a viables, per ser una societat impregnada del nacionalsocialisme, els soviètics aposten per la cultura com a arma per construir una nova societat. La primera pel·lícula de la DEFA, Die Mörder sind unter uns (Els assassins són entre nosaltres), produïda a una Berlín en ruïnes, ja mostra les intencions polítiques d’aquesta indústria cultural. La pel·lícula tracta de com reconstruir una ciutat trencada per la guerra i com reconstruir-se a un mateix.

El contingut polític impregna totes les produccions de la DEFA. El 1960, s’estrena Der schweigende Stern (L’estrella en silenci), on una missió de científics internacionals (exceptuant els americans, que tot i convidats, no s’uneixen a la missió perquè no porta beneficis econòmics) descobreixen que el planeta Venus ha estat arrasat per les armes nuclears. A la pel·lícula Alfons Zitterbacke, del 1965 i dirigida a un públic juvenil, les nenes s’enfronten als seus companys de classe, quan aquests els diuen que han de ser mestresses de casa i elles volen ser astronautes. Die Söhne der großen Bärin (Els fills de la gran ossa), estrenada l’any 1966, mostra la resistència dels nadius americans contra els colonialistes blancs als EUA. El 1968, s’estrena la pel·lícula Ich war neunzehn (Tenia dinou anys), on un tinent ha de persuadir els darrers soldats de la Wehrmacht perquè es rendeixin. Avui dia, aquesta pel·lícula continua sent d’una actualitat impressionant i una crida als ideals antifeixistes. Finalment, el 1989, el dia de la caiguda del mur de Berlín, s’estrena Coming Out una pel·lícula queer sobre l’acceptació d’un mateix i dels altres.

Moltes de les pel·lícules van estar gravades a Iugoslàvia, Romania o Uzbekistan i també comptaven amb actors internacionals, com a Der schweigende Stern, mostrant que l’internacionalisme no era només una qüestió de paraules. Un altre fet és que l’accés a la cultura es veia com una qüestió d’estat, per això cal remarcar que a la RDA, tot el que era cultural estava fortament subvencionat per l’Estat. Anar al cinema era molt econòmic per a la ciutadania. L’entrada costava de mitjana aproximadament un marc i el salari mitjà era d’aproximadament 1.150 marcs.

En el moment de dissolució de la RDA, s’havien produït unes 750 pel·lícules, a més de curts i documentals. De fet, la DEFA va ser un dels estudis de pel·lícules més grans d’Europa, que va comptar amb 2.500 professionals i una escola de cinema. Finalment, el 1992 es dissol la DEFA i els treballadors i les treballadores van a l’atur.

Durant tota l’existència de la DEFA, des d’Occident s’acusa el cinema de la RDA de propagandístic. Primer de tot, cal entendre que a la RDA hi havia una cultura política. És a dir, la política i els ideals d’internacionalisme, feminisme i socialisme ho impregnaven tot. Segon, cal entendre que la propaganda en si mateixa és una manera de comunicació d’una persona, moviment social o govern que apel·la a les emocions, i no només a la racionalitat, i que persegueix un objectiu. A la història, per exemple, parlem de propaganda abolicionista de l’esclavitud. Un moviment social, com per exemple el moviment queer, necessitarà utilitzar l’art i apel·lar a les emocions de les persones de les quals vol canviar les actituds per aconseguir drets pel col·lectiu LGTBQ+. Òbviament, és antidemocràtic fer servir la propaganda per falsejar fets històrics. Com, per exemple, quan la invasió a l’Iraq per part dels EUA es va anomenar campanya Operation Iraqi Freedom. Però, quan la DEFA es funda, el 1946, en un país on han predominat els ideals feixistes, és inacceptable difondre ideals d’internacionalisme, feminisme, socialisme i pacifisme?

La segona acusació que es va fer a la DEFA és la de censura. No totes les pel·lícules que es van produir van ser estrenades. N’és un exemple Karla, una pel·lícula produïda l’any 1965. Karla és una professora que vol que els seus alumnes aprenguin a pensar per ells mateixos perquè això és la base de la democràcia. La pel·lícula vol destacar la importància de l’escola en ensenyar els nens i nenes el pensament crític. En el context després del 1961, quan s’erigeix el mur de Berlín, la RDA havia patit una fuga de cervells i s’estava plantejant un canvi econòmic. Potser es va decidir que no hi havia espai per res que es pogués interpretar des d’Occident com a una crítica interna. No sabem els motius reals pels quals no es va ser estrenada. Si va ser per l’esmentat, segurament podem dir que va ser un error estratègic. La censura no afavoreix que les idees reaccionàries desapareguin, sinó que les arrela encara més. Per tant, en moments quan els ideals antidemocràtics i neoliberals s’escampen, la resposta de la cultura ha de ser clara: Llibertat d’expressió.

Avui dia, quina indústria cinematogràfica ens trobem que difongui ideals? És clar que hi ha pel·lícules independents o fins i tot de taquilleres, com Paràsits, que tenen una crítica social, però no són una indústria. Qui dóna seguretat a tots els treballadors de la indústria cultural? Qui s’encarrega que tothom pugui veure les pel·lícules a un preu econòmic? Qui s’encarrega d’enfrontar-se a aquest monstre dels EUA que continua difonent els ideals de la guerra com a defensa de la democràcia?

Tania Merino
Directora de la Revista Maig

Aquí podeu veure les pel·lícules digitalitzades de la DEFA gratuïtament:
https://www.youtube.com/@DEFA-Filmwelt/videos