Israel havia atacat la flotilla, era el torn de les estudiants d’alçar la nostra veu.

1 d’octubre. Assalt a la flotilla.

Les estudiants acabàvem un dimecres qualsevol amb una notícia molt significativa per a nosaltres. Com s’havia previst, i malauradament, l’Entitat Sionista havia atacat la Global Sumud Flotilla. Feia setmanes que coordinàvem assemblees unitàries –sorprenentment multitudinàries, pel que fa a la salut del moviment estudiantil actualment– per reaccionar amb força i de manera contundent, però sobretot, el més ràpid possible. Vam ajuntar forces, vam configurar assemblees de centenars de persones i vam organitzar grups de treball. Tot era llest per reaccionar davant l’atac.

2 d’octubre. Dia 0, buidem les aules.

El protocol s’activava. Els comitès de passa classes començaven la seva feina d’agitar a l’estudiantat de les universitats per sortir de les aules. El missatge era clar: buidem les aules per omplir els carrers, i així vam fer: la majoria d’organitzacions polítiques i sindicats convocaren una concentració a la tarda a la plaça Carbonera de Barcelona, davant de les Drassanes Reials. Una delegació de manifestants ocupen el passeig del moll i s’assenten amb tendes de campanya amb la intenció de passar la nit.

3 d’octubre. Vaga estudiantil.

Arriba el gran dia. Les estudiants hem dormit a les universitats i les hem tancat durant tota la jornada per garantir el dret a vaga. Les estones de camaraderia i els reforços entre companyes als piquets i a les manifestacions feien sentir una càlida unitat per una causa que a totes ens mou. El dia seguí amb concentracions d’estudiants i amb ple suport a les companyes que passaven les nits al moll.

4 d’octubre. Manifestació unitària.

Tot aquest procés tenia voluntat de culminar en algun punt, i així va arribar el 4 d’octubre, el dia de la manifestació multitudinària. Tot el passeig de Gràcia, de Cinc d’Oros avall, ple de gom a gom de banderes de quatre colors, roig, verd, blanc i negre. Sortíem les masses a cridar després de dies intensos de lluita per mostrar al món que hi érem, i que hi serem contra el genocidi. A l’altra banda de la ciutat, les manifestants del moll plegaven ja, no per manca d’esforços o per rendir-se, més aviat perquè tenien entre mans una millor manera d’acabar les jornades i aquest cicle que havia començat uns dies enrere…

15 d’octubre. Vaga general.

Les jornades no podien concloure d’altra manera, si ho pensem bé. L’objectiu inicial sempre havia sigut parar-ho tot, fent trontollar la producció i alçant la nostra veu. Aquest cop no hi érem soles les estudiants, teníem el suport dels sindicats obrers també. Un altre cop, demostràvem que el moviment estudiantil ha sigut i és l’avantguarda de la nostra societat i que som nosaltres el motor de la justícia i la solidaritat internacionalista. Una diada plenament combativa, incloent-hi enfrontaments a cossos policials davant el consolat d’Israel, posava de manifest una qüestió senzilla, però incerta: la classe treballadora paguem la barbàrie dels nostres dirigents burgesos. L’octubre palestí ha acabat a occident, però no és el fi, ni del genocidi, ni de la lluita. L’antisionisme es reforça entre les treballadores, és el nostre deure humà empatitzar amb les nostres camarades palestines.

Visca Palestina lliure i visca les estudiants antisionistes!

Associació d’Estudiants Progressistes