El parc Puy du Fou a Toledo no és un simple parc temàtic: és una empresa dedicada a la reescriptura històrica amb mirada reaccionària. El seu relat fa propaganda d’una Espanya vetusta i ultracatòlica, excloent deliberadament la memòria democràtica i modificant els episodis conflictius del passat per enaltir el catolicisme. Igualment, s’ha criticat com un projecte urbanístic que menysté la protecció mediambiental en favor d’interessos privats.

El seu origen francès ja era indicatiu del projecte ideològic que representa: fundat als anys 80 per Philippe de Villiers, un conegut polític ultracatòlic i nacionalista francès, el Puy du Fou s’erigeix com un projecte d’oci “contrari a Disneyland”. La proposta era clara: no una fantasia, sinó una exaltació de la tradició, la pàtria i els valors catòlics. Aquest model parteix precisament d’una reconstrucció històrica destinada a reforçar l’ordre establert, on el poble només apareix com a instrument de glòria nacional, mai com a subjecte històric de transformació.

Quan el Puy du Fou s’implanta a Toledo el 2019, ho fa sota una xarxa de complicitats polítiques i especulatives. L’espai triat és la finca de Zurraquín, un indret classificat com a zona mediambientalment protegida, part de la Xarxa Natura 2000. Una zona on, teòricament, no es pot edificar ni dur a terme activitats amb gran impacte. Tanmateix, el Partit Popular el va declarar com a Projecte de Singular Interès (PSI) de la regió, una figura legal feta a mida per permetre la seva execució. L’urbanisme d’excepció i la degradació del territori esdevenen així l’eina al servei d’un espectacle que disfressa el lucre i l’exaltació ideològica de dinamització cultural i econòmica.

Les denúncies de veïnes i associacions ecologistes coincideixen que Puy du Fou explota la història i el paisatge en benefici propi, mentre destrueix el patrimoni natural i crea feines precàries. L’excusa que donaven per la seva creació és usual: crear llocs de feina, atreure turisme, recuperar el “patrimoni”. Però en realitat el que es promou és la turistificació massiva, la mercantilització de la cultura i l’explotació de les persones treballadores. Mentre la ciutat històrica de Toledo pateix problemes estructurals de mobilitat i accés a l’habitatge, el parc atreu un miler de cotxes i autobusos diaris i genera una pressió brutal sobre el medi i els serveis públics. El bosc mediterrani que es destrueix, les espècies protegides que desapareixen i la contaminació sonora i lumínica que provoca el parc, tot això és despatxat com a dany col·lateral del progrés.

Les condicions laborals del parc mostren una realitat d’explotació pura. La promesa de contractes dignes –el 75% dels llocs fixos, segons els promotors– és paper mullat. Segons les CCOO i la CGT, el Puy du Fou opera amb jornades excessives, sense registre fiable d’hores, incomplint els descansos legals i assignant tasques fora de funció als treballadors. Actors que han de fregar banys, figurants que esperen hores sense ser pagats, salaris precaris. El somni històric que el parc ven és aixafat per una realitat de precarietat i subordinació.

Però potser la cara més perillosa del Puy du Fou és el seu contingut ideològic. Allò que representa i difon. Els espectacles estan pensats per enaltir una determinada visió d’Espanya: una Espanya imperial, catòlica, unificada per la fe i la guerra justa. El relat històric que ofereix no és neutre ni plural. És un relat construït per a reafirmar els valors del nacionalisme espanyol i la tradició catòlica, en sintonia amb els discursos de la dreta i l’extrema dreta actuals, en contra de les revolucions, de les repúbliques. Cap memòria de les poblacions sotmeses i dels moviments populars. En lloc d’això, el que hi ha és la glorificació del Cid, de Colom, d’Isabel la Catòlica. Tot embolcallat d’una estètica espectacular, de llums, aigua i foc. El resultat és una falsa història, un conte de fades nacionalcatòlic que prepara la consciència col·lectiva per a acceptar els mites d’Espanya com a veritats eternes. Una “memòria històrica” esbiaixada i revisionista que esdevé instrument de dominació ideològica.

El Puy du Fou és un exemple clar de com el feixisme utilitza la cultura i la història com a eines de control dels relats, d’imposar una memòria que serveixi als interessos de la classe dominant. Una mostra de com l’extrema dreta pot fer avançar la seva agenda sense necessitat de discursos explícits. Només cal tenir els recursos, les complicitats polítiques i el control dels canals culturals. La lògica del capitalisme fa la resta.

Per tot això, aquest parc temàtic és un negoci criticat per la seva mirada clarament conservadora, que enalteix valors religiosos i nacionals a costa de silenciar la realitat històrica i social. No podem permetre que aquest model es repliqui. No podem acceptar que els espais naturals es destrueixin i es converteixin en escenaris de propaganda feixista. No podem callar davant l’explotació laboral ni davant el rentat de cara del passat. Cal combatre el discurs del Puy du Fou amb compromís amb el territori, amb organització i amb memòria històrica real. No es tracta només de denunciar, sinó de construir alternatives. Una cultura al servei del poble. Una memòria feta des de baix.

Iván Cruz Paredes