L’ecosocialisme no pot ser un complement amable a les polítiques neoliberals de transició energètica, sinó una eina de combat contra el capitalisme i el seu model depredador de recursos.
Cal recuperar el concepte des d’una perspectiva clarament marxista-leninista, que entengui la crisi climàtica com una manifestació més de la crisi estructural del capitalisme i que plantegi la seva resolució no a través de reformes parcials, sinó d’una transformació radical de les relacions de producció. Això significa anar més enllà de la denúncia de l’emergència climàtica i situar el debat en termes de lluita de classes: qui es beneficia de la destrucció del territori? Qui paga les conseqüències de l’esgotament dels recursos? Quins interessos hi ha darrere de les suposades solucions verdes promogudes des de les institucions?
Per disputar aquest espai, cal articular un ecosocialisme que no només assenyali els responsables de la crisi climàtica, sinó que també ofereixi una alternativa estructurada i creïble. Això implica recuperar el marxisme ecològic, reivindicar les experiències històriques de planificació socialista del territori i situar la sobirania energètica, alimentària i productiva al centre del projecte polític. Hem d’oposar-nos frontalment a la privatització dels béns comuns i a les fal·làcies del capitalisme verd, alhora que defensem la necessitat d’una economia planificada que posi fi a la lògica del benefici privat com a motor del desenvolupament.
En aquest sentit, una de les claus és canalitzar les pors i l’angoixa generacional sobre el futur del planeta cap a una organització col·lectiva i revolucionària. La crisi climàtica s’ha convertit en un dels principals motors de desafecció juvenil, generant un malestar profund davant la inacció institucional i la sensació de col·lapse imminent. La dreta i l’extrema dreta ja han començat a instrumentalitzar aquest malestar amb discursos reaccionaris que neguen la crisi o que l’utilitzen per promoure respostes ecofeixistes i malthusianes. No podem permetre que la por es converteixi en resignació o en eines per reforçar el control social. Hem de transformar aquesta ansietat en organització i lluita, oferint una resposta revolucionària que canalitzi l’emergència climàtica cap a un projecte polític de transformació socialista.
Aquesta disputa no es pot fer només en l’àmbit discursiu. Cal una pràctica política que demostri que l’ecosocialisme revolucionari és una alternativa tangible. Això vol dir intervenir en els espais de lluita territorial, teixir aliances amb els moviments de defensa del territori i ser presents en les mobilitzacions ecologistes amb una línia clara: no hi ha solució ecològica dins del capitalisme. També vol dir fer feina als barris i als centres de treball, connectant la crisi climàtica amb les condicions materials de la classe treballadora, des del cost de l’energia fins a la precarietat del sector agrari i industrial.
Comitè Central de la JCC
