No recorde la primera vegada que vaig sentir el terme “guerra cultural” aplicat a la vivència trans, és possible que fos en resposta a una de la miríada de mesures que s’estan prenent en l’àmbit global en la nostra contra. Jo, personalment, soc infinitament privilegiada per haver tingut la possibilitat de transicionar relativament jove, sent blanca, i havent comptat amb suport a l’hora de rebre atenció mèdica, quirúrgica i social; però la realitat, desgraciadament, és molt diferent per a la majoria de les dones trans.
Avui en dia, tot i que transicionar en països com el nostre s’ha facilitat mitjançant mesures pròpies de l’estat de benestar socialdemòcrata (com la transició mèdica sent sostinguda per la sanitat pública i el suport legal que s’ha establit amb la “llei trans”), les persones trans continuen sent focus d’atacs constants per part de la dreta, moviments tradicionalistes, antitrans i feixistes. L’estat espanyol és un dels llocs on més “fàcil” és ser trans a causa de tots aquests avantatges legals, a més que ostentem una de les taxes d’acceptació social més elevades a Europa i al món (el que més suport dona al col·lectiu segons IPSOS, 2025). Tot i així, no és cap paradís, i aquesta taxa està decreixent a escala global en els últims quatre anys.
Posant com a exemple la principal potència militar, cultural i capitalista del nord global ─ja abans de la segona carrera per la presidència dels EUA de Donald J. Trump─, un dels focus de la seua campanya va ser l’efectiu extermini de la població trans al seu país. En el present, ja s’ha blocat i prohibit l’accés a cap mena de transició mèdica (teràpia hormonal, bloquejadors, operacions) per als menors d’edat en 17 estats, amb 5 encara en qüestió. A més, s’estan eliminant proteccions laborals, ajudes socials i legals, s’està penalitzant l’accés de persones trans als banys públics corresponents al seu gènere, i s’està dificultant (o impossibilitant) l’accés a practicar l’esport a atletes professionals i a les escoles, a més d’empresonar persones trans en penitenciaris corresponents al gènere oposat al seu, on constantment són víctimes de violència física i sexual.
En el cas dels menors d’edat trans que tenen la sort d’explorar lliurement la seua identitat de gènere, el fet d’impossibilitar-los l’accés als bloquejadors de pubertat que els permetrien una transició més senzilla mai no té com a objectiu protegir la seua integritat física. La intenció dels moviments antitrans és l’oposada: imposar-los certs canvis propis de la pubertat que no desitgen, empitjorant inevitablement la seua qualitat de vida per quan finalment puguen començar la transició mèdica. S’estan prenent mesures similars arran del món, les quals tenen com a objectiu dissuadir la idea de transicionar en els individus que encara no han començat, o dificultar el dia a dia de les persones que ja ho han fet.
És el mateix que la llei trans actual al nostre estat. La manera en què falla en contemplar el suport cap a les persones no binàries, o en garantir que el sistema sanitari estandarditze les normatives mèdiques globals a l’hora d’assegurar la nostra salut. Per exemple, la seguretat social espanyola no contempla la prescripció d’estrògens injectables, tot i que la seua adopció podria alleugerir la severitat dels medicaments que prenem les dones trans. No soc la primera ni seré l’última que rep una dosi d’hormones mínima per la unitat endocrina pública, unida a bloquejadors amb contraindicacions nefastes, receptats en quantitats molt superiors als estàndards mèdics actuals. L’androcur (medicament que provoca tumors cerebrals en dosis altes), i l’espironolactona (que fa malbé els ronyons i provoca incontinència), són els dos bloquejadors més receptats per endocrins desinformats o activament trànsfobs. Això, desgraciadament, no és una coincidència, sinó un símptoma d’un sistema que ens rebutja.
Qualsevol dona trans que, pel motiu que siga, no ha pogut fer l’esforç d’informar-se pel seu compte sobre les conseqüències que poden tenir aquests medicaments o els nivells d’hormonació ideals segons els consensos mèdics actuals, es queda amb una dosi que o bé no provocarà els canvis físics que desitja o hi trigarà una quantitat de temps innecessàriament llarga. Això, tenint en compte que aquestes persones estan típicament força descontentes amb el seu cos, té conseqüències tant psicològiques com fisiològiques greus que posen en risc la seua vida.
Així, la població trans està resignada a haver de buscar els seus propis recursos per rebre medicacions més efectives i segures, formar grups de suport mutu on s’enfronten al desproveïment d’hormones, i mai no es poden fiar completament dels professionals que suposadament haurien de vetllar per la seua salut. Malauradament, la desaparició de mesures de protecció cap a la població trans, l’augment de polítiques activament trànsfobes i les conseqüències d’ambdues no són una casualitat, sinó un esqueix de les polítiques lliberals que sempre estaran subordinades al sistema d’opressió capitalista.
Lamentablement, el dia a dia d’una persona trans comporta estar subjectada a un bombardeig constant d’odi i rebuig, des d’agressions físiques a membres del col·lectiu, a veure’t com a focus d’atacs en xarxes, ridiculització, invisibilització i rebuig social. Tot i amb això, la reacció lliberal trans no pretén un canvi radical, sinó recuperar l’statu quo que els permet ser assimilades dins la societat. Coses com accedir a un treball convencional, a posicions polítiques i de lideratge, o tenir el suport de l’estat a l’hora de formar una família. D’aquesta manera, un nucli familiar trans lliberal podria ser conformat per una parella de dones trans aburgesades i en posicions de lideratge a empreses, criant els seus fills en una dinàmica familiar que, tot i que escapara a la convenció cis-heterosexual, estaria replicant-la.
La solució lliberal a la transfòbia no implica acabar amb el sistema capitalista i patriarcal en què té arrels, sinó conformar-se al mateix amb tota la seguretat que l’estat de benestar podria garantir. Això pot ser important per certs individus a curt termini, però no té en compte les necessitats de les persones trans que no desitgen ser assimilades, a més que no es tracten els problemes d’altres col·lectius marginalitzats. D’aquesta manera, concebre la població trans com una víctima momentània i volàtil de la dreta a la que cal protegir sota la socialdemocràcia és fallar en veure les estructures que perpetuen aquesta opressió. En realitat, el motor capitalista rebutja tota persona que escape del model de treball productiu-reproductiu, o que no puga ser inclosa dins d’aquest. Els moviments antitrans exerceixen aquesta força violenta no de manera arbitrària, sinó com a pedal opressiu al qual segueix inevitablement la constricció de tots els obrers.
Cal acceptar que qualsevol mesura implantada per l’estat lliberal mai serà una garantia per a nosaltres. Tota lluita que tinga com a objectiu final l’establiment d’una sèrie de lleis és un esforç que mai tindrà en compte la realitat de les persones trans que no poden ser assimilades injustament pel capitalisme. Tot i que una minoria de nosaltres estiguem beneficiant-nos del sistema sanitari i de les reformes legals que ens poden facilitar la vida, aquestes mesures estan subjectes a canviar i desaparèixer. A més a més, incomptables altres no poden (o volen) adoptar el model tradicional d’una família que produeix i reprodueix tant treball com treballadors aprofitables, i conforme els esforços de la dreta s’agreugen, també empitjora la seua qualitat de vida.
Ací és on entra en joc la mateixa comunitat. Organitzacions gestionades per i per a persones trans ja s’encarreguen d’informar, donar suport econòmic i legal, subministrar medicaments, etc. Però és impossible comptar només amb aquestes a mesura que la comunitat creix i els atacs antitrans són més continus i violents. Així, és imprescindible que els moviments i organitzacions comunistes ens incloguen en els seus esforços, no com a objecte o posició política enfront de la postura feixista antitrans, sinó com a part vital de l’alliberació obrera, en conjunt i amb la col·laboració de totes les persones que són rebutjades pel sistema capitalista.
Iria Barbaglia Tarrega
