Les persones, i en especial les dones, estem acostumades a llegir, sentir i veure, com altres dones viuen situacions protagonitzades per la violència masclista en espais on ja ni ens sorprèn que passin, com podrien ser el carrer, una festa o una gran empresa privada on la majoria de caps són homes amb “mentalitat de tauró”. Però poques dones – per no dir cap – estem preparades per trobar-nos i viure de primera mà aquesta situació, i menys en espais on creiem que mai ens passaria una cosa així, espais que pensàvem segurs, com poden ser casa nostra, un hospital o la teva feina quan treballes en centres públics o subvencionats.
Però com sabem, sempre hi ha un senyor gran i poc desconstruït disposat a fer-li la vida una mica més complicada a una noia jove: un dilluns de maig en plena jornada laboral a la Unió Sindical Obrera de Catalunya (USOC), vaig rebre al meu mòbil personal i des del mòbil corporatiu del meu cap, un vídeo pornogràfic. Més enllà de la gravetat del fet en si mateix o de com això em va trencar la poca harmonia espiritual que tenia en aquell precís moment, si s’hagués gestionat com calia, la cosa hauria quedat en res; per mi, en un fet puntual i quasi anecdòtic en la meva vida, i per ell, en una obertura de protocol i aplicació de la respectiva sanció. Dies, setmanes i mesos més tard, no hi hauria pensat. Segurament, perquè per a mi, de forma subjectiva, els fets no eren especialment greus o causants d’estrès en comparació amb altres situacions de violència que he viscut altres cops.
Així doncs, què és el que ha fet que tot l’assumpte escali a uns nivells on he hagut de deixar la meva feina, demanar la intervenció de l’Institut Català de les Dones, escriure a Inspecció de Treball i fer una denúncia pública? La voluntat de tapar-ho tot per part del sindicat. Des de la Secretaria General van fer-me gestionar i confrontar-ho directament a mi sense ni tan sols trucar-me, i van ignorar el tema per tal que ningú en sabés res. Òbviament, no van obrir protocol (perquè tampoc en tenen) així com tampoc van aplicar cap sanció.
Aquest cas concret, com molts d’altres, resulta molt simbòlic perquè representa la jerarquització i rols de poder entre els homes i les dones. Afloren els poders de gènere, ja que ell és home i jo dona; edat, estant ell en la seva cinquantena i jo sense tenir encara els 25; classe, sent ell cap i cobrant força més que jo, i jo treballadora de base, cobrant el mínim sou; i prestigi, tenint ell més credibilitat que jo per la posició que ocupa dins del sindicat o inclús sent més “imprescindible” que jo, en el sentit que seria més fàcil acomiadar-me a mi abans que a ell. De fet, també s’ha reproduït la burla, la desprotecció i la infravaloració que moltes víctimes pateixen, en situacions com quan em van dir “quejica” per portar-ho a la Comissió de Garanties o com quan li van treure importància al tema reduint-ho a “els homes ja les fan aquestes coses”. La viva imatge de la violència masclista.
I a més, passa en un sindicat, que dins de la societat té una funció pràcticament institucional i de defensa de les treballadores, a més d’estar en constant contacte amb l’administració i els poders públics. Un sindicat que ha fet i impartit formacions en matèria de gènere i drets laborals, rebent subvencions públiques per treballar el feminisme i s’ha abanderat de la lluita per la igualtat amb l’excusa que tenen una jefa dona, com si això et fes automàticament feminista i com si no quedés demostrat que la classe creua transversalment qualsevol altre moviment. Mentre en el si de l’organització tenen, com a cap d’Acció Sindical i dels càrrecs polítics més importants, a un feixista amb conductes d’assetjament sexual.
No aplicar cap conseqüència davant les actituds masclistes (entre d’altres), i en especial, a les persones que ocupen càrrecs tan representatius, legitima dites conductes i envia el missatge que poden actuar com volen perquè sempre estaran protegits. I això, al seu torn, perpetua el masclisme i la violència que se’n deriva. És a dir, que se li tregui importància al que ha fet, i més, tenint en compte el context que l’envolta, el legitima a escalar en la piràmide de violència i dur a terme actes pitjors el pròxim cop. I sobretot, normalitza que aquestes coses passin.
Mai hem de permetre la tolerància i la normalització davant d’actes masclistes, passin en l’espai que passin, així com tampoc podem permetre que se’ls hi restin importància, ni permetre que ens facin sentir que som unes exagerades. La violència masclista s’ha de combatre des de baix, contra tothom, i on sigui, per evitar que pugi fins al vèrtex.
Júlia Martorell Ariño
