La bisexualitat, la gran invisibilitzada de les sexualitats tot i que segons el Col·legi Oficial de
Psicologia de Catalunya un 30% dels joves entre 19 i 30 anys no s’etiqueten ni com a
heterosexuals ni com a homosexuals… aquella que és promíscua, viciosa, està confosa, és
només una etapa o que ni tan sols existeix. O com a mínim, això és el que es diu: mites,
mites i més mites que les persones bi hem d’escoltar contínuament i que tot i
desmentir-los, es continuen assumint com a normals i pròpies d’aquesta orientació donada
a la molesta cisheteronormativitat en la que ens hem aferrat al llarg de la història.

Com si no haguéssim dit suficients cops que ser bi no es basa en el fet que t’agradin 50%
els nois i 50% les noies, sinó en sentir atracció cap a les persones independentment de la
seva expressió de gènere; o que no et converteixes en hetero quan la teva parella és del
gènere oposat ni en homosexual quan és del teu mateix gènere, com si l’orientació sexual
es pogués canviar d’un dia per l’altre o inclús decidir voluntàriament. Per ni parlar de la
típica pregunta “i com saps que ets bi si mai has estat amb un/a noi/a?” com si la gent
hetero s’hagués de pensar dues vegades la seva orientació tot i no haver estat mai amb
ningú.

També ha quedat molt antiquat això de pensar que les persones bi – junt amb les persones
homosexuals -, són més portadores de malalties o infeccions de transmissió sexual pel
simple fet mantenir relacions sexo afectives amb persones d’ambdós gèneres o persones
no binàries, tot i que recentment els mitjans de comunicació van insinuar-ho força
explícitament amb la “virola del mono”. Com si no rebéssim la mateixa poca educació
sexual que les persones heterosexuals i no tinguéssim a l’abast els mateixos mètodes
preventius per les ITS que la resta. Així com tampoc ens fa ser més promíscues, ja que la
quantitat de relacions que tinguem no depèn de la nostra orientació, com tampoc depenen
les preferències o pràctiques que vulguem realitzar.

Però la bisexualitat no la viu tothom per igual: les dones, que resulten objectes de consum,
la seva orientació és hipersexualitzada i vista com un moment de profit pels homes, fent
que la seva sexualitat sigui més ben acceptada i rebuda; i els homes, que “perden tota
virilitat i masculinitat en estar amb altres homes”, són més rebutjats perquè els heteros no li
poden treure cap plaer.

Des de la Joventut Comunista de Catalunya, així com des de molts altres moviments
socials, apostem per un futur divers i lluny d’opressions, on l’educació sexual – encara molt
insuficient – no posés al centre l’heterosexualitat, per tal de deixar d’assumir que tothom
compleix amb “la norma”, on ja no sigui necessari definir-nos i reafirmar-nos constantment,
i per un futur on la bisexualitat sigui només una forma més de crear relacions sanes, una
forma més d’estimar.

Àrea LGTB de la Joventut Comunista de Catalunya