“Alguna cosa està fallant”, “és per pensar-hi”, “dóna per reflexionar”… són algunes de les frases que no deixo de llegir per xarxes socials davant de 4 feminicidis en només les primeres 24 hores de l’any 2023. Una xifra que, a més, sabem que augmentarà en el transcurs de l’any; un fet que ja veiem assumit i difícilment evitable.
I ho llegeixo cansada, perquè m’emprenya que es tracti aquesta “alguna cosa que està fallant” com efímer, etèria o inconcreta. Com si, avui dia i després de tanta anàlisi teòrica, no poguéssim concretar quina “alguna cosa” està fallant. Tot per seguir amb la mania de no dir les coses pel seu nom ni parlar del que cal parlar, ni assenyalant tot allò que acaba amb l’esclat de la violència més física i mortal cap a les dones.
Com sabem, el masclisme no ha marxat mai, així com tampoc ha disminuït, simplement s’ha transformat per adaptar-se a les noves realitats socials i a les noves generacions. Així doncs, què “està fallant”? No serà que tenim una cultura de la violació que ensenya als homes a relacionar-se amb les dones i a sentir satisfacció a través del poder i la dominació? No serà que tenim una cultura de la pedofília molt camuflada que normalitza les relacions sexoafectives entre gent molt adulta i gent quasi menor d’edat, que porta relacions de poder i control entre aquestes? No serà que tenim una cultura de la violació que ensenya a les dones a relacionar-se amb els homes a través de la submissió i l’obediència? No serà que tenim una educació sexista basada en la competitivitat i on es permeten la reproducció dels rols de gènere, deixant als nens ser els líders de l’aula mentre que les nenes queden relegades a un segon pla? No serà que el contingut media que veiem des d’infants ens aboca a buscar un amor romàntic sovint tòxic, on no hi ha límits massa clars? No serà que ens continua incomodant moltíssim haver de dir-li al nostre amic que està sent un bavós insuportable i un masclista perquè clar “ho diu o ho fa de broma”? No serà que la culpabilització constant que pateixen les dones quan viuen situacions masclistes, fa que aquestes tinguin menys xarxa de suport? I sobretot, no serà perquè tenim un sistema basat en la divisió del treball sexual que necessita aquesta divisió de rols i estereotips de gènere per justificar-se i mantenir-se?
I podria omplir pàgines i pàgines de motius pels quals continuen havent-hi feminicidis. Perquè tal com ens ensenya la piràmide de la violència, cada petit gest masclista, cada actitud que pot passar desapercebuda, justifiquen els cada cop més explícits i violents comportaments masclistes que acaben amb l’assassinat de centenars de dones. Cada cop que “deixem passar” un comentari, “passem per alt” una “broma”, cada cop que callem, cada cop que formem part de la passivitat, etc. estem, indirectament, permetent que la piràmide escali.
Júlia Martorell Ariño
