//Quan el capitalisme es menja l’art

Quan el capitalisme es menja l’art

No ens ve de nou que el sistema capitalista s’aprofita de qualsevol moviment per treure-li el màxim profit i portar-lo al seu terreny, per deslegitimar-lo o treure’n rendiment econòmic.

L’art és una d’aquestes pràctiques que es veuen obstaculitzades per les dinàmiques neoliberals on la prioritat màxima és la comercialització, impedint així, que les seves obres puguin desenvolupar-se amb total independència, autonomia i puguin tenir més força social i col·lectiva.

Mentre que abans l’art era apreciat pel seu significat o influència dins del seu context, avui en dia, l’art contemporani està constantment sotmès a la crítica i és qüestionat quan no pot rendir en el mercat. A més, necessita altres suports (com per exemple debats, vídeos, discussions, objectes, trobades, etc.) per a culminar el procés de socialització creativa i dotar-los, molts cops, de significat artístic.

És per això que a finals dels anys 60, l’art es comença a tractar com una eina útil en moltes esferes de la vida (educativa, propagandística, decorativa, reivindicativa, de cohesió social, d’innovació, comunicació…). Donat que hem d’entendre l’art com un tot amb el context social vigent, en el qual s’ha d’adaptar i amb el que ha de tenir coherència, si s’aconsegueix relacionar l’art amb el context social actual, podem aspirar a crear nous moviments transformadors que tinguin un mínim d’influència en el pensament. N’és exemple l’artista de carrer Banksy, qui inunda les parets amb grafitis que tenen un missatge politicosocial emmarcat en els conflictes actuals d’arreu dels nostres països.

Pel que fa a l’evolució del concepte d’art, s’ha passat d’entendre l’obra com un element final a desmaterialitzar-la i percebre “l’obra com un procés“. Això implica que ara no només es considera obra un quadre o una escultura material i mòbil, sinó que pot ser una exposició en el seu conjunt, una fotografia acompanyada d’un escrit, vídeos, una projecció de llums, una pintura en un suport immòbil, etc. (tot allò que tingui una intenció de transformació social).

És per això que ara per ara aquest nou concepte d’art no interessa al mercat, no tant com ho fan les obres més antigues, ja que no es pot vendre ni col·leccionar (per no poder materialitzar-se) i només les institucions públiques o programes independents poden aportar recursos (fomentar, invertir, produir, publicar…) a projectes artístics d’índole diferent de la tradicional, en què el rendiment més immediat que se li treu és cobrar alts preus per veure l’obra.

Per concloure, crec important tenir com a objectius tant a curt com a llarg termini, que l’art deixi de formar part del mercat capitalista i neoliberal al qual està sotmès i de ser un producte dependent de l’oferta i la demanda mercantil, per potenciar la seva connexió amb l’esfera pública, política i social. Cal trencar amb la concepció que es té de l’art tradicional per involucrar-lo en la nostra vida quotidiana i usar-lo com a eina de protesta i transformació. Aconseguir fomentar l’art com a denúncia i deixar-lo a l’abast de tothom, fent-lo públic i gratuït.

No puc acabar, però, sense recomanar l’article d’en Ramón Parramón Arimany “Relaciones entre prácticas artísticas, espacio social, visibilidad y gestión de la complejidad”, que ens explica amb més detall i anàlisi els temes tractats al llarg del text i que ha inspirat l’escrit.

Júlia Martorell Ariño

Imatge de portada d’Alan Stanton.