No recordo qui va ser el primer referent LGTB que vaig veure al món audiovisual durant la meva infantesa i adolescència. La majoria de personatges representats com a tal, a les sèries de televisió i pel·lícules que veia, eren, d’una banda, estereotips amb potes i, de l’altra, homes blancs gais. No vaig veure representació trans fins a la meva majoria d’edat, la bisexualitat quedava estigmatitzada com a vici i les lesbianes ni estaven ni se les esperava. De fet, diria que la primera parella lèsbica que vaig veure a la televisió va ser la de Bea i Inés a Aquí No Hay Quien Viva.
Fa una setmana vaig descobrir la nova sèrie de moda adolescent a Netflix, Heartstopper, basada en la novel·la gràfica del mateix nom d’Alice Oseman. La sèrie gira al voltant de la història de Charlie, un adolescent gai que s’enamora del seu company de pupitre Nick. Una història romàntica i divertida, simple i sense massa drama –a part dels típics malentesos que es generen en qüestions d’amor–. Davant d’aquest resum, podria sorprendre que a Rotten Tomatoes hagi rebut el 100% de l’aprovació de l’audiència amb una puntuació del 8,7, o no? Què té d’especial?
Heartstopper és d’aquelles sèries que, com a jove adulta, m’hauria encantat tenir durant la meva infància. Una sèrie que, tot i girar al voltant dels problemes d’un noi gai, també visibilitza la realitat del conjunt del col·lectiu: Nick és bisexual, Elle és una noia trans i Tara Jones és lesbiana. La representació d’aquestes identitats i orientacions no es fa des de l’estigma o l’estereotip, ans al contrari, és real i també diversa, amb la representació de diferents tipus de cossos i colors de pell. Com a dona bisexual agraeixo no veure en Nick un estereotip de promiscuïtat amb potes, així com que no es maquilli la bisexualitat de “fluïdesa” o de “no voler etiquetes”. Com a dona jove també agraeixo que els actors tinguin l’edat que ha de tenir un adolescent –entre 17 i 19 anys, i no 26– i que no s’hipersexualitzi al col·lectiu.
I si és així, és gràcies al fet que és una producció escrita i dirigida pel col·lectiu. Perquè necessitem explicar les nostres històries i volem poder veure’ns representats en productes audiovisuals que no girin al voltant de la merda que és ser LGTB en una societat LGTBfoba. La ficció, entre altres funcions, pot tenir un objectiu no només transgressor, sinó de construir utopies i realitats amb les quals somniar. Com a nena que no va ser conscient de ser bisexual fins als 15 anys, per manca de representació i coneixement, m’hauria agradat la normalització del que és ser un adolescent LGTB a l’institut.
Tant de bo haver tingut més Heartstoppers o Love Simon fa deu anys al món audiovisual, o més Aristòtil i Dante descobreixen el Secret de l’Univers o la saga de Percy Jackson –que la vaig tenir, però molts llibres van anar sortint mentre creixia–. I no tants productes que, o obliden la nostra existència o ens estigmatitzen. O pitjor: que utilitzen a l’audiència LGTB del seu contingut per suggerir-nos, però no representar-nos, com és el cas de parelles com Destiel a Supernatural. Tant de bo el camí que ara es construeix ajudi a generacions més joves a fer més fàcil ja no només la seva sortida de l’armari, sinó la seva acceptació com a part del col·lectiu. Tant de bo ajudi a acabar amb l’autoodi.
Per finalitzar, faré un apunt per tots aquells que tinguin a la punta de la llengua la famosa paraula pinkwashing per descriure aquest fenomen de visibilització de sectors vulnerables i minories en els continguts de masses. Sí, efectivament ni Netflix, ni HBO, ni Disney+ desenvolupen continguts LGTB per amor a l’art o per compromís social, sinó per explotar el fruit econòmic del producte. I, òbviament, s’ha d’analitzar de forma crítica aquesta tendència perquè, en general, solen ser productes que fan poc per la representació. Però implica això que no pugui estar part del col·lectiu feliç perquè, dins de tota la merda que surt i hem d’aguantar, hi ha un parell que no està malament? Quan dirigeixes l’espai públic i mai t’has trobat en espais on no hi havia ningú com tu, aquestes ximpleries són com raigs de sol a la foscor.
Lucía Aliagas Picazo
