Un any més, ens mobilitzem en aquest 8 de març. Aquest any, però, ho fem en un context polític i social que ha de mantenir-nos especialment vigilants, ja que si alguna cosa ha demostrat el capitalisme en crisi és la seva capacitat de regenerar-se, també a través de la reacció patriarcal. I ho està assolint amb cert èxit, també entre la gent jove.

Les dades són tossudes: el darrer baròmetre del CEO va mostrar que el percentatge de noies joves que es consideren feministes ha caigut del 57% al 51% en poc més de dos anys. I no perquè hagin desaparegut les causes materials de la desigualtat, ben al contrari, ja que gairebé dues de cada tres noies perceben que hi ha moltes desigualtats de gènere i una de cada cinc denuncia haver patit violència sexual. El problema, doncs, no és que les agressions hagin deixat d’existir, sinó que davant la brutal ofensiva reaccionaria, moltes han deixat d’identificar el feminisme com l’eina d’empoderament col·lectiu útil per combatre-les.

Les campanyes de desinformació de la ultradreta, l’auge de les tradwives i els discursos essencialistes que venen una feminitat pura, submisa i despolititzada estan calant no només entre nois, que cada cop assumeixen amb més naturalitat discursos masclistes i negacionistes de la violència de gènere, sinó també entre noies. A unes i altres se’ls convenç que l’alliberament és individual, que passa per tornar a la llar com a alternativa a la precarietat, per agradar i estar perfectes estèticament i per no qüestionar l’statu quo. Aquest missatge, vestit amb una estètica moderna i una aparent lliure elecció, està fent estralls en la consciència de classe i de gènere de la nostra generació.

Tot i això, és important visibilitzar que els discursos reaccionaris no són tots iguals ni venen dels mateixos llocs i això, com a comunistes, hem de saber llegir-lo amb precisió. D’una banda, tenim el feixisme espanyolista, hereu del nacionalcatolicisme franquista, que concep la dona com a mare i com a propietat, que nega les violències masclistes mentre defensa la família tradicional com a bastió de l’ordre social. Aquest és el discurs de Vox i els seus hereus, cada cop més explícit i instal·lat a les institucions on han aconseguit el govern i el poder.

A Catalunya, però, creix una altra forma de reacció, més perillosa encara perquè sovint arriba disfressada. És el discurs d’arrel lepenista, que instrumentalitza els drets de les dones per atacar la població migrant i especialment la comunitat musulmana. Aquests sectors, actualment amb Aliança Catalana com a màxim exponent, assenyalen la dona migrant, racialitzada i musulmana com a víctima d’una cultura “endarrerida” que caldria civilitzar. Ho fan mentre silencien les veus d’aquestes mateixes dones, mentre ignoren la precarietat que pateixen, les violències institucionals de la Llei d’Estrangeria, dels CIEs i les deportacions en calent. Aquest feminisme hipòcrita, que només serveix per alimentar el racisme i la feixistització de la societat, l’hem de combatre amb la mateixa contundència que el masclisme més explícit de Vox, perquè quan assenyalen la dona – i home – migrant com a “problema” – en comptes de parlar de les causes estructurals que causen la seva precarietat i explotació – el que realment volen és trencar la unitat de la classe treballadora.

Si alguna cosa tenim clara els i les comunistes és que no hi ha lluita feminista sense lluita de classes, i tampoc n’hi haurà sense perspectiva internacionalista. Aquest 8M també hem de mirar cap el Sàhara Occidental, Palestina o el Congo, perquè allà l’explotació de les dones és la mateixa que aquí però multiplicada per l’ocupació, la guerra, l’espoli i el genocidi.

Les dones palestines no només soporten el genocidi, sinó que són les primeres en organitzar-se, resistir i sostenir la vida sota les bombes. Les dones sahrauís continuen als campaments del desert mantenint viva la cultura i la lluita mentre el Marroc, amb la complicitat de l’Estat espanyol i la Unió Europea, ocupa el seu territori. I les dones del Congo pateixen una violència sistèmica lligada directament a l’explotació dels minerals que necessitem pels nostres dispositiu electrònics. L’imperialisme no és una abstracció geopolítica: és una qüestió de cossos. Els cossos de les dones del Sud Global són el primer camp de batalla del capitalisme i, nosaltres, des del cor de l’imperialisme europeu, en seríem còmplices si no ho denunciem i en solidaritzem amb la seva causa.

Davant aquesta ofensiva, la resposta no pot ser només reactiva o institucional ja que les lleis són necessàries pero insuficients i necessitem ocupar cada carrer, plaça, racó d’oci nocturn, cada espai de decisió, per poder guanyar. Necessitem ocupar també les xarxes, disputar els algoritmes i construir discursos alternatius potents i atractius perquè deixin de marcar la nostra agenda.

Cal també denunciar l’impacte que ha tingut el feminisme mainstream en la desmobilització del jovent. Aquest feminisme despolititzat, que redueix la lluita a quotes i que convidava a les dones a ser directives, policies o caps de l’exèrcit, però que no qüestionava l’explotació de classe ni l’opressió de les dones migrades o de les dones trans, ha tingut molt d’espai promocionat pels mitjans de comunicació i ha generat contradiccions entre aquelles que entenen que el feminisme no pot deixar de ser un moviment emancipador i rupturista. Davant d’aquesta dinàmica, algunes han caigut en els braços dels discursos reaccionaris que ofereixen respostes fàcils i d’altres simplement es desentenen d’una lluita que perceben com a allunyada dels seus problemes. I mentrestant, l’onada feixista continua creixent.

Des de la Joventut Comunista de Catalunya cridem a un 8M combatiu, alegre i de classe. Un 8M que no es deixi atrapar pel pinkwashing de les empreses que ens volen vendre productes liles mentre exploten dones al Sud Global. Un 8M que posi al centre les més explotades: les dones migrants, les treballadores de la llar i les cures, les dones trans, les dones del camp, les que sostenen la vida mentre el capital en treu profit. Volem una República Catalana socialista, feminista, antiracista i internacionalista i per assolir-la el feminisme de classe és imprescindible perquè sense la fi de tota explotació no hi haurà alliberament possible.

 

Visca la lluita de les dones treballadores i visca la Joventut Comunista!