Algun cop has pensat que tenies una cosa, un record o una persona completament superats, i quan de sobte et creues amb “allò”, se t’accelera el cor, et cau la suor freda i t’adones que, en realitat, no ho tenies tan superat?

Fa unes setmanes, al teatre del meu barri em disposava a entrar a sala quan, de sobte, vaig veure una cara que pensava haver oblidat. Era el que va ser el meu professor de castellà durant un parell de cursos de l’ESO, quan jo tenia uns 14 anys.

Per motius que desconec, de seguida va agafar molta fixació amb mi i sempre el tenia a sobre: em feia acompanyar-lo sola amb ell al seu despatx; se m’acostava molt a prop per parlar-me; em confiava el seu maletí; compartia coses de la seva vida privada amb mi; em donava menjar a amagades; em preguntava inclús per la meva vida sentimental; sempre m’aprovava, tot i deixar els exàmens en blanc; els i les companyes de classe em deien que quan sortia per la porta davant d’ell em mirava de dalt a baix; em feia seure o a la seva cadira o a 1a fila a classe; em pessigava les galtes o els braços; i em cridava sempre per sobrenoms “afectuosos”. Tothom ho sabia, tothom ho veia i tothom hi feia broma, inclosa jo.

Resultava evident tant per mi com pel meu entorn que aquelles actituds eren “estranyes” i de fet, circulaven rumors que ho havia fet anteriorment amb altres alumnes fins a arribar a mantenir relacions sexuals amb alguna noia de batxillerat, sent ella ja major d’edat, com si això ens hagués de deixar més tranquil·les. Potser per la meva desconeixença del tema d’abusos de poder, potser per estar traient profit d’aprovar una assignatura per la cara, potser perquè em sobrava confiança en mi mateixa o potser per qualsevol altre motiu que no sé detectar, vaig donar-li molt poca importància en el seu moment i no va ser fins anys més tard que vaig pensar “hòstia”.

El seu comportament envers mi, potser de forma aïllada o en un altre context, haguera passat desapercebut i tothom haguera pensat “tal vegada és una mica raret i prou”, però els rumors, les mirades, el somriure, el to de veu, la seva necessitat que jo li agafés confiança, el tarannà més infantil que mostrava, la forma de dirigir-se a mi, les picades d’ullet… la situació en general durant tot el curs grinyolava per tot arreu. I més estrany em va semblar quan, jo fent ja 2n de carrera i després de tants anys, em va trucar una alumna seva dient-me que si jo li podia fer classes de castellà, que “ell” li havia recomanat que preguntés per mi.

Que ell encara recordés el meu nom i cognoms i que a sobre em recomanés sabent perfectament que havia aprovat sense fer res, em va fer posar la pell de gallina. Potser aleshores, després del temps, de tenir més maduresa, d’entendre més com funcionen les relacions de poder, entre d’altres, vaig adonar-me que potser sí que era important el tema.

Allò que per mi, fins llavors, havia sigut anecdòtic, ja fa uns dies que em volta una vegada i una altra pel cap: Què hagués passat si jo hagués sigut més petita? Què hagués passat si jo hagués sigut més immadura? Què hagués passat si no hagués tingut un cercle d’amistats i hagués estat aïllada del grup? Què hagués passat si ell en comptes de professor hagués sigut cap d’estudis o director? Què hagués passat si jo hagués fet qualsevol cosa, per molt petit i inconscient que fos el gest, que pogués fer-li entendre que podia creuar la ratlla? Què hagués passat si jo, en comptes de veure’l com un pervertit, l’hagués admirat (com es deia que feia la noia amb qui presumptament havia mantingut relacions) i ell se n’haguera pogut aprofitar d’això? Què hagués passat si en comptes de trobar-nos en una escola tan gran, pública i transitada, hagués sigut en un grup més reduït?

Potser no hauria passat res. Potser la seva intenció mai va ser res de tot això i potser ni tan sols és el pervertit que tothom pensa. Potser és, simplement, un home molt raret. Però el dubte cansa, corroeix i culpabilitza. Penses en el centenar d’alumnes, netes i nebodes que ha pogut tenir i que continua tenint. Penses en si estaràs fent un gra massa i si tu sola t’ho estàs imaginant tot. Tanmateix, la simptomatologia que et neix de forma instintiva i sense control, com ara la taquicàrdia, la tremolor a les mans i el calfred a la nuca quan el tornes a veure, et diuen que no.

Aquella tarda, al teatre, vaig reviure exactament les mateixes sensacions que sentia quan se m’apropava a l’escola. Aquella sensació d’estar alterada i de controlar tots els seus moviments quan estava sola al seu despatx davant la incertesa de no saber per on em sortiria, ara la tornava a sentir quan procurava saber tota l’estona on era ell per saber si em calia sortir corrents. O la sensació d’incomoditat per si me’l trobava pel passadís, ara farà quasi 10 anys. Ara em descobria tornant-la a sentir en pensar què passaria si em veiés.

Els meus pensaments, però, sempre acaben amb el mateix regust de frustració. Frustració per no haver sabut actuar i per no haver tingut els recursos maduratius i de gestió dels conflictes per dir-li “senyor, que em deixi, si us plau”. Perquè tot i que mai va sobrepassar el límit, jo no tenia per què acceptar comportaments o situacions que no em semblaven apropiades i que m’incomodaven, i, ell, mai hauria d’haver fet res que posés en un compromís a cap estudiant.

Sovint cal recordar que si de vegades acceptem, normalitzem i emmascarem amb bromes actituds incorrectes, no és perquè no ens molesti, sinó perquè ens imposa enfrontar-nos o qüestionar a un senyor de 40 anys sent nosaltres menors d’edat o perquè preferim pensar que aquells qui han de vetllar per la nostra educació, seguretat i protecció, no ens farien mai mal.

Júlia Martorell