Ens acompanya avui Maria Candel, mestra i pedagoga, i també filla de Francesc “Paco” Candel, cronista clau de la immigració catalana i autor de l’obra fonamental ‘Els altres catalans’. La Maria custodia el seu llegat i dona veu a les idees del seu pare, encara molt presents avui dia.
Començarem amb una pregunta, poder més personal, del teu pare, que és com recordava ell la seva infància a les barraques de Montjuïc.
Bé, a mi el fet aquest de la barraca sempre em sembla sensacionalista, perquè en realitat el pare va viure molt poc temps, va ser una cosa intermitja. I ell ho recordava com un… Perquè va ser un… Crec que un company del seu pare els hi va deixar momentàniament i va ser molt poc temps. I ell ho recorda d’una forma bucòlica, que hi havia una glorieta, però clar, tenia uns records, era molt petit i diu, jo no sé, no, gairebé no ho recordo, però com bo, no? Perquè com que el clan Candel sempre anava junt, formaven una família molt avenida i molt ben avenida, i llavors ho recordava bé.
Quin impacte va tenir en ell créixer en aquells barris per crear la seva sensibilitat social?
Bé, en principi aquella família tenia una… Era una família que culturalment tenien llibres i els agradava parlar, la comunicació oral també era molt important, el pare va sentir molt explicar coses. I a més, no oblidem que eren èpoques que l’anarquisme també tenia els seus seteneus i això anava formant la gent, d’alguna forma. Llavors el pare era molt observador des de petit, d’una gran sensibilitat, i això li va anar quedant marcat d’una forma molt poderosa, el que era la gent, les paraules, les olors, l’atmosfera, tot allò era un món ple de color. I jo crec que el pare disfrutava de la llibertat també, la natura, perquè ara ja és… Després va passar l’època febril i ara ja és desconegut el que té a veure amb llavors, però el mar i la natura estaven molt a prop i ell jo crec que se sentia molt feliç allà. De fet, tota aquesta vessant observadora ha fet que després sigui considerat el cronista de referència de les migracions a Catalunya al segle XX, perquè al final ser cronista vol dir justament això, saber observar, saber interpretar el que veus, etcètera.
I com creus que va aconseguir captar la complexitat tan forta del fenomen de les migracions a Catalunya avui? Perquè al final és una cosa que realment tothom podria observar, però ningú va saber captar d’aquella forma.
Bé, en realitat, clar, tota la gent… Hi havia gent autòctona, però la gent que s’anava formant era de fora. Per això va tocar el tema de la immigració i la gent obrera, que també era una altra temàtica, l’obrerística també estava format per aquest tipus de gent. Però m’has preguntat com va comprendre… Bé, jo crec que sobretot escoltant la gent, coneixent com havien arribat, que s’havien trobat els problemes d’habitatge, de la feina, com van anar els nens a treballar, després la guerra… Bé, va ser tot una sèrie de temes. I penso que això li va fer aprofundir molt, però sobretot el caràcter humà. Jo crec que aquesta vessant humana li interessava existencialment, i per això dic que va ser aquell entorn, i que té molta importància, jo no el canviaria mai, però qualsevol entorn, per a un escriptor que ja té aquesta actitud, jo penso que qualsevol gent li podria… Ara, va agafar aquesta gent i jo estic contenta, perquè a mi la part popular m’agrada molt, els escriptors Balzac, o Zola, o jo què sé, els escriptors que han aconseguit portar als seus llibres la gent senzilla, la gent pobra, per entendre’ns. La gent pobra m’interessa perquè la gent burgesa ja està suficientment retractada. I ell es va preocupar molt per la gent que no era ningú, la gent anònima li interessava, l’home del carrer i la precarietat, perquè és una lluita que t’ensenya molts valors. T’ensenya a ser valent, t’ensenya a lluitar, t’ensenya a valorar, a sacrificar-te, a solidaritzar-te. És un mirall que és molt profund. I, en canvi, el que té tot fet és un altre mirall que no hi ha en aquestes coses tan del fons. Jo penso que el pare és important el que ha retractat també en el sentit humanista de persones que tenen molt a dir i que, en canvi, ningú els escolta. De fet, els seus llibres són els que no opinen, els que no poden seguir, petit món, i sempre, sempre, quan li deien estadística, el deia, sí, però aquell que està dormint allà al carrer o aquell que no és ningú o aquell de què viu i aquell per què està tan apagat… O sigui, sempre li preocupava el que no figurava a primera vista.
De fet, són coses que ara avui també passen, no?
Home, ara hi ha una quantitat de gent a la precarietat i la nova immigració necessitarien també un escriptor com el pare que pogués explicar totes les seves penúries i les seves lluites. Sí, de fet, t’anava a mencionar justament això perquè ho vas dir en una entrevista de Tres Cat, que em vaig mirar l’altre dia. A dia d’avui, si el teu pare escrivís Els altres catalans avui, què serien aquests altres catalans? Estem repetint quatre hores d’exclusió i estigmatització? Sí, i tant que sí. O sigui, el poble català encara no està complet. Ni per la gent encara del tot d’abans. Ara han traduït una novel·la i jo vaig fer un pròleg.
Bé, em van demanar unes línies i jo dic, jo crec que ara, encara que sigui ficció, els últims ja estan parlant en català, no? Que són aquells altres catalans, gent que no tenia una cultura i com anaven a aprendre la nostra, no? Era difícil, però la van aprendre al final i ara són molts els que encara estan fora. La nova immigració serà molt costosa també. Per què? Perquè, ostres, tenen una altra llengua, una altra religió, uns altres costums, els menjars… Bé, tot és diferent, però és veritat que, bé, que vull dir que aquests són els altres catalans.
I després no oblidem que també les classes socials més afavorides, que ara també diuen que la classe obrera no existeix o que les classes socials estan difuminades, però sí que existeix la precarietat i la gent que no té res o els joves que no troben feina o que no poden llogar un pis, no? Vull dir que la precarietat serien aquests altres, no?, que encara existeixen. Jo crec que el fenomen s’està repetint, s’està repetint molt. De fet, la nova immigració es pot comparar molt amb l’anterior. La nova immigració, jo penso que els llibres del pare poden servir perquè tenen allà un reflex, no?, la gent d’ara se sentirà reflectida, no? Per això estic reivindicant la casa museística del pare, que és una de les meves lluites, que al final no sé si podrà ser. Per què? Doncs perquè la gent que vingui dirà «Ostres, no obliden un escriptor, que és com un fart per la immigració, sinó que fins i tot conserven la seva casa», no? Que això és molt important. La gent quan entra allà s’emociona perquè està a l’esperit d’un escriptor.
I encara que sigui una casa relativament bohèmia, és la casa d’immigrants, perquè allà els pares no van canviar de res, tot està igual i pots veure com eren les cases de la gent que venia als barris. Llavors, jo penso que la gent d’ara necessita saber que hem respectat un escriptor popular i que els va defensant, no? Per això és un dels motius que jo dic que estaria bé conservar aquella casa. No tenim trajectòria a Barcelona de cases d’escriptors i aquesta seria una casa per poder visitar, no? Que l’altre dia va venir un grup i hi havia una senyora que fins i tot feia una fotografiada a la bústia, dic, ostres, i a més emocionadíssima. «On escrivia i on es seia? I quina era la màquina d’escriure? I on vivíeu? I vivíeu aquí?» Clar, això a la gent l’emociona perquè on veus la casa d’un escriptor, no? Coneixes els llibres, però no tens la seva taula, el seu dormitori, bueno, no sé, els seus llibres. Els objectes, la pipa de fumar, bueno, no sé, és diferent.
També t’anava a preguntar per això. Quants anys portes intentant? Molts, no?
Ni pensar-ho, però sí, porto, no sé, tres o quatre anys i ja gasto la broma que si al Vaticà se’ns veu un home darrere del papa, soc jo que estigui en la casa d’escriptor. Però bueno, el camí ha sigut difícil perquè no surt, però també ha sigut maco perquè el pare és com un passaport, tothom se l’estima i he passat moments molt bons defensant la casa. I ara pateixo que alguna cosa es pugui espatllar. Bueno, no sé, conservar-la és una herència del meu germà i meva i clar, també és un sacrifici, no? Però no ho sé, si pensem que algú la vol jugar o comprar, seria com perdre… Sí, sí, una història. Com perdre aquell lloc que encara està l’esperit del nostre pare i que ens agrada molt tenir-ho.
Et puc preguntar per què està costant tant? O sigui, quina és la…?
Bueno, diverses institucions et diuen que sí que és molt interessant, però els seus paràmetres no passen per aquí, és com difícil trobar la manera d’allò dinamitzar. Bueno, que sigui… Jo crec que hi ha poca trajectòria. Bé, de totes formes, considero que la possibilitat encara està oberta. O sigui, jo crec que encara pot passar, que encara pot arribar. I se m’acurreixen coses ara quan van venir aquella gent a mirar-la i em deien, es pot votar en algun lloc? I em diuen, podríem fer una votació no popular a veure, perquè molta gent m’ho pregunta i fins i tot intel·lectuals, perquè la idea està molt madura, la coneixen molt i és un projecte cultural que en un moment donat, potser diran, a veure, quin projecte cultural hi ha que l’estan allà sostenint? I jo penso que podria ser, no? I bueno, i si no pot ser, doncs mira, doncs bueno, tampoc. Però seria molt bonic, perquè allà la ruta candaliana ho té tot, no? I té una biblioteca, té un cercamental, fins i tot té un gegantó i un mural, i dius, la casa seria com la guinda. I hi ha gent que m’ho ha dit, m’ha dit, ui, si nosaltres tinguéssim alguna fundació, si tinguéssim la casa de no sé qui, no? Perquè no tenim… Jo poso l’exemple que la casa de Verdaguer seria un extrem i la casa de Candel… Bueno, seria l’altra i quedaria… Barcelona quedaria molt moderna, no? Una mica pionera de, bueno, tenim la representació catalana i la representació popular, no? I jo penso que no està tan malament.
Aquest any és l’Any Candel. Com està anant?
El pare és molt estimat, molt recordat. La gent que li agrada llegir-lo m’ho diu, que a vegades costa trobar algun llibre, però se’l compren com sigui. Sempre, no sé, és una persona molt present, i penso que la societat catalana se l’estima molt, molt. L’altre dia algú em deia: “Però digue’m quin escriptor té tantes coses com el teu pare, que li facin un any així…” I és veritat, no? Hi ha altres escriptors que estan molt oblidats i ell, doncs, té aquesta ruta.
Com valores aquest centenari? Com està sent per tu?
Per mi és molt important tot el que ve del pare. Aquesta mateixa entrevista amb tu, la Glòria, que ets fantàstica, ja em fa il·lusió. Qualsevol cosa que sigui del pare em fa il·lusió, ho valoro moltíssim. Ara estic molt compromesa amb la redacció, tinc un parell de projectes d’editar uns relats… Estem fent un intent i això em fa molta il·lusió. I després qualsevol cosa que sigui per parlar d’ell, perquè penso que recordar-lo i llegir-lo és molt bonic.
Llegir el pare és molt interessant, perquè té de tot. Té la part que et fa plorar, la part que rius moltíssim, la part que et fa reflexionar. Aquesta poesia tan nua, de la senzillesa més absoluta, sense afegits, que t’arriba molt, amb unes reflexions molt profundes. Era una persona molt profunda, i ho passes molt bé llegint-lo. I penso que la part literària és molt bona de reivindicar, i és el que estic fent. Ara qualsevol acte em sembla bé, qualsevol cosa em sembla bé. I tant.
Ara que parlaves del tema de les reedicions, m’has fet pensar que el teu pare també va tenir una lluita força extensa contra la censura del franquisme. Vols explicar una mica com va anar tot plegat?
Mira, el pare era realista, escèptic, una mica pessimista, però s’apuntava a un bombardeig. Era d’una gran vitalitat, amb uns ideals molt ferms, d’aquells que creia que el món es podia canviar si cadascú hi posava el seu granet de sorra. Però la vegada que el vaig veure més desanimat va ser quan li van censurar un llibre que es deia Ser obrero no es ninguna ganga. El pare tenia molta potra amb els títols, i aquell llibre li havia costat un any o més d’escriure’l.
Recordo veure’l arribar amb el llibre tot doblegat, les pàgines senceres taxades amb retolador vermell. Les dades eren molt actuals, parlava del món obrer del moment, del règim… I jo penso que encara avui en molts sectors costa parlar de la classe obrera. Era com un tabú. No volien sentir parlar de classe obrera perquè, d’alguna forma, sabien que allà hi havia la llavor d’un possible canvi, d’una revolució. Llavors no ho suportaven. Després de moltes consultes, el llibre es va publicar, però no podien sortir els separadors, no es podien fer entrevistes… El llibre va sortir, pobre, i encara està comprovat que crec que el pare és el primer autor més censurat de tot el país. Després ve no sé qui més, però a ell sempre l’havien censurat. Qualsevol opinió, referència, un insult, una paraulota… La censura era molt mojigata.
Recordo un exemple molt clar: el famós Capitán Trueno, que l’escriptor era Víctor Mora, un dia li van anar a censurar perquè no podia ser que el Capitán Trueno i la princesa Sigrid passessin una nit junts en un castell i l’endemà seguissin l’aventura… Que si no els casava, no podia escriure això. Era una censura molt retrògrada, molt inculta, però feia molt mal.
També és clar que el règim franquista era absolutament propagandista, i és molt d’admirar que, tot i els esforços de l’Estat i del govern per intentar penetrar en les creences i la ment de la gent, algú com el pare i tota la comunitat que l’envoltava seguís defensant els seus ideals. El pare era valent, no tenia por, deia les coses. Fins i tot a vegades li deien: “Això no ho parlis, això no ho diguis…”, però ell ho deia tot clar i aprofundia molt. Tot el que havia de dir ho deia, i es va arriscar molt. No va anar mai a presó, però multes… Sí, multes per conferències, per parlar. Després de donar una conferència l’esperava la secreta, la policia, interrogatoris… Sempre pensant que li podia passar qualsevol cosa. Ho passàvem malament en aquest sentit. És molt difícil, per a la gent jove, imaginar que això era una realitat. És molt xocant. Però també avui dia vivim moments que són molt durs, eh? Quan et detenen, no saps què et passarà, les lleis són arbitràries, hi ha gent que ho ha passat molt malament: pallisses, intimidació, vexacions. Però sí, aquella censura era molt especial.
De fet, encara en els últims anys han sortit notícies de censures a biblioteques, censures a comunitats… Creus que la cultura continua sent una arma per als governs?
N’estic convençuda, que els molesta molt. I de fet, l’alienació que hi ha… Si et quedes una estona al carrer i comences a observar la gent, és clar que la gent té un interior, un sentit, però l’alienació és molt gran. Pensa en la immigració interna que vam viure nosaltres: es va trobar amb un moment polític molt dur, però també molt interessant. Hi havia associacions de veïns, escoles d’adults, sindicats… Tot això era un filtre. Ara aquest filtre no existeix gaire, sí que hi ha coses, vosaltres en sou un exemple, feu una feina molt bonica i molt important, però un filtre molt gran no hi és. Ara sembla que l’únic que importa són les adides, el cotxe i els diners. Si no hi ha altres coses, la gent només veu això. És un moment molt dur d’alienació cultural.
Jo penso que la cultura és importantíssima per tirar endavant, per ser una persona més important, però no només de cara als altres: per tenir un món interior, un món propi. Perquè està buit si només penses en els diners, en la pel·lícula de torn, en evadir-te… Si no tens aquesta riquesa que et mereixes com a persona humana, et falta alguna cosa. I després, és clar, el món està ple de coses per fer. Si tots ens quedem quiets, la societat no avança. Hi ha coses molt doloroses. Una cosa que em preocupa molt és la construcció, que està destruint la natura, els carrers bonics, les cases antigues… És una cosa que fa mal, perquè veus una ciutat molt poc humana, molt alienada. La ciutat com a tal, també. Això em fa patir molt. Però sobretot el més important és l’aspecte social. Sense cap mena de dubte.
He llegit que al teu pare no li motivava gaire entrar en política, però que li van acabar demanant… També va arribar a ser senador i regidor. Per què creus que finalment s’hi va posar? Com ho va viure?
El pare, políticament, sempre estava molt conscienciat. Des de sempre. Llegíem diaris, tenia amics, parlaven de política… Jo des de petita sentia converses sobre política. I jo feia preguntes: què són les esquerres i les dretes? Per què diuen rojos? Què és ser fatxa? Què és ser progressista? El tema de la política institucional, però, els va costar molt convence’l. Molt. Recordo veure venir gent a casa a “vendre la moto”. Venien a dir-li: “La immigració et votarà, necessitem aquest vot…”. I al final ell va dir: “Bueno, pues todo sea por la lucha.” I es va presentar com a senador a les primeres eleccions democràtiques.
Va ser el segon senador més votat, només per darrere del Benet, crec recordar. I jo era “la filla del senador”. Em feia gràcia perquè hi havia una sèrie americana que es deia així, i jo deia: “Mira, sóc jo!” Però bromes a banda, el pare al Senat ho va viure amb una barreja d’esperança i frustració.
Ell pensava que seria més directe, més útil. Deia: “Jo abans escrivia un article i solucionava un problema.” O venia algú que necessitava una residència per a la sogra i l’ajudava a trobar-la. I pensava que a la política seria igual: tu tens un problema, vens, i t’ho resolen. Però no.
Allà tot eren papers, passadissos, burocràcia, comissions. I ell no entenia per què era tot tan lent, tan embolicat, tan opac. Sempre deia: “Això és com un misteri: entres una demanda i no saps com ni quan ni a qui arriba.” Ell volia veure la persona que rebia l’ajuda, volia veure els fruits. I això li va fer molt mal, perquè es va adonar que les coses no eren tan senzilles.
Li agradava fer coses, però es va desencisar. Tot i així, mai va deixar de creure que les idees podien canviar el món. Això ho tenia claríssim. El problema era com fer que aquestes idees es convertissin en realitat sense perdre’s pel camí.
Sempre recordo una anècdota que explicava d’en Fidel Castro, que estava en una reunió molt important i de cop va marxar perquè unes mestres l’havien aturat amb un problema. Ell deia: “Què estic fent aquí si no soluciono això primer?” Doncs el pare era igual. Podia estar en un ple però tenia al cap aquell veí del bloc que no podia pagar la llum. Per a ell això era molt més important. Però clar, la política institucional té una estructura tan freda i distant que això no és tan directe. I això el va desesperar molt.
Si avui visqués tot el que passa amb els discursos d’odi o la criminalització de migrants, ho viuria fatal. Escriuria, i molt. No faria estadístiques, escriuria històries de vida, com va fer amb Els altres catalans. S’aniria a conèixer la gent, a parlar amb tothom, a veure com viuen, on treballen, què necessiten. Segurament, si pogués, pujaria a una patera amb ells, per entendre-ho de debò.
Ell sempre deia que la gent més precària ni tan sols podia fugir: els que venen són els que encara poden fer aquest intent. I tot això ho explicaria per intentar que la gent empatitzés. Però penso que ho viuria amb molta tristesa, perquè veuria que els estats són cada cop més cruels, més tancats, més deshumanitzats.
Ara mateix estem vivint una involució. Tenim guerres, tenim l’extrema dreta creixent, tenim una corrupció que ens ha decebut tant, fins i tot en partits que es deien d’esquerres. Necessitaríem cinc Candels per metre quadrat, literalment, per contrarestar tot això.
A l’inici d’aquest episodi he dit una cita del teu pare, Els altres catalans, que diu que la diferència no es fa entre catalans i no catalans, sinó entre els que tenen i els que no tenen. Per què creus que aquest debat sempre es desvia tant?
Perquè és més fàcil. Sempre és més fàcil que tot sigui per idees, per cultura… Però la base del problema és, com sempre, els que tenen i els que no. És a dir, el problema real són els rics i els pobres. La gran història de la humanitat és aquesta: els que poden viure, i fins i tot els sobra, i la gent que no té res.
Per això totes les idees d’esquerres són importants, perquè saben que la problemàtica està aquí. Un immigrant que tingui diners potser fins i tot deixa de ser vist com a immigrant. El problema de veritat és la distribució de la riquesa, la propietat privada… Aquí hi ha una mina, si sou vosaltres joves amb idees, la mina està aquí: el repte és repartir, garantir l’equitat, que tothom tingui accés real a tot.
Mira la renda bàsica, que ara no sé com ha quedat, però jo recordo defensar-la quan se’n parlava molt. Neixes amb unes necessitats bàsiques, no? Doncs agafar el producte brut de tota la societat i repartir-lo. Ni tan sols hauríem d’agafar cèntims a ningú: és un excedent que, si es reparteix, assegura una base per a tothom. Fins i tot pels rics! Potser així deixen d’acumular perquè ja ho tenen assegurat.
I després hi ha això, per exemple, de criminalitzar els okupes. Per què tanta propaganda contra l’okupació? Fins i tot els anuncis d’alertes a casa són denigrants. Estan destruint el significat de la paraula. Ara la gent no diu «em robaran», diuen «m’entrarà un okupa». I dius: un moment, l’okupació ve d’un moviment cultural i juvenil que tracta el tema de l’habitatge. Per què són tan perillosos per a la societat? Perquè toquen el tema clau: la propietat privada. Un sostre! Cases buides per a gent que no en té.
Jo recordo un tio molt antiokupa que, de fet, vivia en una casa ocupada. I deia: «No, però són uns mugrientos». Escolta, però t’han donat una idea! Si estàs ocupant és perquè saps que això també és una solució. Podràs criticar-ho, però han assenyalat un problema real.
Per això la pregunta que m’has fet —et felicito— és molt important, perquè ningú se centra en aquest nucli: els que tenen i els que no tenen. Tot va d’això.
Totalment. I justament per l’alienació que vivim com a societat, sembla que tothom porta una bena als ulls per no veure aquesta qüestió tan bàsica.
Sí, i s’oblida. Ningú ho planteja. M’agrada que m’ho hagis preguntat perquè ningú treu aquest tema: on és el nucli? Doncs aquí: precarietat material, repartició de la riquesa, el sostre, el menjar, l’accés a tot.
I tal com va fer el teu pare: explicar la història des d’aquest punt de vista i no només des del relat de qui guanya o qui mana.
Exacte! Que els protagonistes siguin la gent del carrer. No el rei de França, sinó els que no surten mai, els que no compten per res: ni per opinar ni per comentar. No interessen ni al cinema ni a la televisió, no existeixen. I quan existeixen, és d’una manera molt romantitzada, molt bucòlica. Sí, o fins i tot com una caricatura. I mentre tant, els que estan a dalt, aquests de guant blanc, els que fan malifetes, aquests no els interroga ningú. Qui interroguen? El pobre desgraciat del metro, el que no té res. I dius: però vés als que en tenen, potser aquí trobaràs on van a parar els diners!
Per què creus que la mirada del teu pare sobre diversitat cultural i integració continua sent tan referent a Catalunya?
Perquè Catalunya necessita molt la comprensió dels que venen i dels que ja hi són. Fins i tot la idea més petita, com l’Estatut d’Autonomia, que ara sembla una cosa sense importància… Però per la immigració d’aquella època, la gent que venia d’Andalusia, Múrcia, sense estudis, era un orgull que algú els expliqués què volia dir tenir autonomia. Catalunya, que és tan sentimental amb el seu idioma i la seva cultura, necessita que la gent entengui això.
Encara que no siguis independentista, has d’entendre per què la gent s’emociona si parles català. Per què encara estem discutint si s’ha d’aprendre o no, quantes hores… És una vergonya. Però Catalunya és receptiva, és oberta, sempre ho ha sigut. Mira quantes cases regionals hi ha: Casa Andalucía, Casa Salamanca, la Fira d’Abril… Catalunya és integradora, és fàcil comunicar-s’hi. És mentida això que els catalans són tancats. És una mentida molt gran.
És un poble generós, amb ganes de conviure, que ha patit i per això entén el patiment dels altres. I això és el que representava el pare: la comprensió d’una cultura, la bona integració sense oblidar qui ets, però entenent i estimant la terra que t’acull.
Que bonic. Totalment d’acord. I per acabar, explica’m una mica sobre la Fundació Paco Candel i la seva tasca.
Bé, com t’he dit abans, el pare té moltes coses amb el seu nom: dos o tres premis literaris, una escola d’adults, una biblioteca preciosa que era l’antiga fàbrica Phillips —enorme, preciosa. Té fins i tot un gegantó! No tothom té un gegantó que va a la Mercè. I un mural preciós fet per un grafitero al barri. I la Fundació és com un paraigua: jo estic molt agraïda. M’agrada que hi hagi pluralitat —família, amics, fundació— molts focus. Però la Fundació ajuda a mantenir viva la seva obra, les seves idees, la seva memòria.
I la memòria és clau: mentre la societat catalana, i si pot ser la resta, no oblidi el pare, jo ja estic contenta.
Pots escoltar l’episodi sencer aquí:
Spotify: https://open.spotify.com/episode/5ATnbYe0f5RZLP9MzHFPBv?si=v1J65d3zTSS5o9meV8UmCA
