Quan el cobalt i el coltan valen més que les vides: la complicitat diplomàtica i econòmica d’Occident amb l’espoli del Congo.
La República Democràtica del Congo (R.D.C.) és avui l’exemple més brut i visible de com el sistema econòmic global transforma la riquesa natural en condemna social. En territori congolès hi ha els minerals que mouen la tecnologia del món (cobalt, coltan, or) i, alhora, hi ha pobresa, violència i comunitats desmembrades. Aquesta no és una tragèdia casual: és el producte d’un engranatge polític i comercial que blanqueja l’espoli i normalitza la impunitat dels qui s’enriqueixen.
La importància estratègica del país no és una hipèrbole: la R.D.C. va produir aproximadament el 74% de tot el cobalt mundial el 2023, una xifra que explica per què tantes potències i empreses tenen la mirada fixa sobre les seves reserves.
Les conseqüències humanes són igualment concretes: a finals de 2024 hi havia més de 6,7 milions de desplaçats interns a la R.D.C., majoritàriament a les províncies orientals, i en l’última onada d’escalada el Govern va xifrar en unes 7.000 persones les morts registrades des de principis d’any —xifres que obliguen a veure la crisi com una emergència humanitària i un crim de dimensions massives.
Al cor d’aquest drama hi ha actors armats que controlen mines, poblacions i rutes comercials. L’M23 i altres grups han capturat jaciments i pobles sencers; el Grup d’Experts de l’ONU ha documentat suport logístic i militar provinents de Rwanda i ha traçat rutes de sortida dels minerals cap a mercats regionals i internacionals. Això no és teoria: són mapes, testimonis i seguiment que connecten la màquina extractiva amb els actors que la protegeixen sobre el terreny.
Contra aquest context, Occident no pot presentar-se com a actor neutral. La responsabilitat política dels Estats Units, Israel i països europeus és clara i palpable: cooperacions militars, formacions, relacions diplomàtiques sense condicions fermes i compres corporatives opaques creen les circumstàncies perquè l’espoli prosperi. Washington ha liderat processos de mediació i ha pronunciat condemnes, però també manté relacions estretes amb Kigali que, en la pràctica, no han impedit les línies de suport que assenyalen els informes internacionals. Israel, amb vincles de seguretat i intercanvis tecnològics amb Rwanda, i diversos estats europeus, amb empreses que continuen demandant minerals sense traçabilitat efectiva, completen un cercle de complicitat que té efectes molt reals sobre el terreny.
És culpable, també, el mercat global. Empreses i cadenes de subministrament s’alimenten de circuits opacs on minerals extrets sota violència es “blanquegen” i arriben a fàbriques i prestatges. Les investigacions d’organitzacions com Global Witness i The Sentry han seguit aquests filaments: el benefici final queda en mans d’intermediaris i multinacionals mentre les comunitats locals reben una fracció ridícula del valor que generen i suporten la violència i el desplaçament. Això no és una fallada tècnica: és la lògica del capitalisme extractiu, que externalitza el seu cost humà.
Diversos informes independents han identificat també empreses concretes que operen o compren dins aquestes cadenes opaques. Entre elles, multinacionals com Glencore, China Molybdenum (CMOC), Trafigura, Eurasian Resources Group (ERG) o Zhejiang Huayou Cobalt, que han estat assenyalades en investigacions per la seva presència, adquisicions o intermediaris vinculats a l’extracció congolesa. Assenyalar-les no és criminalitzar sense proves, sinó exigir transparència a actors que mouen milers de milions mentre el Congo paga el preu més alt.
No estem parlant només de responsabilitats empresarials: estem parlant de decisions polítiques. Quan els governs exportadors i consumidors de tecnologia mantenen relacions amb estats sospitosos de facilitar grups armats, quan no imposen sancions ni mesures efectives, i quan la diplomàcia es limita a declaracions, estan autoritzant, per omissió, que l’espoli continuï. Aquest tipus d’omissió no és neutral; és còmplice. Per això cal assenyalar noms: polítiques que defensen accés als recursos abans que vida i sobirania; empreses que prioritzen cadenes barates en lloc de la traçabilitat completa; i institucions internacionals que no exerceixen pressió real quan els informes de l’ONU assenyalen actors concrets.
Llegir aquesta realitat i quedar-s’hi assegut no és una opció moral. Les mesures que cal exigir són clares: traçabilitat legal i efectiva en totes les cadenes de subministrament; sancions dirigides contra intermediaris i xarxes de blanqueig; suspensió immediata de qualsevol cooperació militar amb actors que apareixen als informes com a facilitadors de l’espoli; i inversions directes en projectes liderats per les comunitats congoleses que permetin recuperar el control sobre els recursos. Això exigeix una mobilització ciutadana i política que posi la pressió necessària sobre governs i empreses.
Aquestes mesures no són teòriques: funcionen perquè actuen sobre els punts febles del sistema. La traçabilitat real dificulta barrejar minerals “nets” amb minerals extrets per grups armats i crea responsabilitat a tota la cadena; les sancions econòmiques i comercials redueixen el marge de maniobra dels intermediaris que depenen del finançament internacional; tallar cooperacions militars crea conseqüències diplomàtiques immediates per als estats que toleren l’espoli; i fomentar el processament local fa que més valor econòmic es quedi al Congo, reduint la dependència de xarxes externes i augmentant la sobirania real sobre els recursos.
El missatge ha de ser senzill i contundent: el cobalt no és una excusa per tolerar massacres; la demanda de tecnologia no legitima la destrucció de vides. Si volem un món on la vida no es mesuri pel preu del mineral, cal trencar els circuits que per avui s’aprofiten de la pobresa i la violència. Occident pot elegir ser còmplice o pot elegir fer justícia. La resposta ha de ser urgent, transparent i implacable.
Ot Ambros
