En la guerra russo-ucraïnesa, escoltant partidaris dels dos bàndols explicar el desenvolupament del conflicte, podríem acabar amb una conclusió estranya, tots dos estan guanyant. Ara bé, evidentment, no és així. En les relacions internacionals i anàlisi de conflictes pot resultar difícil identificar, de forma clara, les finalitats i objectius de les accions que prenen els actors quan aquests tracten d’ocultar-ho. I és especialment cert en el cas de la guerra, perquè es realitzen els més massius esforços conscients i coordinats per ocultar els objectius i les intencions rere cada moviment. Resulta ben racional i necessari, per una banda, enganyar a l’enemic, i per l’altra, controlar l’opinió pública i mantenir el suport popular. Aquesta realitat no és res de nou, podem pensar en la Guerra de Vietnam, encara avui en dia hi ha sectors de la població estatunidenca que no reconeixen la seva derrota. De la mateixa forma, tenim el cas més proper de la Guerra del Líban de 2006, de la que tots dos bàndols asseguraven sortir victoriosos. En aquest article tractarem d’identificar els propòsits inicials de l’operació russa, motius del seu fracàs i finalment el que està per venir.

Amb la informació del conflicte que tenim disponible, resulta possible traçar un esbós de quines semblen haver estat les intencions rere els moviments fets per Rússia, i el més important, tractar de preveure els desenvolupaments militars més probables, que ens deixen amb un pronòstic impactant: una imminent ofensiva russa contra les concentracions de forces armades ucraïneses al Donbass, en la que Rússia es juga el destí del conflicte. Una última oportunitat de redimir l’aparent fracàs inicial, derrotar al seu rival i demostrar l’efectivitat de combat d’un exèrcit que encara avui busca deixar enrere la seva mala imatge forjada a Txetxènia.

Quines eren les intencions russes a l’inici de la invasió i per què van fracassar? Hi ha certs factors clau que ens permeten fer una idea dels objectius. Primerament, el baix nombre de tropes russes, vora 190.000, més unes 30.000 de les repúbliques del Donbass, quantitat insuficient per una ocupació militar i operacions prolongades a un país com Ucraïna. Lligat a això, la terminologia utilitzada, que es referia a la invasió com a “operació militar especial”, permet entreveure que no estava en els plans de la Federació Russa una guerra prolongada a gran escala. Aquest fet rep més credibilitat quan analitzem la conducció de les primeres operacions militars russes. Les unitats van entrar i avançar ràpidament en formació de marxa, i no de combat, esperant poca resistència per part de les forces armades ucraïneses. Van assolir un relatiu èxit, arribant a les dues grans ciutats ucraïneses, Khàrkiv i Kíiv en les primeres 24 hores sense forta oposició. De la mateixa forma es van produir grans avanços al sud, des de Crimea. 

Però tot i aquest remarcable èxit, les bones notícies per Rússia acabarien aquí. Les unitats més prestigioses de l’exèrcit rus, les tropes aerotransportades, serien enviades ràpidament a l’aeroport d’Hostómel, just al nord de Kíiv, amenaçant d’establir un pont aeri per traslladar equipament pesat i infanteria a les portes de Kíiv. Amb aquesta informació podem desxifrar el probable pla rus: una operació militar girant al voltant d’un cop magistral contra el centre de gravetat ucraïnès, Kíiv. Començaria amb una ràpida campanya de bombardeig contra objectius militars arreu del país, i seguidament columnes blindades de l’exèrcit terrestre travessarien la frontera ucraïnesa des de Rússia, inclòs Crimea, Bielorússia, Donetsk i Lugansk, sembrant el caos en el comandament militar ucraïnès i amenaçant les principals ciutats del país. Enmig de tot el caos, les tropes aerotransportades assegurarien l’aeroport d’Hostómel i arribarien en massa l’equipament pesat i forces russes a la capital. Sota aquesta amenaça, el govern ucraïnès es veuria obligat a escapar, o fins i tot, Rússia podria aprofitar per entrar a la capital sense una resistència organitzada i preparada, provocant una pèrdua definitiva de la poca moral i cohesió que podria tenir l’exèrcit ucraïnès davant una situació caòtica i contra un enemic de tant poder. 

Ara com ara, no cal dir que aquest pla va fracassar. El pont aeri a Hostómel no es va poder establir, la intel·ligència i accés a satèl·lits estatunidencs va permetre a Ucraïna localitzar les columnes russes i anticipar els seus moviments, i el govern ucraïnès, amb la figura central de Zelenski, va romandre a Kíiv, des d’on es va mostrar ferm i va fer una crida a la resistència total contra la invasió. Amb un resultat contrari a les expectatives russes, l’exèrcit ucraïnès va mantenir la cohesió, i va iniciar la mobilització general d’una població amb una moral alta. Juntament amb el suport estranger en forma d’equipament militar, ha resultat en un estancament de l’atac rus que amb la seva derrota i retirada de Kíiv ha passat a preparar ja una nova i imminent fase del conflicte. 

Ha començat abril amb una important decisió per part de Rússia, la retirada de Kíiv i el nord d’Ucraïna, i reagrupament i trasllat d’unitats al Donbass i sud ucraïnès. Si bé aquest moviment pot semblar precipitat, ha estat una decisió plenament racional, i no per això fàcil de prendre, que vaticina una nova ofensiva amb la finalitat de destruir les grans concentracions de tropes ucraïneses al Donbass i ocupar els territoris reclamats per Rússia i les Repúbliques de Donetsk i Lugansk. Aquesta ofensiva serà llançada tan aviat com sigui possible, puix que Putin sap que està en una guerra contrarellotge, i que les seves possibilitats d’emergir victoriós es redueixen amb cada dia que passa. Això té una explicació senzilla, cal veure el tipus d’exèrcit amb el qual lluiten Rússia i Ucraïna. 

D’una banda, Rússia utilitza un exèrcit professional, fet que dificulta la substitució de pèrdues militars, perquè en paraules del mateix Putin, no farà servir reclutes en la guerra. Decisió probablement lligada a prevenir la inestabilitat política i social en aquest context delicat. Aquest exèrcit compta amb un total de 280.000 soldats terrestres, dels quals al voltant de 200.000 es troben a Ucraïna. D’altra banda, tenim les Forces Armades Ucraïneses, un exèrcit que donat el caràcter de guerra defensiva i enviaments d’armes de l’estranger, compta amb un gran i creixent exèrcit que segueix una mobilització general massiva en lloc de ser purament professional, i que compta també amb grans cossos paramilitars. Aquest exèrcit juga, per tant, amb el temps a favor. Cada dia que passa nous reclutes estan sent entrenats arreu del país i enviats a les seves respectives unitats. Si Rússia es troba ja, avui en dia, en inferioritat numèrica, els números amenacen en afavorir encara més a Ucraïna. Si ens basem en l’experiència soviètica de 1941, una mobilització general tan sols la meitat d’efectiva podria resultar en un exèrcit terrestre ucraïnès amb vora 750.000 soldats, eclipsant els números russos, ara bé, aquest és un procés que pot durar mesos.

Rússia és ben conscient de la situació i tot sembla indicar que s’ha adaptat per jugar amb les cartes a favor seu. Actua en un front més reduït, el Donbass i sud d’Ucraïna, sabent que els efectes de la superioritat numèrica van lligats a l’amplada del front i que hi ha límits a la quantitat de tropes que es poden concentrar en espais limitats de forma efectiva. També reparant-se per llançar una ofensiva decisiva amb la qual ocupar completament els territoris reclamats i destruir les millors unitats de l’exèrcit ucraïnès. I accedir a negociacions, molt probablement reconeixent el valor simbòlic d’obtenir una victòria prèvia al 9 de maig, dia de celebració de la victòria de 1945. Aquest cop ens podem esperar, contràriament a la primera ofensiva, un avenç més lent, però amb constància, un avenç metòdic, calculat i amb l’ús de tot l’equipament pesat del qual disposen, el fracàs del qual obriria les portes a una possible victòria ucraïnesa.

Joan Ratera