Quan es parla del socialisme com a sistema fracassat i causant de misèria els reaccionaris sempre assenyalen Cuba, però ningú assenyala a Haití com un exemple clar del fracàs del capitalisme i de la misèria devastadora que el lliure mercat i els governs conservadors han causat en aquest petit país que és alhora el més pobre d’Amèrica. Vivim en una era on circula la informació de manera molt ràpida i on podem obtenir informació sobre gairebé qualsevol país del món i no obstant alguns països són invisibles per als mitjans de comunicació i Haití sempre és un dels grans oblidats.
Haití és un país caribeny hereu d’una llarga tradició històrica de resistència i de revolució des de 1791. L’any 1804 la població negra va alliberar-se a través d’una insurrecció del jou de l’esclavitud imposada pel colonialisme francès, esdevenint la primera república negra i el primer país a abolir l’esclavisme.
Des del 1964 fins el 1986, el país va estar dominat amb mà de ferro per la família Duvalier, que va establir una dictadura on les violacions de drets humans i el terrorisme d’estat eren usats per esclafar qualsevol resistència i moviment popular. Després de la caiguda del règim dels Duvalier, el país caribeny va veure sorgir un moviment popular interclassista encapçalat pel sacerdot salesià Jean-Bertrand Aristide que buscava reformar el país. No s’ha de confondre ni al líder ni al moviment com a elements revolucionaris ni socialistes, però aleshores suposaven la primera manifestació d’una voluntat popular de reforma en dècades i pretenien establir un règim democràtic i que respongués a les necessitats bàsiques de la població haitiana.
L’any 1990 Jean-Bertrand Aristide, un salesià partidari de la teologia de l’alliberament, va guanyar amb un gran suport popular les primeres eleccions democràtiques del país amb el partit Organisation Politique Lavalas i amb la intenció de dur a terme reformes que atacaven directament els interessos de les elits dominants. I per això, l’any següent de la seva elecció fou derrocat per un cop d’estat organitzat per la CIA. Durant el període de 1991-1994 molts dels simpatitzants del moviment Lavalas van ser executats pels militars.
Durant la presidència de Bill Clinton, els EUA van accedir a retornar a Aristide al poder l’any 1994 en el que els Estats Units van batejar com Operació Defensar la Democràcia (Operation Uphold Democracy) amb l’exigència que es rebaixessin els aranzels, que d’acord amb Josep Fontana els de l’arròs van baixar del 35% al 3%. Aquesta exigència a Aristide va fer-se sota l’amenaça d’una intervenció militar en cas de no ser respectada. D’aquesta manera, Aristide va retornar a la seva pàtria i va completar el seu mandat fins l’any 1996. Aquell mateix any, l’expresident va fundar un nou partit amb aquells membres més partidaris al seu plantejament polític original amb el nom de Fanmi Lavalas.
L’any 2000 l’antic president va tornar a presentar-se a les eleccions i va guanyar de forma aclaparadora. Des del primer moment, la victòria del salesià va provocar l’enemistat dels Estats Units, França i el Canadà. La victòria electoral del moviment Lavalas va ser posada en dubte ràpidament pels mitjans de comunicació internacionals, sobretot estatunidencs i francesos, afirmant que la reelecció es va produir de manera fraudulenta. Sota aquest pretext les ajudes del govern dels EUA a Haití van arribar a la seva fi i els crèdits que el país caribeny havia sol·licitat no li van ser atorgats. D’aquesta manera a Haití se li va declarar una guerra econòmica que pretenia impedir la posada en pràctica de projectes socials, buscant així que Aristide i el seu moviment perdessin suport popular.
L’exèrcit també s’oposava al president i al moviment popular, ja que des del 1995, el govern havia intentat restar poder i influència als militars a través de l’expulsió d’alguns soldats. Aquests exmilitars van començar a organitzar-se en grups paramilitars d’oposició al govern i van dur a terme diversos atacs contra simpatitzants i membres del moviment Lavalas, arribant fins i tot a intentar assassinar el president l’any 2001. El país amb què Haití comparteix territori insular, la República Dominicana, va servir com a base d’operacions per als paramilitars. Guy Philippe, un dels senyors de la guerra i principals líders del cop d’estat de 2004 va arribar a afirmar que els Estats Units havien ajudat els paramilitars a arribar a derrocar el govern de la mateixa manera que més tard ajudarien els rebels libis a derrocar Gaddafi o als jihadistes siris a intentar derrocar a Al-Assad.
Com en tants altres intents de canvi de règim, els Estats Units van fer ús dels seus diversos mecanismes institucionals que funcionen com a eines de l’imperialisme com el IFES (International Foundation for Electoral Systems), l’USAID (United States Agency for International Development) o l’IRI (International Republican Institution) per finançar els grups opositors al govern popular, entre els quals es trobaven els paramilitars. El Canadà faria el mateix a través de la Canadian International Development Agency i el govern francès, aleshores en mans del Partit Socialista, també participaria en el finançament dels opositors juntament amb la Comissió Europea, que també acusava el govern d’Aristide de violar els drets humans i no respectar la democràcia.
Les mateixes tàctiques que hem observat a Veneçuela, Síria, Ucraïna, Nicaragua i altres països van aplicar-se a Haití. Els milions de dòlars i euros invertits a desacreditar el moviment Lavalas i el seu líder van servir per crear una falsa imatge molt allunyada de la realitat de les intencions del president, que era presentat com un brutal dictador que liderava un règim assassí. Les potències imperialistes en coordinació amb la burgesia haitiana van organitzar protestes contra el govern que van ser molt difoses pels mitjans de comunicació del país (en mans de la burgesia) i arreu del món, donant la falsa imatge d’un govern autoritari que no comptava amb el suport de la població.
El 29 de febrer del 2004, Jean-Bertrand Aristide és despertat a la seva residència per personal estatunidenc mentre la seva casa és envoltada per forces especials dels EUA. Aleshores és segrestat i és obligat a pujar a un avió procedent de la badia de Guantánamo (a territori cubà ocupat il·legalment pels EUA) que el duu a la República Centreafricana sota l’amenaça que en cas de no fer-ho serà entregat als seus opositors. Tot seguit de l’exili imposat a Aristide, el president republicà George W. Bush autoritzaria el desplegament de tropes estatunidenques al país caribeny sota el pretext del manteniment de l’ordre en una missió humanitària conjunta amb els cascos blaus. És aleshores quan les forces reaccionàries del país, amb l’ajut de les tropes imperialistes internacionals, van començar a destruir el projecte polític iniciat per Aristide. Així com van iniciar una campanya de persecució envers els partidaris del Lavalas. La MINUSTAH (Mission des Nations Unies pour la stabilisation en Haïti) va desplegar-se amb la suposada intenció de mantenir l’estabilitat política, però a la pràctica va suposar, juntament amb els cossos paramilitars ara integrats a les forces de l’estat, el principal braç executor dels partidaris d’Aristide que es manifestaven a favor del retorn del president legítim i en contra de l’ocupació militar i el govern prooccident de Gérard Latortue.
Com acostuma a passar en els casos de canvi de règim, tota la preocupació que els mitjans de comunicació al servei del capital havien mostrat pels drets humans durant la presidència del salesià va desaparèixer un cop fou derrocat, i aleshores el terror i els abusos de l’exèrcit i la MINUSTAH van esdevenir invisibles als grans mitjans.
Malgrat els governs del president Jean-Bertrand Aristide van ser breus i van veure’s assetjats des del primer moment, el moviment Lavalas va aconseguir introduir canvis que van esdevenir importants reformes que van afectar positivament a la població haitiana. Van dur-se a terme campanyes que van augmentar l’alfabetització adulta del 35% al 55%. A diferència dels governs dictatorials i conservadors previs, els governs populistes van invertir en la construcció de noves escoles i en augmentar l’accessibilitat per a tots els estudiants. L’escolarització va augmentar i l’estat subvencionava els uniformes i els llibres, així com proporcionava el dinar als alumnes, ajudant a combatre la pobresa.
Els governs d’Aristide van augmentar el pressupost de la sanitat i amb l’ajut de Cuba (des de 1998) van formar-se a nous professionals sanitaris per atendre les necessitats de la població. Van dur-se a terme campanyes per reduir els casos de SIDA al país. També van existir projectes de creacions d’acadèmies i escoles de medicina gratuïtes per formar a metges i infermers, però el projecte no va iniciar-se mai degut al cop d’estat de 2004.
Com s’ha dit, la campanya d’assetjament al govern d’Aristide per art de la burgesia i l’imperialisme va impedir que moltes de les reformes a favor de millorar la qualitat de vida de la població menys afavorida s’acabessin materialitzant, però la victòria d’una força reformista i democràtica va servir per demostrar que era possible organitzar una força popular i transformadora. No obstant això, el cas d’Haití ens demostra un cop més que les classes dominants no entregaran el seu poder sense oferir resistències i fins i tot un moviment pacífic com Lavalas que no té cap aspiració revolucionària és una amenaça per als interessos de la burgesia i del capital internacional, i com a tal serà esclafada. És fàcil donar lliçons en perspectiva i sense viure en primera persona les dificultats viscudes pels demòcrates i la classe treballadora haitiana entre 1990 i 2004, però la crítica no desmereix la important obra del Lavalas i és importantíssim recordar la història de resistència del poble haitià que viu fins als nostres dies.
Marc Piedrafita
