Aquestes últimes setmanes hem vist la tornada de la brutalitat policial als carrers de Barcelona i la resta del país i arreu del món. Allà on s’hi han organitzat protestes populars en exigència de fi de relacions institucionals i comercials amb Israel, l’alliberament dels presos de la Flotilla i l’aturament del genocidi Palestí, les forces de l’ordre han actuat amb severitat.

Durant el dia, Salvador Illa gravava un discurs en el qual exigia «Aturar immediatament el genocidi. Obrir corredors humanitaris. Garantir el retorn segur de la Flotilla.». Un discurs que instrumentalitza la paraula ‘genocidi’, la qual ell i molts altres polítics han prescindit d’usar fins que han vist que en podien treure rèdit polític. Un discurs que despolititza l’ocupació israeliana, tractant la massacre del poble palestí solament com una qüestió humanitària deslligada del seu context històric i material. Un discurs on no ha pogut deixar de recalcar que les manifestacions han estat pacífiques ni tampoc ha pogut estar sense fer honor a l’església catòlica.

Durant la nit, però, la postura era ben diferent. Totes les manifestacions de la setmana van estar fortament marcades per la repressió. Les xarxes socials es van inundar de vídeos de càrregues i els xats organitzatius i personals es van omplir d’avisos de detencions i identificacions. A la plaça de la Carbonera, on es defensava el bloqueig del port de Barcelona, els mossos van ruixar els manifestants amb gas pebre, trencant els principis legals de necessitat i proporcionalitat.

El fet és que la violència policial no ve en episodis esporàdics, sinó que és una part essencial i estructural de la dictadura de la burgesia sota la qual vivim. És importantíssim per aquest règim que continuem pensant que no ens podem moure com a masses, que no podem exigir canvis als nostres governs. Que totes aquestes eines de lluita estan molt lluny de la nostra capacitat i marc d’agència com a poble.

S’ha d’entendre que una gran part de les accions de protesta que tenia la intenció de bloquejar el funcionament de la ciutat com a mecanisme de pressió a les autoritats. Es van tallar carreteres, es van aturar les classes, es va ocupar el port de Barcelona, es van atacar establiments de multinacionals col·laboradores amb l’estat d’Israel. Totes aquestes obstruccions populars desregulitzen el flux de producció i la normalitat del funcionament capitalista. Per això, les forces de l’ordre han d’actuar en defensa de l’interès de la classe dominant. L’interès clau per al correcte funcionament de la màquina: la pau social, que és la màscara de la injustícia i es basa en el terror. Aquí els Mossos ens peguen i ens gasen i ens detenen, al Marroc la policia dispara fatalment a joves manifestants, als Estats Units l’ICE persegueix immigrants pel carrer (sobre aquest laboratori d’experiments neofeixistes en podem parlar un altre dia), al Brasil la policia militar entra a les faveles a assassinar veïns en operacions de venjança. El que importa és demostrar que no és possible rompre amb l’ordre públic i sembrar por en tothom qui pensa sumar-se a les manifestacions, siguin persones o grups.

Hem de recordar que la policia no és una institució que tingui el fi de protegir, sinó de reprimir. Això ho veiem ben clar cada dia als nostres barris amb les patrulles que assetgen persones sense llar o els desplegaments violents per desnonar famílies indefenses. Es criminalitza la misèria, però es dona via lliure a l’explotació. La institució burgesa combat els pobres, no la pobresa.

Aquesta és la nostra lluita, que és fonamentalment i profundament de classe. Negar-nos a acceptar una normalitat atroç. No permetre que hi hagi empreses còmplices d’aquest genocidi prosperant amb impunitat al nostre costat. Continuar demostrant que ni la llei ni l’estat són els nostres protectors. Actuar per sobre dels límits de la falsa democràcia liberal. És una lluita àrdua. Tanmateix, forma part de la tasca històrica de la classe treballadora per a la seva emancipació. Només cultivant l’esperit de rebel·lió podrem caminar cap a la revolució organitzada, que és l’únic afer que podrà salvar la humanitat.

La mobilització no ha terminat. L’assemblea d’Espai Palestina va decidir aixecar l’acampada al port de Barcelona per bolcar tots els esforços en organitzar la vaga general convocada pel 15 d’octubre i han seguit fent crides per les manifestacions dels últims dies. Mentre Palestina no sigui lliure, ens continuarem oposant a l’imperialisme i al projecte sionista de l’estat d’Israel, un esforç centenari del colonialisme europeu que accelera sense fre la seva crueltat cap al poble Palestí.

Visca Palestina lliure i mort a l’imperialisme.

Jade