Tot comunista sap que qualsevol treballador d’una empresa produeix valor, mitjançant el seu treball, que és apropiat per la seva empresa en el que es coneix com el procés d’extracció de la plusvàlua. A canvi d’aquest treball, o amb més precisió, de la seva capacitat de treball, l’empleat rep un sou. Resulta també evident que aquest sou ha de ser inferior al valor generat pel treballador, ja que si fos d’una altra manera, l’empresa perdria diners emprant aquest treballador i li seria més rendible acomiadar-lo o entraria en pèrdues amb el greuge que això suposa dins la competició del mercat capitalista. Per tant, durant el transcurs de la jornada laboral, un treballador d’una empresa rendible produeix el valor necessari per a la reproducció del procés productiu (el cost de les matèries gastades, el desgast inevitable dels instruments que utilitza, i el seu propi sou) i una plusvàlua que és apropiada per l’empresa. Doncs, és natural preguntar-se quina és la diferència entre el sou que em paguen i el valor que produeixo? O dit d’una altra manera, quina és la meva taxa d’explotació?
Així, Marx va definir la taxa d’explotació com el quocient de la plusvàlua i el salari, que, si volem, pot ser expressada en forma de percentatge [1]. Per exemple, diguem que, en un dia de treball de 10 hores, un treballador produeix mercaderies per un valor de 150 €, i que un cop descomptats els costos de producció, l’empresa obté 50 € de benefici que és la plusvàlua extreta del treballador durant aquestes 10 hores de feina. Diguem també que d’aquests 100 € de costos, 50 € corresponen al sou del treballador. Per tant, la taxa d’explotació seria de 50/50 és a dir 1, que en percentatge seria una taxa d’explotació del 100%. Podríem també dir que, de les 10 hores treballades, aquest treballador ha dedicat 5 hores a produir el seu propi sou i, les altres 5 hores han estat dedicades a la producció de plusvàlua per a l’empresa. Això ens porta a preguntar-nos si podríem treballar menys hores o augmentar el sou. Evidentment, seria possible, però els guanys de l’empresa es veurien afectats, i el capitalisme sempre posa el guany econòmic per davant del benestar social.
Avui dia, poc queda del mode de producció artesà en què una sola persona, empleada o no, treballa amb unes eines sobre unes matèries primeres i genera una mercaderia que serà posada a la venda. En el seu lloc, trobem que el procés productiu s’ha concentrat i socialitzat, cosa que permet un alt grau d’especialització de cada treballador en una tasca concreta del procés que culmina en la mercaderia. Això dificulta el càlcul de la taxa d’explotació individual de cada treballador, però podem calcular perfectament la taxa d’explotació mitjana en una empresa. Aquesta, es determina dividint els guanys nets (ingressos menys costos), és a dir la plusvàlua de tots els treballadors, entre la massa salarial i els costos associats als treballadors (seguretat social…). Consegüentment, obtenim una taxa d’explotació mitjana dels treballadors d’aquesta empresa.
Per a fer-nos una idea del grau d’explotació possible actualment al nostre país, hem emprat dades reals de l’informe anual de 2024 de l’empresa elèctrica Endesa, públiques al portal de la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV) [2], per tal d’estimar la taxa d’explotació dels seus treballadors, calculant la taxa d’explotació mitjana.
En aquest informe, trobem que l’empresa ha ingressat 2.115 milions d’euros en aquest període anual, dels quals resten 1.427 milions d’euros com a beneficis nets, que corresponen a la plusvàlua dels treballadors, després de pagar tots els costos materials de producció, la seva massa salarial i costos associats, l’impost de societats, i costos associats a deutes.
L’informe, també indica unes despeses de personal de 171 milions d’euros, incloent-hi sous, càrregues socials, indemnitzacions, provisions i altres. D’aquests 171 milions, en podem restar 4,4 i 9,3 que corresponen al consell d’empresa i a l’alta direcció, respectivament. Destaquem que això són 33 persones, que s’emporten 13,7 milions d’euros. Així, els costos laborals queden en 157,3 milions, sense els sous d’aquestes 33 persones, que tenen poc en comú amb els treballadors.
En conseqüència, tenim una plusvàlua extreta de 1.427 milions i uns costos laborals de 157,3. Donant com a resultat una taxa d’explotació mitjana d’un 907,2%. Què suposa això respecte de les 8 hores de jornada laboral? A continuació ens proposem resoldre aquesta qüestió.
Sabem que de les 8 hores de la jornada, se’n dedica una part X a «treballar per a l’empresa» i una part Y a «treballar pel sou propi». Com que també sabem que el conjunt d’«hores treballades per l’empresa» han produït una plusvàlua total de 1.427 milions d’euros i el conjunt d’«hores treballades pel propi sou» han donat lloc a 157,3 milions d’euros, assumint productivitat igual a totes les hores, podem dir que la ràtio d’hores destinades a la producció de plusvàlua (X) sobre les hores gastades en la producció del sou propi és igual a la ràtio dels seus productes resultants (Y), és a dir 1.427/157,3, el què és 9,07.
Per tant:
X + Y = 8
X / Y = 9,07
La resolució del sistema proposat dona una X de 7,21 hores i una Y de 0,79 hores.
És a dir que, en terme mitjà, un treballador a temps complet (8h/dia) d’Endesa treballa 7 hores, 12 minuts i 36 segons per a l’empresa (7,21 hores) i 47 minuts i 24 segons (0,79 hores) per a produir el seu sou.
I ara que entenem la magnitud de l’explotació a què ens sotmet el capitalisme ens podem plantejar les següents qüestions. En primer lloc, és aquest un sistema raonable? I, en segon lloc, què podríem aconseguir, segons aquestes dades, alterant les relacions de producció del sistema capitalista?
La primera qüestió no té una resposta objectiva, però hauria de servir per a fer adonar a qualsevol persona de classe treballadora de l’absurditat del sistema. És absurd defensar un sistema que t’explota d’aquesta manera i que permet que un grup de persones reduït i que no participen del procés productiu, és a dir que no treballen, s’apropiïn de la gran major part de les hores que tu treballes.
La segona pregunta, més objectiva, pot ser resposta de diverses maneres, fet que il·lustra les múltiples possibilitats que ens planteja una economia socialista.
Sabent que només 0,79 hores de feina, és a dir uns 47 minuts i mig, són estrictament necessàries per a reproduir el sou dels treballadors, podríem reduir la jornada laboral d’aquests fins a un màxim, teòric, d’aquesta mateixa durada. Si bé, una reducció tan extrema no sembla realista, i tampoc donaria cap marge a possibles canvis que poguessin alterar els costos de producció o ingressos, seria possible una reducció de la jornada laboral a 6 o fins i tot 4 hores? Assumint que en treballar la meitat d’hores els ingressos caurien a la meitat (fet que no és del tot cert perquè una jornada laboral més curta portaria una major productivitat en aquesta estona), Endesa passaria a ingressar 1047,5 milions d’euros menys i, assumint també que els costos no disminueixen (fet que tampoc és cert perquè si es treballen menys hores, els costos associats disminuirien) i encara restaria un benefici net de 379,5 milions d’euros, mantenint la viabilitat econòmica de l’empresa sense reduir els sous dels treballadors. Però, tractant-se d’una empresa elèctrica que dona un servei essencial, no suposaria això una reducció del servei per al consumidor? Davant aquest problema, podríem duplicar la plantilla. És a dir, si es contractés el doble de treballadors (17.562 en lloc de 8.881) i es reduís la durada de la jornada laboral a la meitat, es podria mantenir uns guanys de 1269,7 milions, mantenint sous i millorant de bona manera la qualitat de vida dels treballadors.
Una altra possibilitat seria la d’augmentar els sous dels treballadors. En vista que els guanys nets són 9,07 cops més gran que els costos laborals (que inclouen els sous i d’altres coses), resulta evident que seria possible augmentar els salaris per a garantir una vida digna a tothom.
També, es podria abaratir el preu de la llum, que és un servei essencial per a tothom. En el supòsit que s’abaixés el preu de l’electricitat a la meitat, assumint que tots els ingressos de l’empresa provenen d’aquest producte, els ingressos anuals d’Endesa passarien a ser 1047,5 milions d’euros, i els guanys nets serien 379,5 milions d’euros, de nou, mantenint tant la viabilitat econòmica de l’empresa com el sou dels seus treballadors.
Finalment, es podria mantenir l’actual funcionament de l’empresa, i la taxa d’explotació dels treballadors, però utilitzar tota la plusvàlua extreta, 1.427 milions d’euros anuals, en benefici de tota la societat en lloc d’uns pocs capitalistes i directius (que en aquest període s’han embutxacat 529 i 13,8 milions d’euros en dividends i sous, respectivament). Aquests diners, produïts per la feina dels treballadors de l’empresa podrien usar-se per a reforçar serveis com la sanitat, l’educació en la construcció d’una societat socialista que garanteixi justícia social i una vida digna per a tothom.
Evidentment, combinacions de les mesures anteriors també serien possibles.
Tot i que les mesures discutides probablement no serien viables a tota la societat, ja que Endesa és una empresa especialment profitosa i explotadora de tota la societat, com que totes les empreses rendibles tenen guanys, procedents de la plusvàlua extreta als seus treballadors, totes les mesures esmentades serien possibles en un major o menor grau a qualsevol empresa. La intenció d’aquest article és, per tant, demostrar que la misèria en què vivim és del tot artificial, producte del capitalisme, i que una economia socialista donaria una major qualitat de vida a tota la classe treballadora. També, d*igual manera, il·lustra com va ser possible el “miracle econòmic” soviètic, caracteritzat per una ràpida industrialització del país, donant garanties, abans impensables, a la classe treballadora com són la jornada laboral de 8 hores (encara no superada), sanitat pública universal, el sistema de pensions, educació gratuïta a tots els nivells i l’erradicació de l’atur, l’analfabetisme i el sensellarisme, malgrat haver patit la major part de la destrucció de les dues guerres mundials i la seva guerra civil, convertint el país en la potència mundial que va dur la humanitat a l’espai.
Ja és hora que la classe treballadora recuperem la sobirania sobre el fruit del nostre treball, per invertir-lo en benefici de tota la societat, i no d’uns pocs paràsits mantinguts pel treball aliè. Ens roben la major part del nostre temps. L’únic obstacle que s’interposa i una vida millor és l’avarícia capitalista. Organitza’t a la Joventut Comunista de Catalunya i recuperem el que és nostre!
Marcel Nos Llorenç
[1] Karl Marx, El Capital. Primera part, sec. 7, cap. 3 https://www.marxists.org/catala/marx/capital/me23_000.htm
[2] CNMV – Comisión Nacional del Mercado de Valores. (n.d.). https://www.cnmv.es/portal/home?lang=es
