Per sort o per desgràcia, vaig haver de decidir ser valenta des d’una primerenca edat, i observar el món des d’una mirada molt distinta a la resta de les persones que m’envoltaven. Compartiré la meva opinió sobre la situació del col·lectiu *LGBTIQ+ en la societat actual, des del meu criteri com a noia transsexual que va començar la seva transició des de molt jove i de com he estat testimoni de l’evolució social respecte a aquests temes des de fa aproximadament 20 anys.
Principalment, crec que cal destacar que pertanyo a la primera generació de persones *LGBTIQ+ que podrà tenir una ‘vida normal’, en comparació a aquelles persones que desafortunadament no van tenir elecció ni oportunitat de sentir-se realitzats plenament amb les seves vides, perquè a causa d’una societat recentment sortida d’una dictadura que destacava per una mentalitat tancada i producte d’anys de repressió ideològica, eren marginades socialment, perquè se’ls tancava l’oportunitat de dur a terme un desenvolupament vital per a la resta de persones, com accedir a un lloc de treball, o tenir un bon ambient familiar.
Sempre he agraït a totes aquelles persones que van tenir el coratge per lluitar pels seus drets, i que, gràcies a totes aquestes persones, hem aconseguit avançar cap a la situació actual. Encara així, he pogut experimentar de primera mà, que es conserven vestigis d’aquella dictadura que tanta petjada va deixar en aquest país, i l’endarrerits que estan en moltes altres nacions. Per exemple, teràpies de conversió i lleis que desemparen al col·lectiu LGBTIQ+ són uns de tantes escletxes que per desgràcia continuen en aquest món.
Gràcies a aquestes desigualtats, i a persones que es van atrevir a alçar la veu, es va definir el dia 28 de juny com el dia de l’Orgull LGBTIQ+. Des que vaig iniciar la meva transició he acudit a aquesta celebració i, allà pel 2017, el primer que em va captivar va ser la sororitat que es presenciava en aquella celebració plena de tota mena de persones, sent tan lliures en un espai aparentment tan segur. Jo només era, diguem, una ‘principiant’ en tota aquesta lluita. Gràcies a la Unitat de Gènere on vaig acudir per a iniciar el meu procés de tractament hormonal i cirurgia, vaig poder conèixer a persones en la meva mateixa situació, amb experiències de vida tan diferents, però alhora tan similars, que em van ajudar a obrir la meva ment i a créixer com a persona, però sobretot em van ensenyar a no tenir-li por al canvi que anava a comportar el recuperar-me a mi mateixa.
Cada any, assistia amb el meu grup d’amics a la celebració de l’Orgull, i cada any, vaig poder observar com la comercialització, la política i el desenfrenament s’anava apoderant d’una festa, que, repeteixo, des del meu punt de vista, i el de molts altres, era una oportunitat d’or per a reivindicar el nostre dret a ser, i totes aquestes facetes que anaven emergint en aquest dia, callaven i silenciaven les veritables intencions per les quals érem allí.
Penso que és essencial incloure la diversió en aquest dia, però crec que hem d’equiparar les balances de festa-protesta, i m’atreveixo a dir que augmentar el pes en aquesta protesta que tant hem anat afeblint aquests últims anys ens ajudarà molt més del que imaginem a, que, en comptes de caminar, correm cap a l’objectiu que seria una societat més igualitària i més justa amb els drets de totes les persones.
Ana Román Martinez
