El 27 de novembre la conselleria de Política Lingüística i l’Idescat publicaven els resultats de la darrera enquesta d’usos lingüístics a Catalunya i el resum és clar: l’ús de la llengua catalana retrocedeix i només un terç de la població la té com a llengua habitual. La premsa, la ràdio, la televisió i les xarxes van omplir els dies posteriors de titulars alarmistes i anàlisis mediàtics pessimistes pel que fa al català. I és que la situació de la nostra llengua és greu, però les dades dónen marge a l’optimisme i, per descomptat, a l’anàlisi necessari sobre com hem arribat fins aquí i com es troba la llengua catalana.

En un context de minorització de la llengua, la primera gran notícia i que s’ha de considerar tot un èxit de la immersió lingüística i dels esforços d’entitats socials, societat civil i institucions públiques és el coneixement del català: més del 93% de la població l’entén i més del 80% el sap parlar i llegir. Dit això, el coneixement general del català difereix molt segons la vegueria: mentre que a totes les vegueries aquest supera el 65% i en alguns casos el 70%, a l’àmbit metropolità de Barcelona és del 62%. Aquesta serà la tònica general dels resultats de l’enquesta; el català retrocedeix especialment allà on viu el gruix de la població i on es concentren l’economia i les oportunitats laborals.

El 36% de la població catalana té com a llengua habitual el català, és a dir, 2.9 milions de persones aproximadament. L’enquesta d’usos lingüístics de l’any 2003 publicava que pràcticament la meitat de la població tenia el català com a llengua habitual. Això és clarament un retrocés, però si mirem les dades i la demografia veiem que no és només un retrocés lingüístic, és un retrocés com a societat. L’any 2003, quasi 3 milions de persones tenien el català com a llengua habitual, la mateixa quantitat que en l’actualitat. Quina és la diferència, doncs, a nivell estadístic? Que fa 20 anys érem 6 milions i escaig, ara som 8 milions de catalans. El país ha crescut, però no la llengua.

Des de certs sectors, especialment des de l’extrema dreta -suposadament- catalana, s’ha volgut fer demagògia i atiar discursos d’odi amb aquestes dades. Aquí, però, intentarem analitzar els factors que han provocat el descens de l’ús del català, sempre en un context de minorització de la llengua, que es podrien resumir en tres: la manca d’atenció i recursos per part de les administracions, l’auge de sectors econòmics precaritzats i desarrelats i el fracàs de la integració per culpa del racisme estructural.

El primer factor, doncs, és la manca d’atenció i recursos. Els diferents governs de la Generalitat de Catalunya han donat per suposat que la immersió lingüística seria la clau de l’èxit i de la preservació del català. I és clar que hem d’estar orgulloses d’aquest model i que cal defensar-lo, però la desatenció és més que evident; no només les dades han demostrat que la immersió lingüística ha estat més simbòlica que efectiva en molts llocs del país, sinó que l’administració catalana no ha destinat recursos a comprovar que totes les treballadores públiques des de l’educació fins la sanitat passant per tots els àmbits públics del país empraven la llengua catalana com a llengua habitual, no s’ha fomentat prou la creació de tot tipus de contingut audiovisual o d’entreteniment en català per a infants i joves especialment -o en tot cas, aquest s’ha reduït dràsticament per culpa de les retallades durant èpoques clau de creixement demogràfic-, i no s’han destinat prou recursos a que les persones nouvingudes puguin aprendre l’idioma propi del país.

L’altre factor és l’auge de certs sectors econòmics molt potents actualment a Catalunya. Això té molt a veure amb el model que han fomentat la Generalitat i moltes administracions locals a partir dels anys 80 i 90. Catalunya ha estat un motor industrial i comercial importantíssim a l’Estat, a la Mediterrània i a Europa; el gruix de l’economia es basava en la indústria i el comerç. La desindustrialització engegada als anys 70 posa fi a aquesta Catalunya i es substitueix pel neoliberalisme, els macroprojectes, el diner fàcil, l’especulació, el turisme massiu i el boom immobiliari. Tot el sud d’Europa ha patit en certa mesura aquest procés. Catalunya ara no té una economia de valor afegit i els sectors importants de l’economia són molt precaris i/o encarats al servei d’uns pocs. I evidentment tot plegat té conseqüències socials i econòmiques molt greus, però això també afecta a la llengua. Per què necessita parlar català una persona que fa torns de més de 10 hores diàries en un restaurant per a turistes al centre de Barcelona cobrant, amb sort, el salari mínim? Per què necessita parlar català una persona en situació irregular que treballa cada nit en un escorxador industrial d’Osona per 600 o 700€ en negre? I tot plegat tenint en compte els preus dels productes bàsics i de l’habitatge. Hem construït tot un model econòmic insostenible, precari i on el català pràcticament no té cabuda perquè no és necessari, un model basat en el creixement infinit i venut al gran capital estranger: la Marca Barcelona, la marca Catalunya. El nostre país sempre ha estat terra d’acollida perquè sempre ha estat un motor econòmic, però aquest motor econòmic ara es basa cada cop més en la precarització i l’explotació de les treballadores, especialment de les treballadores migrades que es troben en situacions més vulnerables. I així enllacem amb el tercer factor: el racisme estructural.

Estarem d’acord, i les dades ho demostren, que l’ús del català és molt residual entre les primeres i segones generacions de catalans; en les persones arribades a Catalunya a partir dels anys 90 i fins ara. Aquests representen un gruix molt important de la població i hem fallat com a societat, pels factors exposats anteriorment, però també perquè no hem sabut o volgut en integrar-los. Amb les persones vingudes del sud de l’Estat als anys 60 i 70 vam entendre com a societat que aquestes persones en formaven part, que el català era cosa de totes i que érem un sol poble. Tots aquest eslògans ara s’han quedat en això, en eslògans. Són el sector de la població més precari, el sector que hem enviat als marges, els que no tenen la capacitat material d’aprendre el català, els que no es poden ni empadronar malgrat obligar-ho la llei i als qual no ens hem apropat prou des de la societat civil per a integrar-los en la catalanitat des de la diversitat de cadascú. El racisme estructural és molt present i cal deixar ben clar que si el català ha sobreviscut a segles de persecució, repressió i minorització és perquè milions de catalans d’orígens diversos l’han adoptat com a seu i l’han defensat.

La nostra llengua necessita un esforç social per part d’entitats i societat civil, però també necessita més recursos i compromís de l’administració, garantir la plena igualtat en drets socials i civils per a tota la població i ampliar-los i un canvi de model econòmic. Malgrat el pessimisme, cal ser optimistes pel que fa al català i, com diria el mestre Pompeu Fabra, cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança.

Albert Blasco i Río