Com és ben sabut, la llengua catalana té una riquesa lingüística enorme, amb més d’una desena de dialectes i un lèxic propi de cada comarca. Això, no obstant, està desapareixent de manera generalitzada durant els últims anys; en bona mesura pel centralisme o més ben dit, “barcelonacentrisme” que s’imposa des de les institucions.

Aquesta pèrdua de cultura i lèxic, en favor del català normatiu o català estàndard es veu clarament en diversos àmbits de la nostra llengua.

Primerament, el català que es parla als mitjans de comunicació i les xarxes socials, és pràcticament al cent per cent el català estàndard de la zona de Barcelona, invisibilitzant a la resta de parlars i dialectes de tot el territori (que és ben ampli). Aquest fet provoca que els referents lingüístics no siguin representatius de tota la població catalanoparlant; és molt difícil trobar icones amb un dialecte pirinenc o tortosí, per exemple. I no només això, sinó que existeix gent que veu aquests parlars com “català erroni” o “gent que no parla bé la llengua”. Això passa perquè encara que la seva llengua materna sigui el català, no tenen mai contacte directe o indirecte amb els accents que no són el català central. De sobte escoltar algú amb un parlar ribagorçà o mallorquí els genera una mena d’incomprensió.

Amb aquest problema present, les institucions i els polítics tampoc estan fent molt per subsanar-ho. De fet, és poc habitual veure periodistes, tertulians o presentadors que treballin a televisió o ràdio, amb un accent, per exemple, nord-occidental o rossellonès.

I en els debats sobre la llengua, només es parla del percentatge de parlants o de com posar eines a la població per aprendre-la, però mai de com interactuen entre si els mateixos parlants de la llengua.

Un altre aspecte negatiu molt destacable és que al mateix Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis catalans (DIEC) no hi ha entrades de paraules que només s’utilitzen en alguns territoris de Catalunya.

Un cas seria en el dialecte pallarès o ribagorçà, el verb maleiar vol dir esbroncar o renyar a algú i és una paraula d’ús quotidià i estès a les comarques del Pallars i l’Alta Ribagorça. En canvi, no està al diccionari català. Un altre exemple; en el català balear, la paraula al•lot, s’empra per referirse a les persones joves o a les parelles. Tampoc forma part del DIEC. Lligat amb això, també és necessari recalcar que al no aparèixer aquest tipus de paraules utilitzades en alguns dialectes, tampoc poden sortir en documents oficials, en exàmens o en paper escrit, perquè són considerades paraules d’ús col·loquial o fins i tot, faltes d’ortografia.

Un altre aspecte clau és que molta gent de territoris com els Pirineus o el Delta de l’Ebre, quan són joves solen anar a viure a Barcelona per anar a la universitat o a buscar feina, això comporta que el seu accent marcat que han parlat tota la vida destaqui força davant d’un gran cercle de persones que parlen català central. Això a la llarga acaba causantque els trets dialectals distintius d’aquestes persones de fora de Barcelona s’acabin perdent.

Això els acaba generant poa mena de por o incomoditat amb el seu parlar i s’adapten al català central per “fer-se entendre millor” i a la llarga acaben parlant el català central sense pensar.

És a dir, els dialectes es van morint a poc a poc, per tant, no només hi ha una pèrdua del català en termes quantitatius (en percentatges o nombres totals de parlants), sinó també qualitatius, és a dir una pèrdua de cultura catalana.

A més a més, les persones amb els trets dialectals més marcats, solen ser persones de més edat, o dit d’una altra manera els nostres avis. Això pot provocar (i de fet provoca) que un avi i el seu nét, que han viscut tota la vida al mateix poble i que es veuen cada dia, per temes d’edat i situació sociolingüística, parlin un dialecte català molt diferent o almenys que no tingui els mateixos trets dialectals.

Com a conclusió, com a ribagorçà m’agradaria remarcar la importància i la sort de tenir una riquesa lingüística tan gran en la nostra llengua. Aquesta de ser un motiu de celebració i orgull i en cap cas ha de servir per dividirnos com a catalanoparlants. No hi ha parlars millors ni pitjors, tots tenen un gran valor i són bonics per què transmeten una cultura i una manera de viure particular de cada zona.

És per això que com a Joventut Comunista de Catalunya hem de lluitar perquè aquest tema entri en l’agenda política institucional (especialment el Parlament). A Catalunya tenim parlamentaris de tots els racons del territori i aquests no han destacat ni pressionat per solucionar aquest problema (siguin del partit que siguin).

A més, també cal lluitar fer difusió en els mitjans de comunicació, a través dels influencers o simplement, no amagant el dialecte, sinó mostrant-lo amb tot l’orgull.

Finalment llarg termini cal guanyar l’hegemonia cultural en termes lingüístics, ni el parlar de poble denota menys capital social i cultural ni el parlar de Barcelona ha de ser el far a seguir sempre.

I per acabar m’agradaria recomanar-vos projectes com l’Associació Cultural Cambuleta, així com l’instagram de @ribagorcanament, perquè estant fent una gran feina per recopilar, mantenir i difondre els dialectes pallaresos, balears i ribagorçans i són una eina útil i imprescindible per mantenir viva la riquesa del català.

Així doncs, visca el català i tots els seus dialectes!

Aleix Farrero Castellà