“Qui salva una vida, salva l’Univers sencer” (El Talmud)
La Segona Guerra Mundial és un dels períodes més foscos de la història de la humanitat, però també podem trobar-hi punts de llum. Un d’aquests punts el formen els partisans jueus Bielski, la valentia dels quals encara inspira a les generacions d’avui. Aquesta és la seva història.
La família Bielski era una família de tradició agrícola de dotze fills. Eren l’única jueva al petit poble de l’actual Bielorússia on habitaven, i eren bastant coneguts. Als poblets dels voltants hi vivia la resta de la família extensa. Amb l’inici de l’Operació Barba-roja el juny de 1941, els nazis van començar la conquesta de l’URSS i altres països circumdants. Aviat, tots els jueus de les zones conquerides van ser conduïts als guetos de Novogródek i Lida per al seu extermini. Allà van morir tots els Bielski, només van sobreviure els quatre germans partisans i uns altres, tres germans i una germana, que havien emigrat abans de la guerra. Tots els altres –pares, nens, tiets, avis– van ser assassinats als camps d’extermini, en execucions massives o als mateixos guetos.
Tuvia, Aron, Zus i Asael van aconseguir escapar de Novogródek i refugiar-se al bosc de Naliboki, que coneixien perfectament. Al principi van crear un petit campament provisional on s’estaven ells i algunes poques persones més que havien trobat buscant menjar. Però aviat van haver de prendre una decisió important: havien d’amagar-se al bosc, on no els trobarien, i garantir la seva pròpia supervivència, o arriscar-se i salvar tothom qui poguessin? Va ser un debat intens, però finalment van decidir-se per la segona opció. Tuvia ho va resumir així: “No podem simplement amagar-nos. Hem de fer alguna cosa per la nostra gent. No ens podem asseure entre els matolls i esperar fins que ens vingui el llop. Hem de salvar jueus”. Tuvia es va convertir en el comandant dels partisans, Asael en lloctinent, Zus en l’encarregat de rastreig i reconeixement i Aron en espia. En el seu punt àlgid el grup comptava amb més de 1.200 persones, la majoria nens i ancians. De fet, d’aquests mil dos-cents només 150 podien participar en les operacions de combat i infiltració.
Durant el seu temps com a resistents, Tuvia va aconseguir posar-se en contacte amb diversos Judenrats, els consells jueus que governaven els guetos, i van organitzar-ne escapades, individuals i col·lectives, de Nowogrodek, Minsk, Iwie, Mir, Baranowicze i d’altres ciutats properes. Un cop lliures, els gentils de la zona que col·laboraven amb els Bielski els amagaven fins que els partisans venien a recollir-los. De fet, les famílies gentils de la zona es van convertir en indispensables per a la supervivència del grup, que no hagués estat capaç de resistir sense el menjar i la informació que els hi proporcionaven. Algunes d’elles rebrien més tard el títol de Justos de les Nacions, el màxim reconeixement als gentils que van ajudar als jueus durant el Tercer Reich.
Mentre eren a Naliboki, els germans Bielski també van formar aliances amb soldats de l’URSS, en guerra amb l’Alemanya Nazi. Junts van descarrilar trens, destruir ponts i vies, emboscar patrulles nazis i atacar les seves instal·lacions. Sabien que per sobreviure era necessari que els temessin, així que també atacaven als col·laboracionistes. Els partisans jueus van acabar convertint-se en una part oficial de l’esforç de guerra soviètic, fins al punt en què els alemanys oferien 100.000 marcs per la seva captura, o informació que portés a la seva captura. Van arribar a ser tan perillosos per al règim alemany que a l’estiu de 1943 es va dur a terme l’Operació Hermann, un desplegament militar a l’àrea del bosc de Naliboki que tenia com a objectiu d’acabar amb tots els partisans de la zona. Va ser una cacera humana brutal, on l’exèrcit nazi va cremar més de seixanta ciutats poloneses i bielorusses, matar a més de 4.280 civils i enviar al Reich més de 25.000 persones com mà d’obra esclava. Els que van sobreviure a la massacre van fugir cap al bosc, on es van unir als diferents grups partisans que l’habitaven.
Finalment, els alemanys van entrar al bosc per trobar als Bielski, l’objectiu principal de l’operació. Amb 52.000 soldats nazis i avions Luftwaffe sobrevolant-los durant dies, els partisans van haver de fugir. Amb les pertinences, els nens, els ancians i els ferits lligats a l’esquena, van endinsar-se cap a la part més profunda del bosc, travessant pantans i aiguamolls fins a arribar al desconegut bosc de Jasinowo, on es van instal·lar. Si durant la seva estada a Naliboki vivien en zemlyankas, una mena de casernes soterrades per tal de romandre ocults i mantenir la calor, a Jasinowo van aixecar un autèntic poblet, conegut com La Petita Jerusalem. Allà van construir-hi cases de debò, molins, forns, sastreries, un jutjat, una escola, una presó, una cuina comunitària, una sinagoga i un hospital. Tothom que vivia allà tenia dret a tots els serveis que oferia el poblet de manera gratuïta, i els béns es repartien entre tots. Bàsicament van crear el contrari als camps d’extermini nazis, a propòsit o sense adonar-se’n. I allà van romandre, lluitant contra els nazis i salvant jueus, fins al final de la guerra. De tot el grup de partisans, només 50 van morir, una xifra increïblement baixa comparada amb la d’altres grups antinazis de l’època.
Els germans Bielski i els seus partisans es van convertir en un dels grans exemples de resistència armada contra el nazisme. La seva lluita va ser coneguda arreu d’Europa, i el seu nom inspirava esperances als jueus i terrors als nazis. Es calcula que actualment 10.000 persones són vives gràcies a ells, descendents dels originals 1.200 supervivents. Són el grup armat jueu que més jueus va aconseguir salvar durant l’Holocaust i ho van fer tot amb una idea clara; que valia la pena lluitar perquè ningú es quedés enrere.
Paula Quílez Relaño