Vivim en una època on l’autoritat ja no opera principalment a través de l’espectacle del càstig, la repressió directa o la censura explícita. El poder contemporani és més sofisticat, més subtil, més profund. Ja no es limita a “fer morir i deixar viure”; ans al contrari, administra la vida mateixa i capgira el lema clàssic. La idea de sobirania de Hobbes apuntava a un model que posseïa el monopoli de la coacció, un poder cimentat en la pater potestas romana: el pare que engendra el fill té dret sobre la seva vida. Ara, amb la instauració del neoliberalisme, la vida es converteix en principi actiu i s’enllaça a una voluntat de domesticació. És a dir, es decideix quines vides mereixen ser protegides i quines poden ser exposades a la precarietat, la violència o la mort. Aquesta és, seguint la fórmula foucaultiana, la lògica biopolítica.
La vida s’ha convertit en un recurs gestionable i els cossos ja no són únicament força de treball: són superfícies d’inscripció política. Són espais on el sistema imprimeix normes, pors, desitjos, ansietats i límits. I en aquesta jerarquia corporal, el cos de la dona —especialment el de la dona treballadora, migrant o racialitzada— esdevé un territori privilegiat de control i d’explotació.
És suficient amb generar una estructura de vigilància difusa, una sensació permanent de ser observades, jutjades i avaluades. El model del panòptic s’ha convertit en metàfora del nostre present. La diferència és que avui la torre de vigilància no sempre és física: és l’algoritme, la càmera, la precarietat laboral o la por a quedar fora del sistema.
D’aquesta manera, ens autoexigim rendiment i ens culpabilitzem pel fracàs. El capitalisme no només explota el nostre temps, sinó que colonitza la nostra subjectivitat. Així, a la desigualtat material se li suma una por estructural (por a perdre la feina, a no arribar a final de mes, a no ser mai suficient…). Aquesta por no és accidental: és funcional, perquè ens converteix en individus que lluiten per la supervivència en comptes de reconèixer-se com a classe. En aquest context, l’ansietat es normalitza, la depressió es medicalitza i la precarietat es presenta com a responsabilitat individual.
El mal contemporani no sempre té rostre monstruós, sinó que adopta la forma de la rutina administrativa, de la indiferència institucional, de la burocràcia que signa retallades, de la policia que arxiva denúncies, del jutjat que no investiga i de l’empresa que acomiada. La gran tragèdia del nostre temps és que la violència sistèmica es normalitza en el moment en què els feminicidis esdevenen una estadística. O quan la pobresa esdevé dada macroeconòmica i la mort en la frontera es redefineix com “flux migratori”.
El sistema actual converteix vides en xifres i aquestes xifres en costos assumibles. I si hi ha un lloc on aquesta realitat es fa brutalment visible és en el cos de la dona. Històricament regulat, vigilat i disciplinat, el cos femení ha estat objecte de control reproductiu, sexual i laboral.
El capitalisme, inherentment patriarcal, necessita el treball reproductiu gratuït, necessita cossos disponibles i substituïbles. La violència masclista no és un fenomen aïllat: és l’expressió extrema d’una estructura que ja considera aquests cossos com a menys valuosos. Quan una dona treballadora és explotada, maltractada o assassinada, no es tracta d’un accident del sistema. És el propi sistema funcionant.
La regulació de la sexualitat, la maternitat, la moral, l’honor o la respectabilitat no respon només a codis culturals: forma part d’una tecnologia política. Controlar la reproducció és controlar la població. Regular la sexualitat és estabilitzar l’ordre social.
El capitalisme hereta i transforma aquesta lògica. La capacitat reproductiva esdevé recurs econòmic: cal garantir la renovació de la força de treball, però al menor cost possible. Això implica externalitzar les cures, invisibilitzar el treball domèstic i naturalitzar la disponibilitat del cos femení per sostenir la vida d’altri. El cos no és només biologia, és infraestructura social.
Se’ns parla com si fóssim lliures, autònomes, capaces de decidir sobre la pròpia vida. Però aquesta llibertat està travessada per condicions materials desiguals. Decidir sobre la maternitat, el treball o el propi cos no és el mateix quan el mercat laboral és precari, l’habitatge inaccessible i les cures privatitzades.
Si la biopolítica neoliberal transforma el cos en projecte, es gestiona la fertilitat, la salut, la imatge i el desig. La medicalització de processos vitals —menstruació, embaràs, menopausa— no és només avenç científic; és també una manera de regular i normativitzar la corporalitat. El cos esdevé espai d’optimització constant.
Però aquesta administració de la vida conviu amb formes de mort social. La violència masclista, l’explotació sexual, la precarització extrema de les treballadores de la llar o de les dones migrants són expressions d’una necropolítica que exposa determinats cossos a riscos permanents. No es tracta només d’agressions individuals, sinó d’una estructura que distribueix desigualment la protecció i l’abandonament.
Des d’una perspectiva comunista, la crítica biopolítica no pot quedar-se en la denúncia cultural. Això significa qüestionar el control sobre els cossos, desnaturalitzar les jerarquies de gènere i trencar amb una organització social que converteix la vulnerabilitat en mecanisme de dominació.
El cos de les dones no és un territori a administrar. És un espai de conflicte polític. I només des d’una transformació radical de les relacions de producció podrem deixar enrere un sistema que decideix, dia a dia, qui pot viure amb dignitat i qui pot ser exposada a la precarietat i la mort lenta.
Recuperar la vida implica desmercantilitzar-la. Implica defensar la sanitat pública, l’educació pública, el dret a l’habitatge, el dret a decidir sobre el propi cos. Implica trencar amb la lògica que valora les persones segons la seva rendibilitat.
La lluita feminista i la lluita de classe no són camins paral·lels: són el mateix combat contra una estructura que necessita cossos dòcils, silenciosos i explotables.
Elisa Toujouse
