Després d’haver votat el dia 11 d’abril, en una primera volta vertiginosa en què la gran sorpresa va ser el mestre d’escola rural i líder sindical, Pedro Castillo, 18,92% amb el Perú Libre (aquest nom no apareixia a cap de les grans enquestes del país). Va acabar passant a la segona volta, juntament amb Keiko Fujimori 13,41% amb Fuerza Popular. Després de gairebé 2 mesos d’espera, en què es va observar una fractura social a tot el país, es van celebrar el 6 de juny les votacions de la segona volta. Tot i que, dels 24 departaments de què es conforma el Perú, només 9 donaven suport a Keiko Fujimori, es van obtenir uns resultats d’infart: Castillo 50,13% i Fujimori 49,87%. Amb el 100% del vot escrutat i solucionades totes les reclamacions per anomalies, ha costat molt proclamar oficialment un guanyador. Però, com hem arribat a aquesta situació?
Tot comença amb la falsa creença que la capital del país, Lima, és representativa de tot el Perú. Això va propiciar que les enquestes donessin com a únics candidats amb possibilitats de guanyar els partits de què es parlava a la capital. Amb aquest fals panorama, els principals partits polítics van organitzar les seves línies i estratègies d’atac contra qui ells consideraven els seus rivals. A tot això, un partit d’origen rural, Perú Libre, anava guanyant adeptes als departaments més humils, sense tenir cap força opositora que el parés. Després dels resultats de la primera volta, una cosa va quedar molt clara: el Perú és molt més que Lima. I els departaments s’havien cansat que se’ls deixés de banda, que des de la capital se’ls mirés per sobre de les espatlles i que rebessin només una petita almoina cada 5 anys (campanyes electorals). Era el seu moment de tenir un representant que vetllés per ells.
Hi ha una tradició sempre present a les eleccions: el rebuig a revifar els fantasmes del passat, sobretot els fantasmes generats pel govern d’Alberto Fujimori (1990-200). Per aquest motiu, ja portem unes quantes eleccions en què, quan un dels descendents d’Alberto Fujimori (Keiki Fujimori i Kenji Fujimori) arriba a la segona volta, tots els altres partits es reorganitzen contra ells, ja que és molt més gran el rebuig que genera aquesta família que les tensions que puguin haver entre els diferents partits. Tenint en compte això, i després de conèixer els resultats de la primera volta, els altres partits polítics hauríen d’haver donat suport a Pedro Castillo.
Però hi havia alguna cosa diferent aquesta vegada, quelcom que va provocar pràcticament un empat tècnic: Perú Libre no era un partit polític al qual la classe política de Lima estigués acostumada. Immediatament després de conèixer els candidats a la segona volta, la dreta reaccionària no va perdre temps, es va reorganitzar per donar suport a l’únic partit que, segons ells mantindria la democràcia i l’estabilitat al Perú. Tota aquesta por venia per la clara tendència reformista i esquerrana de Perú Libre, cosa que ja es deixava entreveure mitjançant el seu eslògan de campanya: ¡Nunca más un pobre en un país rico!
El partit de Castillo proposa un seguit de reformes estructurals que impliquen, entre altres coses, un canvi total del model econòmic peruà. També ha impulsat la idea de crear una nova Constitució Política a través d’una assemblea constituent que li doni a l’Estat un paper actiu com a regulador del mercat. El que més espanta les elits del Perú és que aquest sistema busca la nacionalització de sectors estratègics: el de la mineria, el del gas i el del petroli. Però cal no confondre les coses (encara que la premsa ho pretengui): no és en contra de l’activitat privada, sinó que aquestes activitats han de buscar un benefici que repercuteix a la majoria de peruans. Castillo neix d’un bressol de pensament maoista, que creu que la revolució ha de fer-se des del camp cap a la ciutat. I amb vinculacions amb el sindicalisme rural (on va tenir un paper principal), que ve del magisteri i de les rondes camperoles (entitat creada per vetllar per la seguretat en els pobles). La qual cosa li permeten recolzar-se en dos teixits socials permanentment actius.
La setmana passada Pedro Castillo va ser proclamat com a vencedor i avui, 28 de juliol, realitzarà el jurament com a nou president del Perú. Però aquest període ha estat marcat per un ambient de crispació i tensió contínua. Amb la sospita que en qualsevol moment els dos bàndols podien aixecar-se mitjançant un esclat social (l’un per prendre el poder per la força i l’altre per defensar el resultat de les urnes).
S’ha viscut un panorama convuls i mai abans vist, però tampoc eren unes eleccions qualssevol, ja que tenien la importància afegida de ser les eleccions del bicentenari del Perú. En qualsevol cas, des de l’estranger només podíem esperar. Esperar que arribés la data de la presa de possessió, per poder veure per fi el Perú amb un president que tingui la mirada posada més enllà de la capital, un president que vetlli pels més necessitats dels més necessitats (que no són pocs) i que porti justícia a un país assolat per la corrupció.
Diego Girón Valdez
Traduït pel Consell de Redacció de la Revista Maig