/La revolució proletària de la mà del Joker

La revolució proletària de la mà del Joker

Sense parlar de la misogínia i la reproducció dels pitjors estereotips relacionats amb la salut mental, Joker és un exemple del tedi del precariat, és la rebel·lia dels oblidats, el “ja no puc més” i el “ja no tinc res a perdre”, és un exemple de rebel·lió dels de baix contra els de dalt i també és una llàstima que no sigui res d’això.

Joker és la història d’un narcisista megalòman acomplexat, un psicòpata incel que decideix fer justícia pel seu compte repartint mort a aquells que, segons la seva òptica, s’han interposat en el seu camí cap a la felicitat.

I res d’això seria criticable si no fos per la insistent pretensió d’aquesta pel·lícula en forçar l’empatia cap a aquest personatge. Constantment veiem el sofriment que l’ordre social imposa sobre persones com Arthur Fleck, en règim de precarietat, amb un treball deshumanitzant i mal pagat i en un sistema sanitari -al qual va religiosament- al que li retiren el finançament públic. El termòmetre social que presenta Joker no és desencertat, el desencert és mitificar la seva figura quan les seves accions degeneren en una voràgine de narcisisme homicida.

En el film, les accions individuals d’Arthur Fleck, autoanomenat Joker, serveixen de catalitzador en l’escalada d’una revolta popular, un moviment de masses que sembra el caos als carrers, una “revolució” que a part d’idealitzar la figura del Joker, utilitza la seva iconografia com a referència, i encara que s’entreveuen certs tints de denúncia a l’opressió sistèmica, com pancartes amb missatges anticapitalistes, la pel·lícula s’esforça per glorificar la destrucció indiscriminada i les iniciatives de venjança personal, caracteritza els mals de sistema en individus i no es fixa en l’estructura que sosté a aquests individus.

En resum, Joker és un atac de sinceritat d’un bonista multicultural i políticament correcte, un postmodern perfectament convençut que la millor ideologia és no tenir ideologia i que al mirar-se al mirall i contemplar tots els seus “issues” els abraça complaentment al crit de: un enemic és un amic la història del qual encara no hem escoltat.

Joan Pascual