//Josep Fontana (1931-2018)

Josep Fontana (1931-2018)

Per acabar d’arrodonir aquesta sèrie d’articles dedicats al llegat del professor Fontana, toca parlar d’ell mateix i del que ha significat per al desenvolupament de la historiografia al nostre país, però també de “l’altra part” de la seva vida, el seu compromís social, tot i que ell ho consideraria una única cosa, indestriable.

Fontana va néixer el 20 de novembre de 1931, en una família d’esquerres i catalanista. El seu pare tenia una llibreria de vell al centre de Barcelona, cosa que va fer que ja de jove s’acostumés a viure rodejat de llibres, característica que mantindria al llarg de la seva vida.

Va estudiar Filosofia i Lletres secció Història a la Universitat de Barcelona, però al mateix temps es va inscriure als Estudis Universitaris Catalans que impartia de forma clandestina l’historiador Ferran Soldevila al menjador de casa seva. Soldevila emprava mètodes de la Universitat Autònoma republicana i Fontana reconeixerà que aquestes classes, que suposaven una bafarada d’aire fresc respecte la recalcitrant ortodòxia franquista, li van servir molt més que no pas les classes de la carrera. 

El 1957 un cop finalitzats els seus estudis es fondran en la vida de Josep Fontana per no separar-se mai més la vessant historiogràfica i el compromís social a l’afiliar-se al PSUC.

Aquell mateix any serà ajudant a la càtedra d’història econòmica de la Facultat d’Econòmiques d’un dels altres grans historiadors de Catalunya, Jaume Vicens Vives, i serà també assistant lecturer a Liverpool. 

En una època de forta repressió la vida d’un acadèmic compromès com Fontana no va ser fàcil. El 1966 va ser expulsat juntament amb 67 professors més de la Universitat de Barcelona, on ja no hi va tornar. El 1968 va ser admès a la recent creada Universitat Autònoma, on hi estarà fins al 1974, per continuar a la Universitat de València entre el 74 i el 76. Posteriorment tornarà a l’Autònoma fins el 1991 i acabarà la seva etapa com a docent a la Universitat Pompeu Fabra des del 91 fins al 2008.

La importància de Fontana rau en la feina de renovació intel·lectual que va impulsar junt amb altres historiadors progressistes i antifranquistes de l’època. Fou un dels principals introductors de les tendències historiogràfiques europees del moment, especialment de les “escoles” marxistes angleses i de l’estructuralisme francès estructurat a l’entorn de la revista Annales. Autors com Hobsbawm, E.P. Thompson, Pierre Vilar, George Rudé, Raphael Samuel, Moses Finley, Michel Vovelle o els historiadors del bloc de l’est com Frantisek Graus, Manfred Kossok o Alexandra Lublinskaya deuen a la labor docent de Fontana i al seu treball editorial a l’editorial Crítica la seva introducció al món acadèmic i cultural espanyol i català.

Així mateix Fontana serà un dels pioners en aplicar els coneixements teòrics adquirits d’aquestes escoles historiogràfiques a l’estudi de la història contemporània d’Espanya i Catalunya. Podem dividir la seva aportació historiogràfica en quatre blocs: La crisi de l’Antic Règim i el s.XIX, la teoria de la història i la historiografia, la història del s.XX i el món actual i la història de Catalunya.

Gràcies a Fontana va canviar la forma d’entendre la història del s.XIX a Espanya, abandonant la vella idea de la singularitat espanyola i ensenyant a entendre-la com un conflicte entre forces transformadores contra forces reaccionàries, on les relacions socials i l’economia entraven en joc.

D’aquest bloc destaquen els clàssics La quiebra de la monarquía absoluta 1814-1820 (1971) o La crisis del Antiguo Régimen 1808-1833 (1979) entre altres i també els més recents De enmedio del tiempo: la segunda restauración española 1823-1834 (2000) o La época del liberalismo, volum 6 de la Historia de España de Crítica (2007).

Ja hem vist que Josep Fontana va tenir un paper fonamental en la renovació historiogràfica a l’estat i aquestes reflexions i visions les va posar per escrit en diversos llibres, dels quals destaca Historia. Análisis del pasado y proyecto social (1982) i altres obres més recents on va desenvolupar i ampliar les seves observacions com La història dels homes (2000) o L’ofici d’historiador (2010).

El tercer bloc és el que va encetar de forma més recent, amb obres colossals com Por el bien del imperio (2011) o El siglo de la revolución (2017) i amb el breu assaig El futuro es un país extraño (2013) que ha estat ressenyat aquesta setmana.

Fontana, home compromès amb la seva terra, va dedicar una gran part de la seva erudició a l’estudi de la història de Catalunya, amb especial èmfasi en el procés de  construcció nacional, on destaca el llibre també ressenyat en aquesta setmana especial, La formació d’una identitat. Una història de Catalunya (2014) i que va causar cert enrenou per la situació que viu Catalunya i Espanya arran de la sentència de l’Estatut i que venim coneixent com a “El Procés”. No obstant Fontana només amplia els postulats que ja havia presentat en altres ocasions posant especial atenció en els lligams entre les dues societats i les dificultats de l’encaix.

Com dèiem, Fontana sempre va entendre el seu paper d’historiador lligat al compromís social i així ho va mantenir fins l’últim dia. Tot i abandonar el seu partit, el PSUC, desencantat pel paper galdós que va tenir durant la transició, mai va abandonar els moviments socials i sempre va romandre implicat en les lluites socials i nacionals. En els últims anys va donar suport al dret a l’autodeterminació i va continuar insistint en que tot i que fos un procés llarg i difícil s’havia de perseverar i perseverar, com va fer ell al llarg de la seva vida.

Xavi Pizarro Homs