Cada dia la veig de lluny. De camí a la feina en bici o en bus, baixant la Meridiana i arribant a la plaça de les Glòries Catalanes. Cada dia la veig. La Sagrada Família es veu des de cada cop més lluny i aquesta monumental obra modernista no és només un dels llocs més visitats del món i un símbol de la ciutat i del país, també forma part de la història del futbol barceloní. L’any 1900 uns camps a tocar de la basílica es van convertir en el primer terreny de joc de la Societat Espanyola de Foot-ball (l’actual RCD Espanyol) i uns anys més tard, entre 1909 i 1912, també hi jugà el Club Esportiu Europa (fundat com a Club Deportiu Europa).
La Barcelona de tombant de segle bullia. És la Barcelona de les vagues obreres, del pistolerisme patronal, de l’auge del catalanisme polític i cultural i del creixement i consolidació de l’associacionisme. És en aquesta Barcelona que arriba el futbol i s’hi funden el Barça, l’Espanyol, el Català, el Júpiter, l’Europa i el Sant Andreu. Va ser un fenomen arreu del país; el degà del futbol català és el FC Palamós i d’aquestes primeres dècades del segle XX són equips com el CE Sabadell o el Gimnàstic de Tarragona.
Aquella ebullició queda enrere, però la realitat és que el futbol barceloní viu un molt bon moment. Poques ciutats europees amb les característiques demogràfiques i socials de Barcelona poden dir que tenen dos equips històrics a la màxima categoria del futbol estatal (i fundadors de la mateixa), un altre equip jugant-se l’ascens a la Segona Divisió i un altre recentment ascendit a la categoria de bronze. El futbol barceloní no només destaca per la seva història i mèrits esportius, també destaca per tenir una massa social en creixement i molt activa i per l’arrelament dels equips del futbol popular, especialment del Club Esportiu Europa i de la Unió Esportiva Sant Andreu. Contra el futbol negoci, les grans cadenes de televisió, l es fortunes, els equips artificials inflats de diners i la impunitat de les corrupteles de les estructures de poder del futbol modern mundial, emergeixen a la ciutat aquests dos equips de barri, dos històrics. Malgrat la rivalitat, totes dues aficions i clubs aposten per un model de futbol amb valors, arrelat, popular, inclusiu, tolerant, català i antifeixista.
Des de la temporada 2025-2026, l’Europa juga a 1a RFEF —la tercera categoria del futbol estatal. Una de les moltes normatives de la Real Federación Española de Fútbol especifica que per jugar en aquesta categoria cal un camp amb gespa natural i no amb gespa artificial, com és el cas del Nou Sardenya, el camp de l’Europa des de 1940. Moltes d’aquestes normatives, més que regular un bon nivell de futbol i unes instal·lacions adequades, pretenen impedir que equips del futbol popular amb menys recursos puguin arribar a l’elit o, com a mínim, al futbol professional. L’Ajuntament de Barcelona de Jaume Collboni i el PSC es van negar a instal·lar gespa natural al camp —de propietat municipal—, obligant així al primer equip masculí de l’Europa a exiliar-se a una pista d’atletisme de Nou Barris, a Can Dragó. Una alternativa deficient, sense grada perimetral, allunyat del barri i del districte on s’arrela l’Europa i perjudicant, de pas, una entitat com el Club d’Atletisme de Nou Barris. Aquesta mateixa temporada, la Unió Esportiva Sant Andreu es proclamava campiona de 2a RFEF —la quarta categoria del futbol estatal—, ascendint així a 1a RFEF i afrontant, doncs, la mateixa problemàtica que l’Europa de cara a la temporada 2026-2027.
Després de mesos de negociacions amb les directives i de la pressió per part de les aficions, l’Ajuntament accedia a instal·lar gespa natural al Nou Sardenya i al Narcís Sala. A més, s’habilitarien dos camps més per al futbol base de tots dos clubs. Cal dir que una de les principals problemàtiques per instal·lar gespa natural a tots dos camps era el futbol base: la gespa natural es desgasta amb molta facilitat i les categories del futbol base no la podrien utilitzar. Calia, doncs, ampliar i habilitar camps alternatius pel futbol base. Tot i aquest bon acord amb l’Ajuntament, el govern de Collboni no ha avançat absolutament ni en els terminis de les obres ni en res. Li sentia dir a un aficionat europeista: “si van fer fora l’Espanyol de l’Estadi de Sarrià per fer-hi pisos i especular, què no ens farien a nosaltres?”.
No voldria concloure aquest article, molt centrat en la situació de l’Europa i el Sant Andreu, sense mencionar la UE Sants. El Sants és un altre dels equips històrics de la ciutat i fa més de 15 anys que no juga a casa, al seu barri, i que no disposa d’unes instal·lacions pròpies. Les promeses d’un nou camp de la Magòria dels diferents governs municipals no han arribat mai. La realitat és que el futbol i l’esport en general no tenen cabuda a la ciutat, hi ha una manca enorme d’equipaments esportius públics.
La situació del futbol barceloní és molt bona a nivell esportiu i de massa social, però l’Ajuntament del PSC prefereix els macroesdeveniments com la Copa Amèrica o la sortida del Tour de França. Prefereixen la Marca Barcelona de la precarietat i els pisos turístics a la Barcelona arrelada que manté viva i fa créixer aquesta ciutat.
El futbol no és només un joc d’onze contra onze xutant i perseguint una pilota. O potser sí, però també és comunitat i passió. En una societat tan individualista i desarrelada, el futbol també pot ser un bri d’esperança on crear un sentiment de pertinença, on fer comunitat, on trobar-nos, gaudir i, moltes vegades, patir. Així doncs, cada dia que vegi de lluny la Sagrada Família de camí a la feina, no hi veuré només un monument ple de turistes i barris gentrificats, hi veuré aquella ciutat viva que defensa els seus barris i vibra amb els gols del seu humil, però no tant, equip de futbol.
Albert Blasco
