El model d’oci actual a Catalunya continua responent a una lògica de consum, privatització i massificació. Tant des del govern de la Generalitat com des de molts ajuntaments, especialment els controlats pel PSC, s’ha optat per un model que potencia els grans esdeveniments en detriment de l’oci comunitari i autogestionat. Festivals privats de gran format, festes populars cada cop més mercantilitzades i una oferta d’oci nocturn centrada en el turisme i en el negoci de l’alcohol i les drogues han esdevingut la norma. 

Aquesta situació no només redueix les opcions d’oci per a la joventut treballadora, sinó que també té un impacte directe en l’exclusió de les propostes culturals que no encaixen en aquesta lògica de mercat. Un exemple clar d’aquest procés és la deriva de les festes institucionals. Aquelles celebracions que històricament havien estat finançades i impulsades pels ajuntaments com a espais de cultura popular i participació comunitària cada cop estan més subordinades als interessos privats. S’han externalitzat serveis, s’han reduït espais d’autogestió i s’ha afavorit un model en què l’empresa privada té un pes determinant. 

Aquesta dinàmica es fa especialment evident en municipis com Barcelona, on l’Ajuntament ha consolidat una política que separa la Regidoria de Cultura Popular de la Regidoria de Festes. Aquesta divisió no és casual: respon a una estratègia clara per facilitar la privatització de les festes populars i convertir-les en un producte de consum desvinculat del teixit associatiu i de les entitats culturals de base. L’oci musical es veu aclaparat pels macrofestivals on el públic objectiu no acostuma a ser local i amb entrades a preus desorbitats. Festivals com el Primavera Sound, el Sónar o el Cruïlla s’han consolidat com grans màquines de fer diners, amb patrocinadors privats, inversió institucional i una clara orientació cap al turisme i el públic internacional. Les entrades tenen preus desorbitats, amb abonaments que poden superar fàcilment els 200 o 300 euros, fent que l’accés a aquests espais quedi restringit a una elit cultural i econòmica, mentre que l’escena musical local queda relegada a un paper secundari o directament exclosa del cartell.

Aquest model de festivalització de la música no només afecta l’accessibilitat econòmica, sinó que també té un impacte directe en la precarització dels treballadors del sector cultural, la uniformització de l’oferta artística i la desaparició progressiva de l’oci musical arrelat al territori. A més, la concentració d’aquests macroesdeveniments en zones urbanes com Barcelona ha generat una competència deslleial amb els espais de música en viu de petit i mitjà format, que han vist com la seva viabilitat es reduïa davant l’hegemonia de les grans promotores. Tot i això, sempre es poden trobar festivals “alternatius”, normalment, fora de Barcelona, amb preus més assequibles i artistes més locals. Algun d’aquests podria ser el Tingladu, un festival que es fa cada any a Vilanova i la Geltrú, el qual no té cap mena d’ànim de lucre, i a sobre tots els seus artistes acostumen a ser catalans. A diferència dels macrofestivals, el Tingladu manté una entrada gratuïta, una estructura de gestió basada en el voluntariat i una aposta clara per la música com a eina de transformació social i cultural. 

Davant d’aquesta situació, s’ha de defensar i promoure’un oci alternatiu no consumista, especialment en aquells territoris on l’oferta cultural és més limitada. Això vol dir impulsar activitats que no estiguin vinculades a la lògica mercantil, promoure espais d’oci autogestionats i reivindicar la cultura com un element transformador i de cohesió social. No podem permetre que l’única oferta per a la joventut passi per l’oci de pagament, la precarització del sector cultural i la dependència de grans empreses de l’entreteniment. Cal apostar per models de festa que posin en el centre la cultura popular, la participació col·lectiva i l’arrelament territorial.

Aquesta lluita s’ha d’articular també des d’una perspectiva lingüística. La minorització del català en els espais d’oci és una realitat cada cop més preocupant. L’oci i la cultura són àmbits clau per a la normalització de la llengua, però la seva privatització i comercialització han provocat que el català tingui una presència cada cop més reduïda. No podem parlar de sobirania cultural si no defensem el català com a llengua vehicular dels espais d’oci, i això passa per exigir polítiques que protegeixin i fomentin la música en català, les activitats juvenils en llengua catalana i la creació d’alternatives a l’oferta dominant.

Cada dia es fan més evident els resultats del bilingüisme a Catalunya, on el català, la llengua pròpia del nostre país és minoritzada pel castellà. Cada any que passa, com evidencien els resultats de l’Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població (EULP) feta pel govern Català, l’ús del català es veu cada cop més reduït, no només perquè les noves generacions cada cop el parlen menys, sinó que també un gran percentatge dels nouvinguts a Catalunya, per diverses raons, no acaba aprenent català. Per això, és vital promocionar un oci alternatiu, acollidor, inclusiu i en català. 

En aquest sentit, també cal analitzar críticament experiències com el Correllengua Universitari de la setmana del 17 de febrer. Aquesta iniciativa tenia un potencial important per mobilitzar l’estudiantat i reivindicar la llengua catalana com a eina de lluita, però ha  quedat reduïda a una acció testimonial.

A més a més, és importantíssim recordar que l’oci no és un dret que tenim com a classe treballadora, ja que tants de nosaltres ens veiem ofegats per horaris partits i hores de desplaçament que ens deixen poques hores “lliures” cada dia, d’altra banda, cal sumar-hi les hores de tasques domèstiques, fet que resulta amb encara menys temps lliure per practicar l’oci. Per tant, avui en dia, podem afirmar que practicar oci alternatiu allunyat de bars, alcohol i drogues, sense voler criminalitzar-ne el consum, és un fet revolucionari. 

Lluitar per un oci alternatiu no és només una qüestió cultural, sinó també política i social. En un context en què la mercantilització de la cultura i l’ofensiva contra la llengua catalana avancen, cal una resposta organitzada que posi en el centre l’autogestió, la sobirania popular i la construcció d’espais de lleure que serveixin com a eines de lluita i transformació social.

Comitè Central de la JCC