Amb sinceritat, mai he estat eurofan. Eurovisió sempre ha estat aquell esdeveniment lúdico-musical que segueixo un cop a l’any, al maig, quan se celebra la final. M’és igual el posicionament d’Espanya a la final més enllà dels acudits o els memes que puguin sorgir a les xarxes socials. Aquest any, però, gent com jo, sense cap arrelament directe amb Eurovisió, vam seguir la prèvia per escollir qui seria la representat de l’Estat Espanyol a Turin.
El Benidormfest fou un intent de Radiotelevisión Española (RTVE) de donar-li una imatge participativa a l’elecció de la representant de l’Estat Espanyol a Eurovisió, després d’un seguit d’anys en què s’havien buscat fórmules alternatives a l’elecció d’aquesta per part d’un “jurat de savis”, com fou l’exemple de treure a la representant d’Operación Triunfo, que tampoc no havien donat els seus fruits als resultats del concurs musical europeu; la idea era desenvolupar un concurs on l’audiència sigués qui escollís a la seva representant –conjuntament amb un jurat professional i un de demoscòpic.
Els resultats del concurs són ja coneguts per totes. La final estava renyida entre la Rigoberta Bandini i les Tanxugueiras. Dues cançons, “Ai mama” i “Terra”, que contenien un potent missatge feminista i, en el segon cas, també de reivindicació de la plurinacionalitat de l’Estat, escrita en gallec. La sorpresa va estar en que, tot i els resultats populars i el vot demoscòpic, la primera posició va ser donada a “Slo mo” de Chanel gràcies al vot del jurat i, sobretot, la desqualificació que aquest va donar a les Tanxugueiras, les preferides del públic.
Aquest article no està escrit per malmetre de la Chanel, com va fer molta gent després de conèixer els resultats. Personalment, em va saber greu per ella i per la seva carrera artística, ja que amb aquesta jugada el jurat li va fer un lleig al seu futur com a cantant –sobretot per a la construcció de la seva fanbase entre el públic del Benidormfest–. Esmentava al principi que no sóc eurofan i que normalment no he seguit amb molta il·lusió l’elecció de la representació espanyola d’Eurovisió, aquest any era excepció.
En un context com l’actual, en què el discurs homogeneïtzador cultural i lingüístic s’ha estès com l’oli entre la classe política i, fins i tot, entre la pròpia esquerra, la possibilitat que la representació de l’Estat Espanyol fos una encapçalada per un grup de noies gallegues que revindicaven la seva identitat nacional a través de la música, amb un missatge clarament reivindicatiu de la llengua i la cultura gallega però també amb la incorporació de la plurinacionalitat de l’Estat, incorporant l’euskera, l’astur-lleonès i el català, va ser il·lusionant. La manca de pèls a la llengua de les Tanxugueiras a l’hora de mostrar la seva politització i la seva incomoditat amb la hispanitat que se les assumia per ser potencials candidates a Eurovisió fou també esperança.
Si la llengua catalana ha patit atacs per part de l’Estat, la classe política i l’aparell judicial en els darrers anys –sobretot des de l’1 d’octubre–, la gallega tampoc es queda enrere. El conflicte lingüístic que es viu a Galiza és encara més intens que a Catalunya amb el català: no només pels prejudicis que pateixen els galegofalantes per ser considerada la seva llengua com a “rural” o com només un factor d’identitat nacional –i no com a llengua d’ús habitual–, sinó que, a manca d’un sistema d’immersió lingüística que asseguri la competència lingüística a l’escola, tot i la seva oficialitat, el seu ús social –així com a científic i acadèmic– disminueix.
En aquest sentit, la tasca de les Tanxugueiras va molt més enllà de guanyar o no el Benidormfest i anar o deixar d’anar a Eurovisió. La construcció de referents culturals pels pobles que, com el gallec, el basc i el català, viuen en un constant conflicte lingüístic i un atac a la seva pròpia existència per part de les nacions que volen minoritzar, encara més, les seves llengües és crucial. Llegia posteriorment al Benidormfest que la venda de panderetes havia crescut per “l’efecte Tanxugueiras” i durant el Carnaval no van ser poques les nenes que van sortir disfressades d’Aida, Sabela o Olaia.
Si no et veuen, no existeixes. I si no escoltes parlar la teva llengua, acabes callant. Institucionalment, els governs autonòmics i les institucions tenen una tasca molt important perquè les nostres llengües estiguin protegides a l’educació i a l’administració pública, però també és important assegurar que puguem fer vida en la nostra llengua. Aquesta vida passa des de poder parlar-la al comerç local, fins a poder llegir, anar al cine i escoltar música en ella. Veure’t representada a les xarxes socials, sentir que tens les mateixes oportunitats per fer contingut digital parlant castellà que fent-lo en la teva llengua materna –no parlem d’arribar a milions de persones, parlem de poder entretenir a un públic que li interessi.
Que tot això passi poc després dels atacs que va patir la Llei d’Audiovisual per tenir una quota mínima del 6% de produccions en llengües cooficials és també irònic. Una setmana després del concurs, la població asturiana sortia als carrers exigint l’oficialitat de l’asturlleonès. Tapar-se els ulls per evitar fer front a la plurinacionalitat i al plurilingüísme de l’Estat no els farà desaparèixer, per molt que sigui el somni humit d’alguns.
El Benidormfest va ser un exemple de com encara queda molt per fer per poder parlar de que l’Estat Espanyol respecti aquesta plurinacionalitat amb la que actualment conviu. A la mínima que va haver una oportunitat de visibilitzar-la, se’ns van tancar les portes. Les Tanxugueiras van ser acusades de tot i es va minimitzar la força que van tenir per guanyar el vot popular perquè aquest venia sobretot de Galiza. I què? Ningú va criticar o desmerèixer a la Rigoberta Bandini, per exemple, perquè el seu vot vingués d’un perfil ideològic concret –d’esquerres i feminista–, per què en el cas de venir d’una nacionalitat concreta sí?
Encara existeixen fronteres, i a l’Estat Espanyol en són d’internes. És per això que avancem cap a construir repúbliques i no només d’una hipotètica tercera. Perquè fins que això no ho aconseguim, continuarem sorprenent-nos quan el vot popular no serveixi per a res –sigui a RTVE o a les eleccions generals– i es manifesti que l’aparell institucional i burocràtic estatal continua podrit de corrupció i de caciquisme. Ja que parlem de Galiza gràcies a les Tanxugueiras, tancarem l’article amb les paraules de Castelao sobre l’única forma per assegurar la convivència entre els diferents pobles de l’Estat Espanyol: el federalisme –el de veritat, no aquell que pretèn sustituir el règim d’autonomies i continuar manant des de Madrid.
Espanya serà –tard o d’hora, es vulgui o no– una República Federal. Per imperatiu geogràfic no serà possible, sota cap règim, el triomf definitiu de la política centralitzadora, perquè qualsevol violència de tipus assimilista causarà ressentiments separatistes. Per no assentar-se la unitat ibèrica en el reconeixement de les nacionalitats espanyoles i en la unió lliurement consentida de totes elles, es va arribar a la separació de Portugal i pot arribar-se a una Espanya trencada que duri segles.
Castelao (1944). “Sempre en Galiza”. Editorial Galaxia, Vigo.
Lucía Aliagas Picazo