/Ciència galant o pedant: feminitat i masculinitat en l’estil de la ciència dels segles XVII i XVIII

Ciència galant o pedant: feminitat i masculinitat en l’estil de la ciència dels segles XVII i XVIII

Com s’escriu la ciència? Podem agafar algun article d’una revista científica a l’atzar per a examinar-ho, o fins i tot una entrada de la Wikipedia. Trobarem en tots els casos alguns aspectes en comú: un llenguatge sobri, precís, rigorós, a poder ser sense excessiva pompositat i, evidentment, en prosa. El tema es que no sempre ha estat així.

De fet, al segle XVII estava en plena efervescència el debat sobre com havia de ser el llenguatge científic. És aquest un segle interessant per la confluència (i els conflictes) de la cultura erudita (els que fan servir el cap) amb la cultura tècnica i artesanal (els que fan servir les mans). La Revolució Científica de Galileu i companyia neix, dit a corre-cuita, per la unió del pensament teòric amb la pràctica experimental: és la síntesi d’ambdós mons. La ciència ja no pot ser només contemplativa: per a saber, s’ha de fer, fabricar, manipular. Tant és així, que fins i tot per a observar s’ha de ser artesà: Galileu es fabricava els seus propis telescopis.

La qüestió és que aquests dos mons havien estat separats fins aleshores: els erudits utilitzaven les mans només per a escriure i els artesans utilitzaven el cap per a seguir receptes que se sabia que funcionaven; ni als uns els interessava aprendre oficis, ni als altres teoritzar. Un exemple clàssic d’aquesta separació entre mons és el del metge que llegeix la lliçó d’anatomia als universitaris des d’un faristol, mentre el cirurgià va mostrant les parts del cos sobre el cadàver.

És quan els erudits comencen a interessar-se pel món dels artesans i llegeixen els seus textos (molt més pedestres que els escrits per ells) que es plantegen com s’ha d’explicar la ciència. A la Royal Society, possiblement el primer club de científics (es va fundar el 1662), ho tenien clar. Als seus membres se’ls exigia:

una manera de parlar discreta, nua, natural […] la claredat pròpia de les matemàtiques; una preferència pel llenguatge dels artesans, dels camperols, dels mercaders, més que pel dels filòsofs.

Un llenguatge clar i concís, sense grans ornamentacions retòriques. Allò important és el rigor, no demostrar com de bé sabem escriure. I aquí podria acabar aquest article, i ens aniríem a dormir pensant fins i tot que els científics de la Royal Society tenien raó. Però n’hi ha més.

En el debat sobre escriure de forma seca i tècnica o de forma al·legòrica, elaborada i fins i tot poètica, es deixen entreveure qüestions de gènere també. La nova ciència que sorgeix al segle XVII, caracteritzada per aquest ús d’instruments i experiments per a forçar la natura a manifestar-se en determinades situacions concretes, és una ciència basada en la dominació de la natura, en agafar-la i “torturar-la” fins que confessi els seus secrets (és activa). La dels antics era una ciència basada en l’observació empírica i la teorització. Per observació empírica s’entén únicament la contemplació del que hi ha, sense modificar-ho. Òbviament, si volem estudiar la natura, s’ha d’estudiar tal com és, no mitjançant artefactes. No es pot barrejar allò artificial amb allò natural. D’aquesta manera, rebrem els coneixements de la natura tal com és, que és el que volem (la ciència antiga és contemplativa i passiva). Aquestes qualitats van fer que alguns moderns acusessin els antics de ser massa “femenins”: la nova ciència, en canvi, exigia virilitat, era una ciència “masculina”.

Una ciència masculina requeria un estil masculí: la galanteria i la suavitat de la poesia no semblaven encaixar massa bé en aquest ideal. Sobraven. Sobraven tant com les dones, que, lògicament, eren femenines.

Sota la seva influència, es queixava Rousseau, els homes es tornen efeminats, per no dir que han de rebaixar el seu discurs perquè elles les entenguin, resultant en la decadència de les arts i les lletres a França. Poca broma. Per a Rousseau, l’important del discurs eren les raons, no que aquest fos molt polit i educat. Els homes no se segueixen la veta a les converses, sinó que es defensen amb totes les armes per a imposar el seu argument. Aquesta és la forma correcta de dialogar i escriure, de forma terminant i clara, amb força i vigor, una força i vigor que no són només mentals, sinó físiques. I ja sabem qui és el “sexe dèbil”… Rousseau, en definitiva, pensava que els homes havien de reunir-se en associacions similars a la Royal Society dels seus col·legues anglesos, per a parlar de coses d’homes, mentre les dones s’havien de quedar a casa fent les seves coses de dones.

Rousseau (1712-1778): revolucionari per a algunes coses, pedant per a altres.

Tampoc cal que siguem molt durs amb Rousseau, perquè el fet que les dones eren una mala influència se “sabia” de feia temps. Els grans intel·lectuals de l’Edat Mitjana, els clergues, eren cèlibes. Igual que els professors de les universitats d’Oxford i Cambridge, als que els estava prohibit casar-se fins ben entrat el segle XIX, perquè ja se sap que (paraules de l’historiador anglès William Alexander):

Els doctes i estudiosos s’han oposat amb freqüència a la companyia femenina, que tant enerva i relaxa la ment i la fa tan procliu a la nimietat, la lleugeresa i la dissipació, ja que fa totalment incapaç de l’aplicació que és necessària si es vol destacar en qualsevol de les ciències.

¿Què passava a França, perquè Rousseau es queixés tant? Segons Karl Joël, un historiador decimonònic, el que passava és que a la Il·lustració francesa “la dona era filosòfica i la filosofia era donívola”. Com és això possible?

L’estil refinat i fins i tot poètic que es pretenia expulsar de la ciència (i de passada a les dones que l’encarnaven) era l’estil de la cultura cortesana i els salons. És evident que a l’ambient aristocràtic hi havia mescla d’homes i dones que podien xerrar amb la delicadesa i galanteria que ens han ensenyat les pel·lícules i sèries de televisió. D’altra banda, els salons eren això, “salons”, literalment estances d’una residència regentats habitualment per dones on els convidats i convidades anaven a discutir de filosofia, art, literatura, ciència… Els assistents als salons s’anomenaven a si mateixos savants, savis que combinaven coneixement amb bones maneres. Als que només es dedicaven a la primera part, per contra, els anomenaven pédantsAnne-Thérèse de Marguenat de Courcelles, marquesa de Lambert, una famosa salonnière (amfitriona del seu saló), en el fons estava d’acord amb Rousseau: “els homes que s’aparten de les dones perden la cortesia, la suavitat i aquesta fina delicadesa que només s’adquireix en la presència de dones”. En efecte, els homes rodejats de dones sí que són més efeminats, en el sentit descrit. La qüestió és que això, lluny de ser un defecte, és una qualitat desitjable. 

Madame Lambert (1647-1733), salonnière defensora de l’estil refinat.

Noteu que als salons assistien feliçment homes i dones que discutien en peu d’igualtat en un espai femení, en el sentit que l’amfitriona era dona. Això desconcertava als anglesos, per exemple, que desconfiaven d’una societat en què les dones parlessin de “temes d’homes”. Alguns es preguntaven com era possible que no només les dones no es retiressin de la taula després de menjar, sinó que els homes no mostressin cap intenció de voler fer-les fora. De bojos.

Per a Georges Louis Leclerc, comte de Buffon y savi de la història natural, en canvi, era propi de nacions refinades que les dones estiguessin en igualtat de condicions, puix que havia de ser la cortesia la guia de les relacions entre els dos sexes, i no l’ús tirànic de la força per a sotmetre al (a la) dèbil, propi de salvatges i incivilitzats.

Buffon (1707-1788), un inesperat “aliat” savi entre la noblesa.

És important destacar que l’estil femení no era necessàriament el de les dones. Hi havia homes com Hume o Diderot que se sentien ben còmodes amb aquest tipus de discurs. El ja citat Buffon va redactar un panegíric de benvinguda a un nou membre de l’Académie Française en el que va dir que tenia trenta anys enlloc de vint-i-set per a mantenir el ritme de la frase. Fins allà arribava la poesia. Però a aquest estil se li acumulaven els problemes: amb la Revolució Francesa, un estil associat no només a les dones, sinó a l’aristocràcia, no guanyava per a disgustos. 

Per suposat, també hi havia dones que defensaven l’ús d’un estil masculí en el sentit que hem caracteritzat aquí. La intel·lectual anglesa Judith Drake considerava que escriure de forma galant era una imposició indesitjada i va notar que molts criticaven el seu Essay in Defence of the Female Sex per estar escrit de forma masculina.

Ja sabem qui va guanyar la batalla. Els defensors de les tesis de Rousseau i la Royal Society es van anar imposant de mica en mica. A finals del segle XVIII ja estava clar que la literatura era una cosa i la ciència, una altra. D’alguna forma, trobem la típica divisió entre ciències i lletres que avui dia se segueix estilant. I la típica categorització de les dones amb les lletres i els homes amb les ciències: l’estil femení, ja desterrat de les ciències, s’havia endut amb ell a les dones (independentment de com escrivissin) i marcava als homes els límits que no havien de traspassar en la seva manera d’expressar-se.

Francisco J. Paños

Text originalment publicat en castellà a Cultural Resuena

Foto de portada: Saló de Madame Geoffrin.

Per saber-ne més:

Rossi, Paolo (1970). Los filósofos y las máquinas 1400-1700. Traduït per José Manuel García de la Mora. Tercera edició. Barcelona: Labor. (Rossi, Paolo (1962). I filosofi e le macchine (1400-1700). Milán: Giangiacomo Feltrinelli.)

Schiebinger, Londa (2004) ¿Tiene sexo la mente? Las mujeres en los orígenes de la ciencia moderna. Madrid: Ed. Cátedra-Universitat de València-Instituto de la Mujer.

Keller, Evelyn F. (1991) Reflexiones sobre género y ciencia. Valencia: Alfons el Magnànim.