/Educación para la Ciudadanía (i IV). L’Imperi de la Força contra el Socialisme

Educación para la Ciudadanía (i IV). L’Imperi de la Força contra el Socialisme

Ja va sent hora d’acabar aquesta sèrie d’articles sobre el llibre Educación para la Ciudadanía. Ho havíem deixat parlant de les dificultats de conjugar capitalisme i estat de Dret. Bàsicament, al capitalisme només li agrada el Dret en la mesura que el té al seu servei. Ara bé, els autors insisteixen que no es tracta de superar el dret burgès i fer un “home nou”, són molt crítics amb el que anomenen “experiments socials”, especialment amb la revolució maoista. L’home nou no és res més que el ciutadà, i més enllà del dret burgès el que hi ha és el Dret sense cognoms.

La idea bàsica d’aquest dret sense cognoms, tal com la coneixem avui dia, es diu Constitució. És el marc en què s’elaboren les lleis que ens afecten en el dia a dia. I la gràcia d’aquest marc és que ha de permetre que les males lleis (que succeiran, perquè som humans), puguin ser canviades legalment. És precisament la confiança que les males lleis es poden corregir el que fa que ens sentim obligats a obeir-les mentre no les canviem. Per això Sòcrates no va voler escapar de la seva condemna. En un marc constitucional, recórrer a la violència, el que habitualment s’anomena terrorisme, és il·legítim perquè ja existeixen mecanismes legals per canviar les lleis.

En un marc constitucional, fins i tot les males lleis han de ser obeïdes. I és que les males lleis són preferibles a l’absència de llei. I quan sembla que els autors no estan deixant lloc a la desobediència civil i li estan fent el discurs a la dreta conservadora, arriba una altra tesi forta: a les democràcies occidentals estem en situació d’absència de llei. No estem en marcs constitucionals.

En què es basen els autors per afirmar tal cosa? En el fet que cada cop que, durant el segle XX, l’esquerra va guanyar unes eleccions (l’esquerra, no la socialdemocràcia) i va intentar dur a terme el seu programa (canviant les lleis legalment), es va trobar que tots els que anteriorment havien dit que el marc era constitucional i democràtic es dedicaven ara a promoure cops d’estat i dictadors. La Llei quedava doblegada sota les condicions de producció capitalistes, independentment de qui guanyés les eleccions. Per tant, no estàvem sota l’Imperi de la Llei, sinó sota l’Imperi de la Força. A més, la democràcia es mostrava com el que era en realitat: el parèntesi entre dos cops d’estat.

No és que s’acostumi a sentir això pels mitjans de comunicació, oi? Ni es llegeix als llibres de text. Per als autors, les societats capitalistes s’alcen sobre dos grans mites: el del liberalisme i el del capitalisme compatible amb l’estat de Dret.

El primer és el més fàcil de desmuntar: els països occidentals han recomanat sempre als del Tercer Món i als del Bloc de l’Est que apliquessin mesures liberals a les seves economies, mentre ells tenien els anomenats Estats del Benestar o, en qualsevol cas, estats amb regulacions als mercats i certa protecció social. Noteu, per cert, com aquesta manera de procedir, imposant a la resta el que no vols per a tu mateix, és flagrantment incompatible amb la forma de llei (fer per a tu el mateix que per als altres). El resultat és ben conegut: desastres econòmics, pobresa, desigualtat… S’acostuma a posar Xile com a exemple d’èxit, quan més aviat sembla l’excepció a la norma. I si ens adonem que “l’èxit liberal” xilè ve de les mans d’un dictador sanguinari, el cinisme ja és inaguantable.

Perquè ens adonem del que vol dir que el mercat s’autoreguli, els autors ens recorden com, durant el segle XIX, diversos països europeus van limitar a 12 hores el temps de treball dels adolescents. A vegades es diu que aquestes coses passaven abans, però que ara són impensables. No és qüestió de pensar-les o no pensar-les, és qüestió de quines condicions es donen a cada moment. Liberalisme significa no regular el mercat. Doncs bé, en aquestes condicions, el mercat autoregulat explotava a nens de 10 anys més de 12 hores al dia. “¡Es el mercado, amigo!”

Rodrigo Rato en els seus bons temps, quan dirigia el Fons Monetari Internacional (2004).

Les limitacions de les jornades laborals són només un exemple de les moltes mesures de caire proteccionista que van emprendre els estats contra els mercats. Però és que fins i tot les empreses estan d’acord amb l’intervencionisme estatal. Sovint, els grans capitalistes han estat d’acord amb intervencions militars per imposar interessos econòmics. O amb el fet que l’estat podia ajudar-los generosament en moments de crisi, el que habitualment es coneix com socialitzar pèrdues. En definitiva, qui tenia força per evitar les lleis del mercat, les evitava, mentre procurava imposar-les a la resta.

El segon mite és més delicat. De fet, no és estrany sentir que no pot haver capitalisme sense democràcia ni democràcia sense capitalisme. Aquesta mena de raonaments són interessats, perquè pretenen convertir aquests dos conceptes en sinònims, com si no es pogués concebre la idea de legislar contra el capitalisme. Així, si un comunista guanya les eleccions, es poden fer cops d’estat “per salvar la democràcia”, quan el que es pretén salvar és el capitalisme. En definitiva, a l’esquerra se la deixa presentar-se a les eleccions amb la condició que no les guanyi. I si les guanya, que traeixi el seu programa i segueixi sent capitalista. Altrament, la història ens mostra com el marc parlamentari deixa d’existir i, efectivament, s’acaba la democràcia i l’estat de Dret, tot i que no per culpa dels comunistes precisament.

Els exemples són més nombrosos del que ens agradaria reconèixer. El cas d’Espanya el 1936 és ben conegut: quan el poble “s’equivoca” votant venen els militars corrent a salvar el capitalisme, a costa de la democràcia i l’estat de Dret. Després de 40 anys d’assassinar “rojos”, torturar-los, empresonar-los, que marxessin exiliats i que morissin de vells, el poble espanyol ja estava llest per a la democràcia i podia tornar a votar.

A Guatemala, el 1944, Juan José Arévalo va intentar legalitzar els sindicats. La United Fruit Co. va finançar 32 (trenta-dos, sí, sí) intents de cops d’estat durant el seu mandat. El 1951 va guanyar les eleccions presidencials Jacobo Árbenz. Aquest cop Estats Units va decidir no perdre més el temps i envair el país. Després d’un període pedagògic similar a l’espanyol, a Guatemala també tenen molta democràcia a hores d’ara.

Al Brasil el 1961 va guanyar les eleccions un anticomunista declarat. Tanmateix, tenia la pretenciosa idea d’apujar el salari mínim. El superprogressista Kennedy va haver d’ajudar els militars colpistes perquè aquests s’acabessin imposant el 1964.

Indonèsia, Xile, Iran, Haití, República Dominicana, Bolívia, Nicaragua… El cas de Colòmbia és més original. Els candidats de la Unión Patriótica, el principal partit d’esquerres, van sent assassinats segons es van presentant. Diputats, alcaldes, regidors… assassinats sistemàticament. No us ho han explicat a Antena 3 o La Sexta? Ves, no hauran trobat el moment…

El cas de Rússia també és especialment interessant. El 1993 Borís Ieltsin decreta que ell és la Llei, és a dir, liquida la Constitució Russa i s’assigna tots els poders. El Sòviet Suprem i el Congrés dels Diputats del Poble van optar per destituir-lo. Ieltsin dissol el Sòviet Suprem i porta els tancs al Parlament amb la finalitat que els diputats tancats allà toquin el dos. Per si això fos poc, ordena obrir foc contra els manifestants que allà es concentraven donant suport als diputats. Els mitjans de comunicació de les democràcies occidentals, en tot aquest procés, no van tenir cap dubte de qui era el gran defensor de la democràcia: Ieltsin. Convé no oblidar-ho, així entendrem millor el que (no) ens expliquen de Veneçuela, o de Catalunya, o de Colòmbia…

Qui llegeixi aquestes línies pot tenir un dubte: i per què Estats Units va lluitar contra Hitler i no contra Stalin a la Segona Guerra Mundial? Sembla que això no acaba d’encaixar en aquest relat on el capitalisme sempre se situa de la banda del feixisme.

El cert és que Estats Units va deixar que nazis i comunistes s’anessin matant. La URSS va demanar que s’obrís un front de guerra occidental, perquè Hitler no pogués concentrar tots els seus esforços contra ells i fos més fàcil vèncer-lo, però Estats Units sentia ploure. Ara bé, quan la URSS va guanyar a Stalingrad, ai las, ara sí que és moment d’intervenir! No voldrem pas que tota Europa sigui comunista!

I com que no volen, fan servir tots els mitjans per impedir governs d’esquerres allà on poden sorgir. Sovint es diu també que el comunisme és incompatible amb la democràcia. Com hem vist, el cert és que al comunisme no se li ha deixat mai veure si pot ser compatible amb la democràcia. Al comunisme mai se l’ha deixat governar en estat de Dret. Sempre se li ha fet la guerra implacablement, amb els mitjans que els capitalistes consideressin més oportuns en cada cas. ¿Recordeu el que deia Voltaire sobre que “la raó és allò que tots els homes tenen en comú quan estan tranquils”? Doncs d’això ha anat sempre el tema: de no deixar mai tranquils els comunistes, no sigui que arribin a demostrar la compatibilitat de la democràcia i l’estat de Dret amb el seu sistema. I quan el poble s’esgota de la guerra, dels atacs terroristes i dels bloquejos econòmics, opta per votar opcions “moderades” i ja s’ha “restablert la democràcia”. Però, malgrat tot, hi ha països que encara resisteixen. Amb la revolució cubana s’ha instaurat un estat que és un exemple de tot el que el comunisme pot aconseguir, a pesar d’estar bloquejat per una potència mundial: índexs d’alfabetització, vacunació o mortalitat infantil similars i fins i tot millors als dels països occidentals. Amb totes les dificultats i contradiccions, sens dubte el cubà és un exemple de dignitat.

El llibre ens apropa al final amb unes reflexions per anar concloent. No confonguem el que és fruit del Dret amb el que és fruit de la Història: el Dret pot canviar la realitat, construir-la, generar una realitat en estat de Dret. Però si el que tenim és una realitat que no necessita violar el Dret per continuar sent com és, que si se li donés l’opció de canviar seguiria triant ser igual, el que tenim és una realitat històrica (fruit de la història) determinada, on el Dret és superflu, perquè la societat és suficientment privilegiada com per no haver de necessitar-lo. En definitiva, els nostres estats ens donen molts drets perquè no els fem servir. “En absència de violència es pot parlar de tot” era una frase típica per convèncer als vascos que deixessin la violència terrorista si volien lluitar per la independència d’Euskal Herria. A Catalunya hem volgut parlar de tot sense violència però la frase ja no la recorden. O, el que és pitjor, s’han inventat la violència. Quan exercim els drets comencen a caure les caretes i comencem a veure que potser no els tenim.

Una altra reflexió interessant dels autors ens porta de ple al pla moral: diuen que no es tracta de triar ser bo en un món en què no necessites ser dolent, sinó de triar un món bo. Escollir la primera opció no té cap mèrit. Si tens la vida solucionada quina necessitat tens de robar o assassinar? És evident que seràs “bo”. Ara bé, t’atreviràs a triar un món bo, o sigui, just? Rebutjaràs l’explotació dels altres pel teu propi benefici? Hem de deixar de comprar smartphones? David Fernández sempre diu que “menys de cinc contradiccions és dogma”, o sigui que tothom tranquil amb el mòbil. Però ja es veu que triar un món bo és molt més complex i rellevant que “portar-se bé” en aquest món.

En fi, podria seguir però ja m’estic fent pesat. Creieu-me que el llibre entra encara en més temes dels que jo he pogut abordar, igualment interessants i ben escrits, però alguna tria havia de fer. Vaja, que el llibre és boníssim. Té un estil molt entretingut i didàctic, i a més va acompanyat amb dibuixos del Miguel Brieva que no us deixaran indiferents. Si encara no us heu avorrit de l’educació per a la ciutadania, ja teniu lectura d’estiu.

Francisco J. Paños

Imatge de portada: Monument a Salvador Allende (Plaza de la Constitución, Santiago de Chile).

Títol: Educación para la Ciudadanía: Democracia, Capitalismo y Estado de Derecho.
Autors: Carlos Fernández Liria, Pedro Fernández Liria i Luis Alegre Zahonero.
Il·lustracions: Miguel Brieva.
Editorial: Akal.