/El futur és un país estrany: crisi i revolució conservadora

El futur és un país estrany: crisi i revolució conservadora

Tots coneixem el compromís polític i social de Josep Fontana, reflectit sempre en els seus llibres. Aquest cas no és diferent, si de cas, encara és més obvi, ja que estem parlant d’una obra que analitza els efectes destructius de l’onada de neoliberalisme que creix i s’expandeix pel món des dels 70.

Aquest és l’origen de la crisi econòmica de 2007-08 segons Fontana, un fenomen que s’iniciarà amb l’anomenada “Revolució Conservadora” encapçalada per Reagan i Thatcher i que va suposar la privatització dels serveis públics, l’augment progressiu i cada vegada més ràpid de les diferències entre els rics i la resta de la població. Aquesta situació ha comportat la ràpida “proletarització” de les capes populars de la societat.

A partir dels 80, les elits econòmiques van poder descansar en pau un cop constatat que el perill que suposava l’URSS per al seu statu quo era inexistent. Així van poder dedicar els seus esforços a restablir l’autoritat del patró i acabar amb les concessions fetes als treballadors per la por al moviment obrer i al comunisme. Després de més de 30 anys de polítiques de progressiva privatització dels serveis públics, els capitalistes es troben en una situació en la què ja no poden augmentar el seu poder sense que una aplicació cada cop més gran de la violència contra els moviments socials.

Fontana analitza aquest procés en diferents països del món, destacant el cas dels EUA per damunt de la resta. Als Estats Units la privatització dels serveis públics és una de les més evidents i traumàtiques per la població. No disposen de sanitat pública gratuïta, l’educació pública està estigmatitzada i encara més infrafinançada que a Europa i a més hi ha també un fenomen de privatització de la política, on les empreses, lobbys i grans fortunes tenen un paper cabdal a l’hora de finançar les campanyes dels diferents candidats, tant Demòcrates com Republicans.

A Llatinoamèrica la situació és la contrària a la dels EUA i Europa durant aquestes dècades. Augmenten les rendes mitjanes i es redueix la desigualtat. A més a partir dels anys 90 hi ha la onada de governs d’esquerres (Veneçuela, Equador, Bolívia, Argentina, Brasil) que es sumen al de Cuba i inicien un procés de polítiques populars per millorar les condicions de la classe obrera. A més els moviments indígenes, implicats en aquests processos de transformació, condicionen les polítiques de forma diferent al món occidental.

No obstant, els EUA van continuar amb la seva política intervencionista, aprofitant la “Guerra contra les drogues” per pressionar als països productors, tot i que més del 90% dels beneficis que es produeixen és blanquejat pels països consumidors. Per a aplicar aquesta política imperialista, han instal·lat bases militars i impulsats cops d’estat com el d’Hondures, o els fallits a Veneçuela el 2002 i 2018.

Al Món Àrab, una de les altres regions tractades amb més extensió per part de Fontana s’hi remarca de nou el paper dels EUA al donar suport als mujahideens i com aquests van aconseguir la victòria, expandint el fonamentalisme islàmic.

 Els EUA han estat col·laborant a l’Àsia en una gran guerra global de teòrica base religiosa, que en un principi tenia com a projecte instal·lar una societat islàmica integrista, combatent totes les propostes de modernització́. Actualment es caracteritza per la persecució́ dels xiïtes, impulsada per Aràbia Saudita i pels monarques del Golf. Totes les intervencions fetes han estat de forma descuidada i han resultat en una desestabilització́ constant de la zona. Això̀ ha comportat el suport constant als governs dictatorials, considerats més sòlids que els democràtics i la tolerància cap a l’opressió́ del poble palestí́.

A més ha creat una onada de sentiment antiamericà entre la població́ dels països del Món Àrab i l’Orient Mitjà, que ha comportat el reforç̧ de l’extremisme islàmic i en conseqüència l’augment del terrorisme. Això̀ ha suposat que per tal de legitimar les actuacions dels EUA a la zona, el govern hagi apostat per a impulsar la idea que les intervencions es fan en context d’una Guerra Santa contra l’Islam en defensa dels valors occidentals i sobretot del judeocristianisme.

Les conclusions finals de Josep Fontana son que la crisi no arrenca en l’any 2008 sinó que es remunta als anys 70. La crisi, a més no seria financera ni econòmica sinó que respon al projecte de privatització́ de la política i de l’Estat, que està acabant amb l’Estat del Benestar, la democràcia i els drets de les classes populars. Ens trobem en un moment de regressió que ens encamina cap a una privatització global mai vista.

Les senyals són visibles, tot i que les elits intenten ocultar-les. La reducció de les carregues fiscals de les empreses i les grans fortunes, l’empobriment generalitzat de tothom que no entra en l’1% més ric, la privatització́ dels serveis socials, la limitació del dret de negociació col·lectiva i una restricció generalitzada de la democràcia i del dret a la protesta. El capitalisme mostra de nou, com feia durant la Revolució Industrial, que el seu únic objectiu és l’enriquiment de les elits a costa dels recursos, drets i l’explotació de la classe treballadora.


Xavi Pizarro Homs