/L’última lliçó del Professor Fontana

L’última lliçó del Professor Fontana

El passat 28 d’agost ens deixava un dels mestres de la historiografia catalana, Josep Fontana. Nascut a Barcelona l’any 1931, llicenciat en Filosofia i Lletres, secció d’Història per la Universitat de Barcelona, Fontana va tenir la sort i el privilegi de poder estudiar sota l’aixopluc dels més grans mestres de la historiografia catalana clàssica, Jaume Vicens Vives i Ferran Soldevila, a més de ser també deixeble d’un altre dels pesos pesants de l’ofici, Pierre Vilar.

Amb 26 anys entra a militar al PSUC, el partit dels comunistes catalans, en ple règim franquista quan encara s’havia d’actuar en la clandestinitat, i serà part fonamental de la Cèl·lula d’Intel·lectuals del Partit juntament amb altres ments privilegiades com Manuel Sacristán. Desencantat del rumb polític que prendrà el PSUC a les acaballes de la dictadura i durant la Transició, abandonarà el Partit l’any 1977.

Durant aquests anys, tot i que no ha estat membre de cap partit, sempre s’ha mostrat actiu i compromès amb les diverses causes socials del país des de la lluita contra la Guerra d’Irak als nous moviments socials sorgits arran de la crisi de 2008, així com de l’esclat del moviment sobiranista i del naixement dels nous subjectes polítics com Barcelona en Comú, a qui va donar el seu suport durant la campanya municipal de l’any 2015.

Pel que fa a la seva producció historiogràfica, Fontana es va especialitzar en la història social i econòmica de l’Espanya del s.XIX, amb vertaderes obres mestres com La quiebra de la monarquia absoluta (1814-1820), La crisis del Antiguo Régimen i més recentment el volum dedicat a l’època del liberalisme de la col·lecció Historia de España de l’editorial Crítica, que per cert, ell va fundar. A més a més, un altre dels temes al qual li ha dedicat més obres és a l’ofici de l’historiador i la seva funció en la nostra societat, destacant llibres com Historia: Análisis del pasado y proyecto social, Introducció a l’estudi de la història o L’ofici d’historiador.

L’any passat i coincidint amb el centenari de la Revolució Russa de 1917, escrivia un monumental llibre, El siglo de la revolución, que feia una anàlisi del que havia comportat la Revolució Bolxevic i les reaccions de les elits mundials respecte dun fenomen que semblava que havia d’acabar amb la dominació burgesa a tot el món.

És en aquesta línia on hem d’emmarcar l’última obra publicada de Josep Fontana, de forma pòstuma, La crisi com a triomf del capitalisme. Anàlisi del Passat i perspectives marxistes. Aquest recull d’articles de Fontana editat per 3i4 Edicions, es divideix en tres grans blocs el primer dels quals està dedicat a recordar la Revolució Russa i la influència del comunisme durant tot el segle XX. Per a Fontana, l’època de benestar que s’inicia a Europa després de la Segona Guerra Mundial deu molt al comunisme i a la Revolució Russa doncs la por que els dirigents capitalistes i les elits burgeses tindran a la possibilitat que es puguin produir episodis similars als països occidentals afavorirà la concessió de millores econòmiques i de benestar a la classe obrera.

Seguint el fil, aquesta situació es revertirà quan es vegi de forma evident que la Unió Soviètica no suposa cap mena de perill, ja que a partir de la davallada econòmica del gegant soviètic durant els anys 80, els dirigents capitalistes es veuran amb força d’arrencar aquelles concessions progressivament, construint a poc a poc la base econòmica neoliberal que tenim avui en dia. Aquest procés, rematat per la destrucció de la URSS i la cada cop més evident desafecció dels treballadors a organitzar-se aplanaran el camí cap a la situació de KO tècnic en la que es troba la classe obrera avui en dia.

És en aquest llarg procés on Fontana ubica la crisi de 2008, enfrontant-se a la visió hegemònica en economia, on aquesta només era un moment de desajust del natural procés de creixement de l’economia mundial. Aquest procés de desballestament de l’Estat del Benestar, que l’economista Paul Krugman anomena “La Gran Divergència”, culminaria doncs amb la crisi de principis de segle.

El segon bloc d’articles del llibre el conformen tres escrits al voltant del PSUC, del que va significar per Catalunya i les classes populars i del que va significar per Josep Fontana. Per a ell, l’èxit del PSUC es devia a la capacitat de relacionar-se amb la gent, d’atendre les reivindicacions socials de diversos sectors de la societat, des de la gent que vivia amuntegada en barraques i que reclamava un habitatge digne, fins als estudiants universitaris descontents del sistema i descontents amb una institució recalcitrant i reaccionària, passant pels obrers de les fàbriques, que reclamaven un sou que els permetés sobreviure, així com per la incipient lluita feminista i d’alliberament LGTB.

Aquest arrelament, que no tenia cap altre partit a Catalunya i que tampoc tenia en un grau tan alt el PCE a la resta d’Espanya, feia del PSUC un veritable partit de les classes populars catalanes. Aquest arrelament social es va deixar perdre quan els dirigents van decidir que el que importava un cop acabada la dictadura eren els pactes per dalt i no el treball de base amb la classe treballadora i la resta de sectors populars. Diu Fontana al respecte el següent en un dels articles: “Jo em vaig afiliar al PSUC perquè sentia la seva presència en la societat, però també perquè el seu programa oferia tot un seguit de punts, des de la reforma agrària al dret d’autodeterminació, amb els quals em podria sentir solidari”.

La gran virtut del PSUC, per Fontana, va ser no només entendre quina era la situació real del règim franquista sinó també quins eren els anhels de la gent i com podien unir totes les reivindicacions dels diferents sectors populars i construir un programa revolucionari i trencador, capaç d’aglutinar a tots els que estaven en contra del règim franquista i volien una democràcia real. Si això va ser possible, va ser, sens dubte, pel fort arrelament social del qual hem fet menció abans.

De l’últim bloc d’articles vull destacar-ne un especialment, l’últim, que porta per títol La necessitat del socialisme. Entronca amb la idea que s’expressa en els primers articles, ja que un dels motius que per a Fontana justifiquen la necessitat del socialisme és la por que encara fa a les classes dirigents i a les elits aquesta idea. No en va, qualsevol protesta mínima que es pugui donar en una societat de seguida és titllada de bolxevisme, comunisme, castrisme o chavisme per aquells que estan al capdamunt de la societat.

L’altra gran raó per reivindicar la necessitat del socialisme és que és l’única ideologia que ens permetrà unir totes les reivindicacions socials, des del feminisme i el racisme, el sindicalisme, passant per les reivindicacions per una escola pública i gratuïta, les lluites pel dret a un habitatge digne o contra la corrupció, per poder construir un moviment realment revolucionari que aconsegueixi acomplir el somni de tants homes i dones lluitadors al llarg de la història, un nou món just, igualitari i lliure.

Xavi Pizarro