//Som supervivents, no víctimes. Violències i revictimització: el martiri després de l’infern

Som supervivents, no víctimes. Violències i revictimització: el martiri després de l’infern

Fa pocs dies va ser el Dia Internacional contra la Violència Masclista i, com cada any, la societat es va bolcar en denunciar les violències que patim com a dones pel fet de ser-ho, així com el sistema en el qual es recolza totes les dinàmiques de dominació i submissió que patim al llarg de la nostra vida. Tot i això, hi ha un procés que, tristament, quasi sempre es reprodueix en abordar casos de violència masclista entorn la víctima (i que normalment se’ns oblida molt esmentar): la seva revictimització.

I què és la revictimització de la víctima? (també coneguda com a victimització secundària o doble victimització). Tècnicament, és el procés mitjançant el qual es produeix un patiment afegit per part de les institucions i professionals encarregats de donar atenció a la víctima (des de violència de gènere fins violacions): durant la revictimització existeixen dos agents de l’agressió, el causant en l’origen i en la segona ocasió per una entitat diferent. Per tant, és víctima en dos o més moments de la seva vida.

No ens centrarem en els diferents tipus de manifestacions d’agressions d’origen, sinó en com es poden manifestar per diferents entitats externes (des del sistema judicial fins a les xarxes socials, la família o el mateix cercle d’amics).

Pot ser complicat d’entendre des de fora, però una persona violentada pot reexperimentar el paper de víctima mitjançant haver de reviure moments dolorosos i emocions associades a la seva experiència traumàtica inicial de forma continuada. Això és molt comú als mateixos processos judicials o per part de professionals que, inicialment, haurien de prendre un paper d’ajuda, comprensió i suport (un exemple de com es força la revictimització de les agredides en els processos judicials és el del famós cas de la Manada i, com tres anys després, la víctima ha continuat havent de reviure l’agressió per culpa d’un sistema judicial que peca de negligència en el seu tractament i uns mitjans de comunicació que es mouen pel morbo).

La revictimització estigmatitza a la víctima, aquesta queda “tocada” (mentalment i socialment). Aquesta estigmatització implica unes expectatives de com ha d’actuar (com ha de portar el “dol” i el seu dolor, quan pot millorar i superar-ho, com ha d’actuar durant tot el procés de superació…). La víctima té una etiqueta i la societat espera que actuï com a tal: busca víctimes i no supervivents. I és per això que no és sorprenent que, davant d’una agressió o una relació de maltractament, la gent, fins i tot, qüestioni a la víctima per sortir-se dels estàndards marcats: “doncs no estarà tan malament si ja surt de festa amb les seves amigues”, “no me la crec molt, si tant trauma té… Com és que ja està amb un altre noi?”, “Està massa feliç per haver patit el que diu haver patit”

Aquest estigma, aquesta revictimització, dificulta molt denunciar per les dones que patit violències masclistes, ja que el saber que la denúncia o l’exposició pública no és el fi del seu dolor (sinó, fins i tot, l’inici d’un de nou) moltes prefereixen callar i deixar-ho passar. Aquesta revictimització produeix marginació i aïllament social, incrementant el risc de victimització, fent més vulnerable a la persona que ho ha patit i iniciant un cercle viciós i que acaba marcant la vida de la persona agredida (i que pot acabar provocant problemes psicològics com estrès posttraumàtic, abús de substàncies, depressió o ansietat, entre altres).

I què podem fer nosaltres per evitar aquesta victimització secundària? (o, almenys, què podem fer perquè tingui el menor impacte). Sense entrar en com actuar en els casos més mediàtics (com pot ser el de la Manada o, fins i tot, el de la concursant de Gran Hermano a la que Telecinco i els mitjans han exposat totalment, dos anys després):

  1. Els punts més bàsics que potser (o no) totes sabem: mantenir l’anonimat de la víctima, no exposar-la, ni pressionar-la a prendre accions per les quals no està preparada. Des de la nostra posició pot ser fàcil animar a denunciar els fets o a exposar públicament a l’agressor, però per part de la víctima és un procés molt més complex que ha de fer en el cas d’estar preparada (sobretot emocionalment, pel que implica) i que pot ser contraproduent fer-ho sense contra la seva voluntat.
  2. No posar en dubte les versions de la víctima: prou de preguntes que puguin posar en qüestió la veracitat dels fets. Això passa sobretot per part dels professionals sanitaris i psicològics i pel sistema judicial, però també per part dels mateixos cercles d’amistat i familiars que, potser sense voler fer mal, acaben qüestionant a l’agredida.
  3. Establir espais segurs: des d’un grup especialitzat fins a un grup de confiança de l’agredida, aquest li ha de permetre poder expressar el que sent durant i després de tot el procés, sense minimitzar les seqüeles de la victimització i permetent que expressi el que està passant. Dins d’això, és important poder optar a atenció psicològica especialitzada.
  4. Evitar fer-li reviure, constantment, l’experiència: per ajudar-la, no cal que expliqui sempre el que va ocórrer. Com a oient no necessites tota la informació i, si la tens, serà perquè ha sortit d’ella explicar-t’ho. Una agressió sexual, una relació de maltractament o una violació no són cap “xafardeig” morbós del qual t’has d’assabentar en tot detall.

Per finalitzar, m’agradaria remarcar que durant l’article he utilitzat l’adjectiu “víctima” per parlar de la persona que ha patit violències masclistes, però vull fer la reflexió d’intentar substituir-la per “supervivent”. Ser víctima et relega a una posició passiva i, alhora, té una càrrega social pejorativa que estigmatitza més que ajuda. Les supervivents de violències masclistes no són pobres dones dependents que necessiten ser salvades, cuidades i protegides a tota costa. Són dones que, davant de la representació humana d’un sistema que ens vol submises, han aconseguit sobreviure, sortir i avançar.

Això no impedeix que, com humanes i davant esdeveniments traumàtics, necessitin ajuda, sinó que estem cansades d’actituds paternalistes que al final del dia ens acaben infantilitzant i ens deixen sense cap manera de decidir el que volem fer després d’haver-nos topat amb un imbècil del qual vam aconseguir escapar.

I el més important: volem deixar de sobreviure per tornar a viure i seguir lluitant.

Lucía Aliagas Picazo

TAGS: